Comiat de 2023

Acomiadar els anys no deixa de ser un ritual, una fórmula comunitària per assumir que el temps passa i, posats a fer, conjurar que el seu pas no ens arrossegui, que deu ser el principal temor de tots i cadascun dels mortals. La data, doncs, es consigna festivament al calendari i hi afegim els parents i els amics, abans no ens vinguin a cantar plegats el gori-gori. Demà serà el primer de gener, i recordant sant Mateu i l'àngel del Senyor —Heus aquí la verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran per nom Emmanuel, que vol dir «Déu és amb nosaltres»— recordaré de felicitar el meu bon germà Manel, i faré bons propòsits per al 2024 que, ben mirat, no sé pas quins podrien ser que no sigui ser una mica més puntual, no deixar tantes coses per l'endemà, i no dir que sí a més coses de les que sóc bonament capaç de fer. Fet i fet, així, a raig, no sembla pas poca cosa! Dono els propòsits per bons —la Montse estaria tan contenta...— i, per tota la resta, agraeixo aquest 2023 que s'acaba: és l'any que m'ha permès jubilar-me amb dignitat —i un punt d'enyor, tot s'ha de dir, i un punt de por. L'any també que m'ha fet descobrir el plaer de ser avi ara tot just fa quinze dies. L'any, en fi, que m'ha permès continuar fent la meva amb més llibertat si es pot: viatjar a Glasgow el setembre, fer un curs de literatura per als séniors de la FUB, capbussar-me al Pou —el de la gallina— i passar més hores col·laborant amb la residència d'avis del barri. També em van regalar una formigonera! Què més podria demanar? Demanar més seria abusar! De manera que, contingudament, diria que faria prou el 24 si tot plegat es repetís com al 23 —tret de repetir de neta i de formigonera, és clar! Al capdavall només ens faltaria la pluja, mentre cerquem un xic d'amor per anar passant els dies i els anys enmig de tanta barbàrie arreu del món. Per passar-los plegats, si pot ser. I tan feliços i amics com sigui possible. 

Qui no coneix Jesús Sagués?

El Pou de la gallina d'aquest desembre ha estat dedicat a les catàstrofes que ha sofert Manresa al segle XX, catàstrofes d'origen natural o bé humà. Catàstrofes que ens recorden com som de fràgils i que no només passen arreu del món sinó també aquí, ben a la vora... encara que, i contra pronòstic, aviat les oblidem col·lectivament. En fi, passeu-me la reflexió de tan senzilla com és i quedem-nos amb el personatge que amb la il·lustradora Maria Picassó presentem al "Qui no coneix?": es tracta del periodista Josep Sagués, una persona compromesa també amb l'associacionisme local i d'una absoluta bonhomia. Per poc que us hagueu bellugat, el teniu vist segur!

 

Jesús Sagués

voluntat i perseverança periodística

 

Darrera Jesús Sagués Llombart (Manresa, 1968) només hi ha una història de fidelitat, la d’aquell noi que sempre va anar a la Badia Solé fins enllestir la secundària, abans d’anar-se’n a l’Autònoma per llicenciar-se en Periodisme. «Com que era de mena tímid però m’agradava explicar històries, i el català, i escriure doncs... vaig triar Periodisme». És clar que quan encara no havia acabat el COU ja havia anat a Tele7 per si necessitaven cap redactor. I tant que sí, i no només això: al cap de dos mesos —novembre del 85— l’home ja sortia per pantalla i tot! «Era un dia a la setmana, i s’emetia els dijous al vespre. Jo feia equip amb Marta Colomer». Tele7 són col·laboracions gratuïtes al llarg de més de dos anys  però, és clar, calia guanyar-se la vida i per això l’any 89 el trobem a la Casa d’oficis, un trampolí amb suport municipal cap a l’emprenedoria. En acabat, també passarà un breu temps per Regió7 constatant, amb tot plegat, com era de magre l’ofici de periodista. Per això, i abans d’acabar la carrera, fitxa per Caixa Manresa, i va a parar a l’oficina de la Sagrada Família. I la vocació? Primum vivere, va pensar. Inquiet com era, això sí, des de l’any 92 que comença a fer de voluntari a la cavalcada de reis de Manresa i d’aquí salta a Jove Cambra, a qui representarà a l’Associació Manresa de Festa. Perseverant i meticulós, precisament anys a venir presidirà Jove Cambra Manresa (2000) i l’Associació Manresa de Festa (2003) en una actitud compromesa que mai va perseguir títols sinó, i sobretot, que provava de respondre a cada repte. Tornem al periodista? En Jesús és encara a l’oficina de Caixa Manresa a la Sagrada Família —s’hi va estar catorze anys! Però quan Pere Garcia, al 2003, li proposa ser al gabinet de comunicació a la nova seu de Santa Anna, no s’ho rumia ni mig minut! «Havia acabat un postgrau de comunicació empresarial a la Pompeu Fabra, i em va semblar una molt bona oportunitat!» Van ser cinc anys, i són els millors que recorda, fins a la recta final de l’entitat financera. D’aquell temps, el Jesús també és membre fundador de l’Associació de periodistes de la Catalunya Central, l’Apunt, amb Joan Piqué o Adriana Delgado, que l’any 2014 esdevindrà la demarcació a la Catalunya central del Col·legi de Periodistes. I no para de formar-se: el 2008, a la UOC, fa un altre màster de direcció de comunicació. Però els canvis a Caixa Manresa el desplacen al departament d’atenció a l’usuari i, en aquella Catalunya Caixa de premeditada interinitat, des de 2011 al Jesús li toca anar cada dia fins al Prat del Llobregat. I se’n cansa. «Vaig plegar l’últim dia de Catalunya Caixa, el setembre del 2016». I el periodisme, on queda, direu? El periodista hi és sempre, i quan toca buscar futur l’aconsegueix molt més a la vora, ell que sempre ha viscut al mateix pis des que va arribar al món: «Des de fa sis anys sóc responsable de comunicació i protocol de la delegació del Govern a la Catalunya Central». I com que el cuc de l’associacionisme tampoc no l’ha perdut mai, ara mateix el trobareu també a l’Associació de la Misteriosa Llum. Perquè al capdavall —voluntat i paciència!— el Jesús ha conjuminat comunicació i participació ciutadana, i n’està content! 

Nuccio Ordine i George Steiner, entrevista pòstuma

Quaderns Crema acabava de publicar un resum de la gran amistat entre Nuccio Ordine i George Steiner «que serà delícia per a tot amant del deixant humanístic, i, més encara, li darà ànim i esperança» (Jordi Llovet, El País, 7/10/23). Es tracta de George Steiner, l’hoste incòmode. Entrevista pòstuma i altres converses, a càrrec de Nuccio Ordine i amb traducció de Jordi Bayod (Barcelona, 2023). El volum, breu, es llegeix aviat. I més enllà d’un elogi a l’amistat, el tema principal és l’ensenyament entès més com a devoció que com a professió. Amb tot això, ja es veu que la seva lectura podia ser profitosa.

De l’amistat, entesa com a «santa unió», se’n destaca el paper de la conversa i la comunicació que fins permet que els amics absents es trobin al nostre costat mitjançant els records compartits o bé els textos. I en recullo aquesta cita de Michel de Montaigne, on explica la profunda amistat que va mantenir amb Étienne de La Boétie: «En l'amistat de què jo parlo –escriu el francès als Assaigs– les dues ànimes es mesclen l'una en l'altra i s'hi confonen, amb una mescla tan general, que esborren i ja no poden retrobar la costura que les ha unides. Si se’m força a dir per què l’estimava, sento que això no es pot expressar sinó contestant: “Perquè era ell; perquè era jo”. Hi ha més enllà de tot el meu raonament, i d’allò que en puc dir particularment, no sé quina força inexplicable i fatal, mitjancera d’aquesta unió».

I l’amistat entre Ordine i Steiner hi va ser, llarga i fecunda. Fins el punt que abans Steiner no morís va enregistrar amb el seu amic italià el que va batejar com a Entrevista pòstuma. Només es publicaria després de mort. I en ella hi descobrim tot de reflexions sobre l’ensenyament —ambdós eren professors de literatura i tenien un vivíssim desig de transmetre tota la saviesa dels clàssics. No cal estar-hi d’acord en tot, és clar, però de tot el contingut, Ignasi Aragay, a l’ARA (20/10/23) en va fer un altre article sota el títol de L’antiensenyament, que ho sintetitzava molt bé:

(...)

«He titulat aquest article L’antiensenyament perquè l’un i l’altre sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en dues paraules: "ràpid i fàcil". Per a Steiner, sense esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al contrari, serveixen d’estímul. Ho deia per pròpia experiència: "He tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia. Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi". "Una de les fites més belles de la meva existència va ser aconseguir, per primera vegada, lligar-me les sabates amb la mà que tenia danyada". També va créixer sota l’amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam sobreviure un company i jo".

Ordine, autor de l’emotiu assaig La utilitat de l’inútil, es torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que cal estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?" Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan proscrita. No cal? "Recitar uns versos par coeur (o com es diu també en anglès, by heart) no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot aprendre amb el cor". Un cop apresos, "continuen actuant en silenci en el nostre fur intern" i "ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret dominant de l’educació i la cultura de la [segona] meitat i les acaballes del segle XX".

Ara que ja fa dos dies que ens hem capficat en els resultats catalans de PISA, m’ha agradat recordar la lectura d’Ordine i Steiner tot i que, i per ser francs, el meu panorama durant molts anys com a professor de literatura no es fonamentava tant en l’aprenentatge mnemotècnic —i si ho feia, era en llibertat, als Pastorets i per Sant Jordi!— com en l’estímul al goig i l’esforç de pensar, endreçar i exposar unes quantes idees. Encara ho enyoro després d’un primer trimestre jubilat. I tinc present, al capdavall, que la diversitat de les nostres aules —i el meu institut Guillem Catà encapçala cada curs rànquings— no és responsable d’aquestes dècimes que durant dos dies sembla que fan trontollar tothom sinó, i sobretot, de tota la canalla vulnerable a les nostres aules per motius socioeconòmics o desarrelament. 

El problema es diu pobresa, i es va manifestant en tots els àmbits. Recordem-ho quan algú ens anunciarà solucions fàcils, ràpides i contundents, o basades en un esforç i memòria que res tenen a veure amb aquell par coeur d’Ordine i Steiner.

Qui no coneix Pere Montoro?

I malgrat tot, aquest novembre llarg i ressec ha passat com tots els mesos: en una bufada. I ja som a desembre, preparant un altre «Qui no coneix...» per al Pou de la gallina. És hora doncs d'alliberar el personatge del mes passat, conegut i reconegut per la seva tasca al Kursaal però —i sobretot— per aquesta tarannà que el fa a l'abast de tothom. Ànima d'artista per una tasca de gestió rigorosa i discreta. La il·lustració, preciosa com cada mes, és de Maria Picassó: és el Pere Montoro, sí, i amb ell s'obre el teló... 

Pere Montoro,
treballar quan els altres fan festa

Acaba de fer seixanta anys i amb la mirada serena diu, com qui no vol la cosa: «he treballat tots els caps de setmana de la meva vida». Perquè el Pere Montoro Cabra (1963) treballa especialment quan els altres fem festa: el recordeu al Kursaal? «Jo faig les hores que convinguin perquè aquesta feina m’apassiona!». Fill del Poble Nou, amb vuit anys la família va anar a viure a la Fàbrica Nova, on l’avi feia de porter. Un cop va resoldre primària i batxillerat va triar la formació professional, però millorant l’opció del pare, electricista a la Pirelli: ell faria electrònica! Des d’aleshores, us dirà que tota la resta li ha vingut rodada fins a trobar-nos-el avui de cap tècnic de l’empresa municipal Manresana d’Equipaments Escènics. El cas és que el seu mateix pare, que es movia en ambients esquerranosos, li havia parlat d’una ràdio amb voluntat alternativa que es faria a Manresa i li suggerí d’acostar-s’hi. Som al 1982 i aquella experiència fou Ràdio Llamborda, on va multiplicar-hi descobertes i aprenentatges. Per això ben aviat el trobem al primitiu grup de festes de Xàldiga, on s’estrena en cercaviles amb bombo i xanques, en un procés que quallarà al grup Sotrac. Però va ser a l’antic Loiola on va prendre consciència de teatre. «Vaig anar a veure Nit de Sant Joan, enmig d’una gentada, i només vaig trobar un forat a la darrera fila, vora la taula dels tècnics. No en vaig poder apartar els ulls!». De manera que poc a poc va deixant de fer d’actor i es concentra en la producció. Sense deixar la ràdio —també passarà per Ona7, Cadena 13 i Ràdio Manresa— comença a fer hores de cap de setmana a la renovada Sala Ciutat, al costat de Salvador Vicenç, de qui es reconeix deixeble de tantes coses com hi va aprendre, «començant per la manera de ser». Però encara més, aquella colla de Sotrac es queden el grup Setrill, en la prehistòria de l’animació manresana. I el cop de gràcia vindrà amb el grup Teiatru, a partir de la Innocentada, que permet de professionalitzar-se fins a vuit persones, durant una dècada sencera. Teiatru s’acaba en un moment d’èxit, «—potser ens va fallar la visió empresarial», però el Pere ja ha trobat més camins: acompanyarà Marcel Gros, els Escarlata Cirkus, fa de regidor al Trapezi de Reus... «i així hagués anat fent si no fos perquè l’Assumpta Bermúdez em va fer notar que sortia una plaça de responsable municipal de teatres». Ara ja es pot dir? Li va semblar que no feia per ell! Però guanyada la convocatòria hi va encaixar d’allò més bé —«jo ja coneixia l’Eugeni Vall, que també em va ensenyar moltes coses, però que era tot un caràcter, eh?». Havien començat les obres del nou Kursaal, i de manera natural el Pere va anar adoptant majors responsabilitats en un projecte que mai ha parat de créixer. Avui vetllar pel Kursaal, el Conservatori i la Sala de la Plana no és pas senzill, en un moviment constant de descàrrega, tramoia, neteja, porters i acomodadors! «Això sí, sempre m’ha agradat viure a prop de la feina, i per això estic content de tenir casa aquí al costat». I és que el Pere des de fa vint anys viu amb l’actriu Teti Canal, i celebra com li han anat venint les coses. Encara més: li agrada i està content.. I en això, si el recordeu, sabreu que no fa teatre.

Àlbum de visites, Josep Piera

Josep Piera, 

parlar de gran amb l’orgull de jove

El dimecres 25 d’octubre, la Nit Estellés obria la darrera setmana del Tocats de Lletra. I ho feia amb les paraules de Josep Piera, conversant amb Àngels Gregori a l’Espai Òmnium, tot plegat dos saforencs lluminosos —de Beniopa i d’Oliva— al captard de la nostra ciutat. Piera, poeta, narrador i traductor, enguany acaba de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en una trajectòria fecunda de més de mig segle, aleshores que havia començat a escriure en castellà, potser perquè «ningú no m’havia dit que la nostra llengua domèstica podia servir per a la poesia, com ningú ens va explicar mai qui era el senyor Ausiàs March que donava nom a l’institut, a qui adjudicàvem un possible parentiu amb els March de la banca». L’home, que sempre ha detestat seguir les normes que d’altres marquen, arriba als 76 anys i ens amolla: «Els versos son el resum d’una vida». N’ha passat de tots colors i en tot aquest temps constata que el país ha canviat, «però potser no ben bé com ens hagués agradat. Si a l’espanyolisme polític ja li costa comprendre la realitat cultural catalana, la de València encara més! ¿Per què ens empenyem a usar una llengua que ja fa cinc-cents anys que diuen que a ningú no aprofita?». Àngels Gregori rebla: «Ara torna la València de VOX i el PP, obsedits a detectar agents pancatalanistes!». Després vindran dos excursos per celebrar Ausiàs March, l’un, i l’altre per arribar a sant Ignasi i la seva amistat amb el duc de Gandia. «La companyia de Jesús ha estat model d’organització fins i tot per al partit comunista! A mi em faria il·lusió de visitar la Cova, però avui no pot ser, un altre dia, que ara ja és tard!». I abans Piera no emprengui noves digressions, Àngels Gregori se li adreça resolta amb un llibre obert, quasi esqueixat: «Pep, ara que et tenim ací, comencem amb la lectura d’Estellés?». I Josep Piera compleix disciplinat —«M’ha dit, “llix en un to emfàtic, pamfletari...” com si fos un Neruda o Ievtuixenko»— i arrenca amb el deix d’una persona gran però que conserva tot l’orgull de qui va ser de jove per recitar-nos: "Assumiràs la veu d’un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble...". En acabat vindran d’altres lectures d’Estellés més o menys espontànies entre els presents, que es veuran rematades per l’aigua de València que l’equip d’Òmnium ofereix. Josep Piera i Àngels Gregori signaran un munt de llibres, i només al final, abans d’abaixar la persiana, la poeta d’Oliva ens repta: «L'any vinent hi tornem, però recuperant el soparet, eh?». Piera assenteix convençut i potser fins i tot pensa que podria arribar-se a la Cova del de Loiola...

La foto, genial, és de Joan Closas i Junyent, que de tot l'acte en va obtenir una sèrie extraordinària.

Paquita Magem, jardinera a la Residència

Si mai passeu pel carrer Vallès, a Manresa, entre els habitatges de la Sagrada Família, descobrireu el jardí de la Residència d'avis, a la torre que fa cantonada al capdamunt del carrer Gaudí. És un espai renovat d'aquest estiu, que encara fa més goig que no feia, amb un parell de moreres excepcionals, i un xiprer retallat que dona a tothom la benvinguda. Però d'ençà la renovació, hi ha una col·lecció de torretes que llueixen més que mai, florides d'hermoses —begònies, per ser exactes— que són una delícia de mirar. El cas és que el manteniment de la jardineria a la Residència del barri sempre ha estat a càrrec de professionals, un parell de cops o tres a l'any, i la resta sempre ens ho hem fet com bonament podem. Però heus aquí que, un cop tot renovat, la Paquita Magem s'ha fet càrrec de les hermoses, i les cuida amb una dedicació entusiasta, eliminant amb amor les fulles que hi sobren i escombrant aquelles que maldament cauen una hora o altra. El resultat salta a la vista, i la Paquita n'està ben orgullosa. Té 82 anys, i en fa cinc que s'està a «la resi», després del seu marit i també la seva germana, «i és per això també ja hi vaig voler venir jo». De professió teixidora, ara es pot dedicar només a les flors que fan un món millor, més bonic. I li fan per tothom! Aleshores, quan veu l'admiració que la seva tasca desperta, us confessa afalagada: «és que jo sóc la mare del Jordi... —Quin Jordi? —Coi! El jardiner!».»

Qui no coneix Alèxia Lleonart?

El Pou de la gallina del mes d'octubre presentava a la secció «Qui no coneix...» Alèxia Lleonart, una artista tan reservada com decidida. Una història llarga, farcida de reflexions i retratada genialment amb el tòrcul per Maria Picassó. Si només la coneixeu de vista... aquesta és la dona:

Alèxia Lleonart,
l’art entre els esbarzers

Per molt reservada que sigui, segur que la recordeu: Alèxia Lleonart Pujol, més de trenta anys fent classes a l’escola d’Arts! Va néixer a Manresa el 1965, en una casa on tothom havia de treballar. Amb el seu germà petit van passar per l’Acadèmia Virolai i tot seguit a l’escola Flama, on farà amistats perdurables i d’on conserva els millors records. Després estrenarà l’institut Pius Font i Quer, i fins hi va fer el trasllat des de l’edifici provisional de la plaça Major, «en un passeig on cadascú es va haver d’endur la seva cadira!». L’Alèxia en acabat va decidir estudiar Belles Arts alhora que s’incorporava al món del treball. «Em vaig pagar els estudis treballant més de quatre anys a Art Fang, a Sant Vicenç, pintant sobre ceràmica, en volum». La inclinació no era gratuïta: el seu pare de jove ja dibuixava, resultat de la pedagogia republicana, i a casa sempre va trobar suport. Havia començat Arts i oficis tot just amb quinze anys, després d’un curset d’estiu, i amb en Josep Barés va descobrir el tòrcul i el gravat. El pas per la facultat es va enllestir, doncs, amb la llicenciatura i una especialització en gravat i tècniques d’estampació però, sobretot, amb la descoberta de Barcelona i la xarxa de sales d’exposicions. Són anys d’ebullició, i l’Alèxia no para quieta. Fa el curs de monitora al CAE, passa per les colònies de la Sagrada Família i, finalment, aterra a Rialles. Allà hi podrà fer els cartells, les pancartes, il·lustracions i fins i tot alguna temptativa escenogràfica. Amb tanta empenta que decideix obrir un taller propi. «Vaig capitalitzar l’atur i, novament amb l’ajuda i els plànols d’en Barés, vaig aconseguir el meu tòrcul i plantar-me com autònoma en un taller de gravat, als baixos de casa». Però els números només permetien la supervivència i per això, quan té l’oportunitat de fer un monogràfic a la nova Escola d’Art de Manresa, no s’ho rumia. «Jo no pensava en fer classes, però al final m’hi he quedat més de trenta anys, i això potser perquè l’escola era petita i podia fer la meva especialitat de manera experimental, en un moment on no hi havia el currículum establert. I vaig descobrir que m’agradava». El taller i els encàrrecs es van acabar fonent, i a l’Escola d’Art hi ha fet classes de gravat i tècniques d’impressió però també d’història de l’art i d’il·lustració, «però el que més m’ha agradat és la feina a l’aula amb els alumnes». I ara sent que és on vol ser, i només desitjaria tenir més temps per dedicar a la creació i la investigació artística. «Visc a cavall de la reflexió i la casualitat, més enllà de la intuïció. Recuperant allò que més m’emociona. I malgrat que estic molt condicionada per la tècnica de gravadora, estic fent moltes descobertes, investigant amb tints naturals, colorants... Barrejo coses que puc trobar al bosc amb vivències familiars. I a vegades ho transformo en objectes o colors extrets de les plantes, sovint en propostes absolutament efímeres». No ven ni exposa en circuïts comercials però celebra poder exposar a biblioteques i nous espais per ensenyar les seves recerques, «porto el taller a la sala per mostrar el procés. Em permet parlar amb qui ve, no per explicar l’obra sinó per compartir reflexions. Xerrar amb la gent em dona el sentit d’allò que faig: trobar punts comuns. Que allò que faig sigui el resultat d’un procés, amb un peu entre allò que em neguiteja i l’inici de noves reflexions». I se sent més bé que mai treballant amb les mans, fent coses que sent pròpies, de debò, que ni imiten ni persegueixen cap resultat amb propostes. Com ara les de fa deu anys, a la llibreria Papasseit, un espai on repetirà presència: «aquell cop vaig penjar dues peces, uns esbarzers esclafats i pintats amb suc de mores». I ha continuant exposant, també a CACIS — el Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat «El Forn de la Calç», a Calders. O més recentment a l’Espai 7 del Casino, gràcies al premi Lacetània 2020 a la trajectòria en gravat. I en tot aquest temps, l’Alèxia crea i treballa i —amb punxes o despunxant— ens interpel·la.

El millor repte de cinc capitals de comarca (de la Catalunya central)

Com que m’hi va convidar expressament la Pilar Goñi, no vaig saber dir que no. I ahir dimarts, em vaig plantar a l’Auditori de la Plana per escoltar una conversa organitzada per Canal Taronja conjuntament amb la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de periodistes. El tema anava sobre «Els reptes de les 5 capitals de comarca de la Catalunya Central» i, retransmès pel canal televisiu, tenia una durada acotada a 90 minuts. Hi van parlar Marc Aloy, de Manresa, de costat a Ivan Sanchez, de Berga; Judit Gisbert, de Solsona; Jordi Bruch de Prats de Lluçanès i —last but not least!— Albert Castells, de Vic. Dionís Guiteres, de Moià, va ser baixa per trobar-se a Brussel·les.

L’acte va estar conduït per Mar Martí, presidenta de la Demarcació Catalunya Central del Col.legi de periodistes de Catalunya, i Rubén Vázquez, director de Canal Taronja TV Osona, Moianès i Lluçanès. I ja puc avançar que tenint en compte el perfil de la convocatòria —aquestes coses poden arribar a ser molt pesades— el resultat va ser molt interessant. I això almenys per dos motius:

1- A l’escenari, més enllà dels periodistes, quedaven quatre alcaldes i una alcaldessa que en cap moment van explicitar sigles de partit ni, tampoc, es trobaven en un període de competència electoral. Encara més, van venir des de l’Ajuntament de Manresa on havien quedat inicialment i van baixar distesament per sant Miquel, fins a la Plana. Tot plegat no tindria més importància si no fos que quan van parlar de seguretat, de promoció econòmica, de mobilitat o d’habitatge, resulta que l’anàlisi de molts municipis és prou semblant. Vaja, que l’incivisme —ho dic només com a exemple— es dona igualment en un municipi amb govern de la CUP, de Junts o d’Esquerra. I si de cas, menys en un cap de comarca com Prats —2600 ànimes— que no pas Manresa o Vic —ara mateix, 80 i 50.000 habitants respectivament. Però les solucions no són pas tan diferents! Parlar-ne plegats, lluny dels habituals rols entre govern i oposició, és més que saludable: s'hi descobreixen coses. Només el turisme va ser font de debat atès que el Lluçanès, el Berguedà, el Solsonès i l’Osona es disputen el millor paisatge del món i també la llonganissa. No em posicionaré pas. Només que va estar bé de sentir-ho, amb aquell to irònic que tots gastem quan no tenim por i volem fins i tot riure.

2- I per això, a mesura que avançaven els noranta minuts, em va fer tot l’efecte que la importància de la reunió, al marge de les estructures comarcals o provincials. Aquelles persones eren allà perquè volien i suposo que fins i tot eren els primers a percebre el poder que aplegats tenien: pura Catalunya central. Diria que després se’n van anar a sopar, i només desitjo que la proposta no quedi en un episodi de Canal Taronja. La trobada és un símptoma i diria que Vic és qui més hi ha posat ara mateix, per fer-ho possible. Hem viscut tan d’esquena! Però em fa l’efecte que resolt l’enigma de l’Anoia —és bo saber francament que no hi volen ser—, la possibilitat de trenar aliances fa que «Catalunya Central» sigui alguna cosa més que un concepte geogràfic que vaig sentir l’any 80 per primer cop del malaguanyat Rafel Llussà. Catalunya Central: un projecte polític també, que tindrà tanta força com els seus impulsors vulguin. Amb acords com l’universitari o, ara mateix, en termes d’ocupació. Caminar plegats en una direcció, malgrat els matisos, permet ser més forts i fer-nos valdre millor. I Manresa ha de ser generosa i liderar —que no vol dir ocupar un primer lloc protocol·lari. Perquè el poder és això: potència. I amb potència pots fer, i fer fer. Altrament, sempre serem vistos com les tribus de la Catalunya interior, tan indomables com incapaces de cooperar entre elles. I així ens ha anat en el darrer mig segle democràtic: una llunyana i maltractada quarta corona de la realitat metropolitana (*). 

Doncs no res, que em va fer il·lusió d’escoltar els reptes però, sobretot, m’ha agradat pensar que en el futur sabrem fer-nos forts. I retrobar-nos per a noves iniciatives... encara que no ens hi arrossegui la Pilar Goñi!

(*) Sobre aquesta idea no em cansaré de repetir que som massa sovint víctimes del centralisme barceloní, en un país que caldria pensar a manera de xarxa. Celebro doncs aquesta iniciativa tant com ho vaig fer amb les declaracions de Marc Aloy fa quatre dies, quan fou capaç de sortir al diari i manifestar sense embuts el seu disgust sobre l'R4 a la proposta d'investidura espanyola. Perquè l'autoritat és suma de potència i voluntat, però només funciona quan s'exerceix.

Manresa acolorida (8) els setanta són de canvi!

La dècada dels setantes

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Només per enllestir aquest recorregut històric ens aturem a la dècada dels setanta: dues fotografies expliquen els canvis que definitivament es produiran. L’un, en el món del treball. L’altre, a les institucions. A la primera foto tenim un canvi de torn de la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra, la Fàbrica Nova, de data desconeguda, provinent del Fons Art Viu, a l’Arxiu Històric del Bages. Els crepats de perruqueria ajuden a situar la imatge, en un contingent laboral majoritàriament femení. També la fràgil motocicleta d’un dels dos homes. Sigui com sigui, tots plegats molt probablement desconeixien els conflictes de trenta anys enrere, però eren ben conscients dels actuals. La fórmula del sindicat vertical que venia dels anys de Falange —aleshores que els treballadors se’ls anomenava productores— no donava resposta a la nova conflictivitat social. 

Les protestes aniran creixent cada vegada amb més força i des de finals dels seixanta opcions com les Comissions Obreres provaran d’articular candidatures alternatives a les oficials, en les eleccions sindicals. Sebastià Vives ho rememorava a Les persones i els fets d'El Pou de la gallina de 1990: «CCOO ja era present als conflictes de Sallent-Balsareny (1969), a Súria (1970) i a l’Auxiliar Tèxtil Manresa i la Metal·lúrgica (1971)». Pel que fa a la Fàbrica Nova, l’any 1989 tancaria definitivament les portes. La gran empresa cotonera, tot i la renovació de maquinària i diversos reajustaments de plantilla, no sobreviuria el segle i va passar a ser un colossal espai erm enmig de la ciutat. Avui, però, després de més de trenta anys de silenci, s’hi preveu la construcció d’un pol de concentració tecnològica que contribueixi a la regeneració urbana, social i econòmica de Manresa i la Catalunya Central.

En la darrera instantània de totes, veiem el president Tarradellas a Manresa, el novembre de 1978, a l’acte de col·locació de la primera pedra de l'Institut Pius Font i Quer. Obre la imatge Ramon Roqueta i Roqueta, alcalde de Manresa, i el segueixen Josep Tarradellas, Antònia Macià —esposa del president— i Pere Rubió, director del nou institut. El cercle queda tancat. D’una banda perquè d’aquell dia ja ens en queden un bon grapat de fotografies en color. Però històricament, la presència de qui fou Conseller de la Generalitat republicana ara com a president de la recuperada Generalitat de Catalunya va ser un nou fenomen col·lectiu que provava de recosir el passat. Tarradellas, que tot just feia un any que havia retornat a Catalunya, aquell dia també inaugurà la plaça 11 de setembre —durant dècades dedicada a la División azul— i va visitar Ampans, en un exercici que tenia més de voluntat que de normalitat institucional. Mig any després, unes noves eleccions municipals compondrien el primer ajuntament democràtic després del franquisme, amb la victòria del socialista Joan Cornet a Manresa. I els testimonis, ara sí, com les fotografies, haurien recuperat el color.

Manresa acolorida (7) aires de fira i consum

1969, una gran fira vora el riu

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Fira de Manresa de 1969. La ciutat es capbussava en la modernitat i descobria, potser massa càndidament i tot, com el consum pot ser el premi al treball i fins i tot a les hores extres. El racionament o les restriccions elèctriques quedaven lluny, i els planes de desarrollo impulsats pels nous ministres tecnòcrates disparaven el PIB espanyol. Coincidint amb la Festa Major doncs, i afegint vuit dies més, entre el 29 d’agost i el 8 de setembre d’aquell any cent cinquanta expositors de diversos sectors —indústria, comerç, automoció, serveis...— van participar en el certamen, i els visitants es van xifrar en un total de 100.000 persones. Talment el motocarro d’en Plácido, en aquells anys signant «lletres» —pagant a terminis— hom ja podia adquirir nevera, televisió, rentadora i —fem un esforç!— fins i tot un automòbil. 

La foto és prou representativa de l’expectació que hi bategava: la Fira era al Passeig del Riu, a les antigues instal·lacions dels Ferrocarrils Catalans, i l’entrada costava cinc pessetes però el públic hi arribava a raig fet. De fons s’alça el futur hotel Pere III —aleshores Pedro III— que encara no llueix el seu propi rètol lluminós sinó que anuncia aquella «Feria de Manresa» com a preludi d’uns temps moderns, turístics i ie-iés. I capgirant del tot els antics ideals de castedat —antes de morir, pecar— als baixos de l’establiment hoteler s’hi ubicaria una discoteca inoblidable per a la joventut d’aleshores: el Peter’s.

L'enyorat Ignasi Torras i Garcia ens recordava en un apunt de la secció Crònica social de l’any 2014 que durant els anys cinquanta ja s’havien celebrat dues fires importants, «la primera, els dies 18 al 26 de maig de 1952 amb la Gran Fira Extraordinària de l’Ascensió, amb motiu del 50è aniversari de la fundació de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis i del 25è aniversari de l’institut Lluís de Peguera; I la segona, del 29 d’agost al 8 de setembre de 1957, amb el Mercat-Exposició Oficial de Productes, amb motiu del 50è aniversari de la Fundació de la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa». 

Però la Fira de 1969 seria tota una altra cosa perquè, a l’ombra del desarrollismo, també la Cambra de Comerç de Manresa acabava d’impulsar relleus. Joan Gallifa, que n’havia estat president vora trenta anys —de 1940 a 1968— era substituït per l’industrial Jaume Sallés i, un any després, els fruits eren evidents. Queda clar que la perspectiva de negoci reclamava un major dinamisme, encara que la continuïtat firal a Manresa no va aconseguir la regularitat fins després de l’edició de 1978. Si més no, observem que fins i tot a la Cambra de Comerç els temps estaven canviant.

Manresa acolorida (6) la ciutat és cal Berlanga

1961, Berlanga immortalitza Manresa

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

El rodatge de Plácido, de Luís Berlanga, va ser un veritable esdeveniment el març de 1961. El director ja era un personatge del tot reconegut que havia fet Bienvenido, Míster Marshall (1953); Novio a la vista (1954); Calabuch (1956); Los jueves, milagro (1957)... i ara buscava una ciutat grisa i propera a Barcelona. Va resultar ser Manresa, i això per situar-hi una paròdia amb guió de José Luís Azcona que no s’allunyava gaire de la nostra quotidianitat humana. Amb Plácido, doncs, Manresa s’emmirallava física i moralment a la pantalla, i es trobava —ho podem dir?— arnada i lletja. Al darrera quedava tot un mes de rodatge i una gran expectació protagonitzada, entre altres, pel còmic català Cast Sendra (Cassen) i José Luis López Vázquez.

La foto, realitzada per Marià Lladó a la Plana de l’Om ens sorprèn sobre manera. Ara, malgrat les dificultats d’acoloriment, la composició cobra vida, en un guirigall d’artistes, tècnics i públic embadalit. L’argument és senzill, tal i com Carles Claret, al Pou núm. 362 (Manresa de cine), el sintetitzava: «les peripècies d’una petita ciutat provinciana en la qual a unes burgeses ocioses se’ls ocorre organitzar una campanya nadalenca amb el lema Siente a un pobre en su mesa. Mentrestant, a Plácido —Cassen– l’han contractat per participar amb el motocarro a la cavalcada de Reis, però sorgeix un problema que li impedeix centrar-se en la feina: el mateix dia li venç la primera lletra del vehicle, que és el seu únic mitjà de vida». La pel·lícula, val a dir-ho, es va endur la Palma d’Or al festival de Cannes i va ser nominada als Òscars de Hollywood de 1962 en la modalitat de parla no-anglesa, amb escenes tan hilarants —i sarcàstiques— com quan les Ollas Cocinex patrocinen una subhasta de pobres filmada a l’interior del Casino.

Joan Anton Ribas, un dels fundadors de CineClub Manresa recordava, per a la secció Les persones i els fets (1987) que «durant la realització els manresans reien, però després de la projecció s’adonaren que la ciutat no quedava gaire ben parada!». I afegia: «A la pel·lícula van sortir-hi molts extres, la majoria dels quals eren vells de l’asil de les Germanetes dels Pobres, amb qui es pretenia donar més sensació de desemparança i tristor». No hi va faltar la participació també d’alguns actors amateurs, com ara la veterana actriu Paquita Blanch, que va protagonitzar un dels moments del rodatge en ensopegar a l’escena del Casino, i que Berlanga va aprofitar en el muntatge definitiu. Un darrer ingredient manresà quedaria immortalitzat al film, i no són els urinaris de sant Domènec, enderrocats el 1995. Parlem del famós motocarro, propietat del manresà Enric Martí. Si més no, Plácido va somoure una mica Manresa i tindrà sempre més un lloc en la memòria col·lectiva tal com recollia encara l’any 2005 La ciutat de Plácido, el documental que va fer-ne el malaguanyat director Joan Soler.

(Podeu veure també el tema 50 anys de Plácido, de Jordi Estrada, Aina Font i Ferran Sardans, publicat a El Pou de la gallina el desembre de 2011).

Manresa acolorida (5) la nostra Maria Goretti

1952, Josefina Vilaseca, màrtir de la puresa

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Tot i el pes del catolicisme oficial en aquells anys, el cert és que els nous temps no acompanyaven aquell projecte de moral anacrònica i adreçada al control de la població. Si no és que eren delicte, la majoria de coses eren pecat, i de tot calia penedir-se. Singularment, conservar la puresa va esdevenir una obsessió clerical, enardint la castedat i especialment la virginitat femenina. Però calien exemples. I Josefina Vilaseca els en proporcionaria un de gros.

A la pàgina web memòria.cat s’hi recull l’episodi: «Josefina Vilaseca i Alsina era una nena de 12 anys nascuda a Horta d'Avinyó. El 4 de desembre de 1952 va ser víctima d'un intent de violació al qual s'hi va resistir amb totes les seves forces. Aleshores, l'agressor li va clavar dues ganivetades. Greument ferida, fou traslladada a la clínica de Sant Josep de Manresa on morí just al cap de tres setmanes, és a dir, el mateix dia de Nadal». Fins aquí els fets. Però la cosa resultà més complexa. 

La trista notícia va coincidir amb el procés de canonització de Maria Goretti, una nena italiana morta en circumstàncies semblants, i a Manresa algú va veure-hi l’oportunitat. «¡Antes morir que pecar!», deia el lema, i amb ell el gest de la Josefina Vilaseca va prendre una volada inaudita, d’abast estatal. Fins el punt de fer desfilar les nenes escolaritzades fins a la clínica de Sant Josep. L’impacte emocional sobre les criatures fou indescriptible.

Al capdavall, la pobra Josefina va morir després de vint dies a la Clínica però —recollim de memòria.cat— «les autoritats locals, civils i religioses, van procurar eixamplar aquesta dimensió: des de prohibir l'obertura de comerços per tal que el màxim de ciutadans poguessin participar en l'enterrament de la Josefina Vilaseca fins a la detallada organització de l'itinerari de la comitiva fúnebre i el propi desenvolupament de la cerimònia religiosa». També en aquest cas es poden trobar les imatges del No-Do, i la nostra foto parla per si sola: veiem tot just l’arrancada del seguici fúnebre, que el 27 de desembre va acompanyar lentament el taüt fins el mateix cementiri, i la presència és gairebé del tot femenina, destinatàries com eren totes elles del famós lema.

Consignem que al darrere de tot plegat hi batega novament l’inquiet vicari de la Seu, mossèn Genís Padrós, també consiliari d’Acció Catòlica i fins exorcista entre el 1939 i 1957. Tot tenia un punt d’apostolat per l’espectacle: només cal recordar les representacions, l’agost de 1954, de l’autosacramental calderonià de La Hidalga del Valle, que va reunir fins a 14.000 persones en un empostissat colossal a la façana oest de la Seu. El vicari era sempre rere aquestes iniciatives, amb la complicitat de les autoritats i tot un equip d’incondicionals que a la parròquia rebien el malnom de genisses. 

Però potser allò més sorprenent és que l’any 2006, des del mateix bisbat de Vic, encara es reprengués el procés de beatificació de la malaguanyada criatura.

Manresa acolorida (4) desfilada de gegants al carrer Guimerà

1951, bateig de la Geganteta
Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Si la resistència política era força inviable en aquells temps de dictadura —a més a més de perillosa!— quedava la resistència cultural. És aquí on cal situar el gremi de Sant Lluc, format per metges i artistes que organitzaren tot d’activitats d’aspecte tradicional i conservador però que venien a trencar l’atonia d’aquells temps. El pintor Estanislau Vilajosana recordava molts anys després —a Les persones i els fets del primer número d'El Pou de la gallina, el 1987— que el Gremi de Sant Lluc va sorgir d’una penya d’amics que es reunien diàriament a l’Hotel Sant Domènec des de l’estiu de 1946. Com que el règim a tot arreu veia opositors, per tal de despolititzar les seves activitats el nou Gremi va adreçar-se a mossèn Genís Padrós Pladevall, vicari de la Seu i personatge de pes a la ciutat, per obtenir el seu suport. I, tal dit tal fet, aviat varen començar les primeres activitats que foren la crema de falles o ninots a la plaça Major amb molt d’èxit, encara més si es repartia xocolata entre la canalla assistent. O, en la foto que ens ocupa, amb la donació de la Geganteta a la ciutat, el 21 d’octubre de 1951.

Som a l’entrada del carrer Guimerà, i de fons es distingeix el nou edifici del Banco Central, en obres i amb publicitat d’insecticida, la Fonda Restaurant Pubill de Barcelona o els cubets de caldo TexTon (“¡Un buen caldo vale por media comida!”). La gernació que acompanya la desfilada no és tant sorprenent si tenim present que els entreteniments —encara menys els gratuïts— eren poc habituals i que bona part del públic encara passava força gana. Les cartilles de racionament van durar de 1939 a 1952, i la televisió i el sis-cents encara trigaria més d’una dècada a popularitzar-se, i no pas per tothom ni tampoc de seguida. Però aquella tarda de diumenge va ser una veritable festa amb el padrinatge dels gegants de Barcelona i la presència de la majoria de gegants del Bages, Solsonès i —a la foto es reconeixen— també els de Berga. Enmig, un municipal de Sant Domènec, guarnit amb salacot. I tot plegat amb un episodi singular: la discussió sobre la llengua autoritzada en el moment del lliurament de la Geganteta, que des d’aquell dia quedaria incorporada a la imatgeria de la ciutat. L’alcalde va cedir i finalment el lliurament es va poder fer en català, sí, però... aquest tros no va poder pas ser transmès per Ràdio Manresa!

El Gremi de Sant Lluc va continuar la seva activitat amb un cert grau de tolerància i amb èxits tan populars com la recuperació dels armats, fins que l’any 1955 les denúncies que els sovintejaven van arribar fins al Govern Civil, moment en què el col·lectiu es va dissoldre, després d’entomar una multa de dues mil pessetes. Per als més ganuts: més de 20.000 cubets TexTon!

Manresa acolorida (3) la primera visita de Franco

1947, la primera visita del Caudillo

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

El generalísimo Francisco Franco va venir a Manresa per primera vegada el 20 de maig de 1947, en un dimarts gris i plujós. Feia vuit anys que la seva victòria militar havia desfet la legalitat republicana per imposar un règim nacionalcatolicista, fonamentat en els valors de la família tradicional i que perseguia el sistema democràtic de partits i sindicats, als quals atribuïa la guerra civil. En aquestes circumstàncies, que Manresa tingués la primera vaga de l’Estat, el gener de 1946, a càrrec de les dones de la Fàbrica Nova suposava una autèntica afronta que calgué desbaratar amb formes paternalistes però mà de ferro. Potser per això, un any després Franco decidia visitar Manresa.

Jaume Sarradell, encarregat de cerimonial de l’Ajuntament, en feia memòria en una entrevista de Jordi Sardans per a Les persones i els fets, publicada al núm. 7 d'El Pou de la gallina. Segons Sarradell, «tot el dia va ploure. Recordo que Franco va entrar pel pont de la Reforma i que va baixar del cotxe per anar a peu fins el carrer Barreres». L’havia rebut l'alcalde Joan Prat Pons i per la Muralla de Sant Francesc la comitiva es desplaçà fins a la baixada de la Seu, on l'esperava el bisbe de Vic, Joan Perelló, l’únic bisbe català que havia donat suport obertament a l’Alzamiento l’any 36. Aquesta és la fotografia: l'arribada a la basílica sota pal·li per assistir a un tedèum d’acció de gràcies. Al voltant, gorres de plat, boines vermelles dels requetès, tricornis i plomalls de gala per als municipals, a més a més de tota la jerarquia eclesial i —la festa era grossa— fins i tot el macer de la ciutat obrint la comitiva. I per tot el voltant, els paraigües que acabaven d’endolar el migdia.

En acabat, Franco visitarà precisament la Fàbrica Nova i la Pirelli, ni que fos per donar a entendre que aquella pau imposada no es podia qüestionar. Posteriorment vindria la recepció oficial a l'Ajuntament. Sarradell parla d’un gran tiberi preparat «però com que Franco anava tard va prendre poca cosa i tots els de la comitiva es van quedar sense dinar!». Tot seguit, hi hagué l’aparició al balcó, on fou aclamat per una gran multitud. Si teniu humor, adreceu-vos a memòria.cat i entretingueu-vos a veure el No-Do d’aquella jornada: Manresa, la del Bruch i San Ignacio, saluda al Caudillo.

Franco tornaria a Manresa dinou anys després, l’1 de juliol de 1966, tot just celebrats aquells «25 años de paz». Ja tenia setanta-tres anys i cultivava una imatge d’avi venerable que no li estalviaria la repressió més sagnant fins gairebé el darrer espeternec, quan el setembre de 1975 va aprovar les seves cinc darreres penes de mort. Això sí, el 1966 va ser un dia assolellat i festiu, que omplí novament la plaça de los Mártires i davant la qual exclamà: «¡Que bonita está la plaza!».

Manresa acolorida (2) Macià a Manresa

1931, Francesc Macià visita Manresa

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

La foto és del 7 de juny de 1931: el nou president de la Generalitat recuperada, Francesc Macià, entra al pati del Kursaal en cotxe descobert per assistir a la commemoració de les Bases de Manresa, en un bany de multituds. La pràctica totalitat dels presents són homes, potser perquè fins 1933 les dones no van tenir drets polítics. Sigui com sigui, la instantània, magnífica, presenta la diversitat social que s’aplegava sota la proposta republicana que «l’avi» encarnava, i que explica la barreja de gorres i barrets, i fins alguns joves amb ulleres de sol, en un toc de modernitat. Els agents de seguretat tenen un treball per protegir el conjunt d’autoritats que, drets sobre el vehicle, observen aquella gernació arraïmada. Ara fa un parell d’anys, a la secció «Crònica social» d'El Pou de la gallina, Jordi Sardans ens recordava que la commemoració de les Bases de Manresa de 1892 es va realitzar aquell migdia sota la presidència de l’alcalde Joan Selves i que van intervenir-hi diversos representants polítics com ara el diputat manresà Francesc Farreras i Duran o el conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol. «Però el parlament més esperat va ser el de Francesc Macià, que va arribar poc abans de les dues del migdia i va relacionar les Bases amb el projecte del nou Estatut que aleshores es debatia».

Precisament la foto que il·lustra la portada d’aquest Pou de la gallina presenta la façana de l’Ajuntament de Manresa, el mateix dia. Al balcó està parlant el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, que s’adreçava als assistents a la plaça Major, aleshores anomenada plaça de la República, plena de gom a gom, després que hagués descobert la làpida commemorativa de les Bases de Manresa de 1892, al Saló de Sessions de l’Ajuntament, sortosament recuperada.

Per tota la resta, la crisi econòmica iniciada el 1929 a la Borsa de Nova York va afectar profundament el nou capitalisme d’abast global. I ben aviat, també a Catalunya es van fer sentir els seus efectes, incrementant les tensions socials i laborals. Aquella mateixa plaça joiosa acolliria mig any després una concentració de l’exèrcit —Manresa va quedar militaritzada— per anar a reprimir la revolta de l’Alt Llobregat, que entre el 18 i 23 de gener de 1932 va iniciar a Fígols una vaga general revolucionària i fins va proclamar el comunisme llibertari. I doncs, si bé inicialment semblava que la República fins i tot eliminaria el mal de queixal —Vicenç Prat, a Un llibre verd—, ben aviat s’imposà una realitat molt més conflictiva que, en paraules de Sardans, van anar creixent «en comprovar la majoria de la classe treballadora que l’arribada al poder dels republicans, rebuda amb entusiasme, no va suposar una millora real en les seves condicions de vida».

Manresa acolorida (1) Inauguració del Kursaal

1927, el Kursaal obre les portes

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Si hi ha alguna fotografia que reculli l’expectació multitudinària dels manresans a primers del segle XX és aquesta del Kursaal, feta l’any 1927, tot just acabat d’inaugurar el teatre. Un públic divers i entusiasmat. Les grans dimensions de la sala, amb platea, amfiteatre i galliner acullen homes i també dones, jerarquitzats segons el preu de l’entrada però compartint el mateix espectacle o pel·lícula. En el moment de ser realitzada, l’agost de 1927, la ciutat vivia una profunda transformació i desprenia energia en tots els àmbits: associatiu i econòmic, també polític. Al costat del Casino dels senyors, el nou teatre Kursaal naixia amb voluntat democràtica i la seva façana arrodonia monumentalment el primer tram del Passeig de Pere III, que aleshores ja arribava fins al nou institut Lluís de Peguera. Precisament el Peguera esdevindria un altre equipament cultural de primer ordre a la ciutat, i es va inaugurar poques setmanes més tard, el 8 d’octubre del mateix 1927: l’únic centre oficial de batxillerat a la Catalunya Central.

El “Gran teatre Kursaal” era una iniciativa d’Andreu Cabot i Puig (1871-1937), empresari d’origen barceloní instal·lat a Manresa, amb una llarga experiència en la indústria cinematogràfica. Va encomanar el projecte a l’arquitecte manresà Josep Firmat i Serramalera que va dissenyar un edifici amb un ampli pati frontal i un interior sense parió a la ciutat: 1520 butaques entre platea i amfiteatre, 26 llotges laterals i, encara, tot de bancs al galliner que li permetien superar en conjunt les dues mil localitats. Tot plegat, fruit del desig empresarial d’arribar a tots els públics, especialment amb la novetat de les projeccions de cinema.

Segons relata Àngels Fusté, una dels autors de Kursaal, el llibre, el teatre «va ser inaugurat el 26 d’agost de 1927. L’actuació de l’orquestra Massana va servir de complement als parlaments protocol·laris de les autoritats locals. L’estrena popular, però, va ser uns dies més tard, el 30 d’agost, en plena Festa Major, amb la representació de l’òpera Aïda per part de l’orquestra del Liceu». És clar que el Kursaal no només va acollir espectacles sinó que va esdevenir l’escenari dels grans esdeveniments socials i polítics, com ara els actes de commemoració de la proclamació de les Bases de Manresa, el 1931, amb la presència del president Macià.

En qualsevol cas, ens captiva la diversitat de cares abans de l’espectacle que omplen des de la platea fins el capdamunt del galliner, en un moment de tempteig i canvi de cicle: manresans com els que apareixen a la foto, i a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, el 25 de maig de 1929 encara es van abocar entusiasmats a celebrar la imposició de les insígnies de capità general a les banderes del Bruc, en un acte que va comptar amb la presència del rei Alfons XIII, el «cametes». Però els aires republicans eren a la següent cantonada.

Els setanta anys del Josep Emili Puig

Quan em conviden a un aniversari —a l'aniversari d'algú que fa anys, molts anys— sempre noto un punt de contradicció davant la data. Penso ara en els vuitanta anys del Sendo, que vam celebrar el mes d'abril. O ahir mateix, amb els setanta del Josep Emili Puig. Quin goig poder-ho compartir! I de seguida la pregunta: com hi han arribat tan bé? I és que, si d'una banda la xifra em sembla aleshores un horitzó a l'abast i desitjable, al darrera s'hi congria un puntet d'enveja, com dient: «i tu, vols dir que tu hi arribaràs?». Deu ser la meva por a envellir o, pitjor encara, la por a morir-me. Com ho engaltarem quan sigui l'hora? Rumio tot això mentre observo tota la gatzara —els amics, la família— i el pastís que prova de concentrar una vida plena i encara incompleta, un pastís gros i pesant, fet amb cims de xocolata que l'home ha coronat al llarg del temps. I és que, avui mateix, el Josep Emili venia d'escalar fins el capdamunt del Cavall Bernat i està convençut que, amb esforç i disciplina, encara podrà fer molts més cims. Reïra de bet! Amb esforç i disciplina! La recepta em sembla tan certa com ingènua, potser perquè en el meu cas m'hauré de refiar més de la sort que no pas de la pelma disciplina... En fi, amb disciplina o sense, només desitjo que puguem fer molts més anys plegats, i que ens seguim trobant si no a la muntanya, almenys en el projecte que compartim més enllà de ser parents —o potser per ser parents: el Josep Emili fa trenta-cinc anys que col·labora amb la Residència d'avis Sagrada Família. Avui ja es pot dir: exactament s'hi ha passat ben bé mitja vida! I, tossut i manyac, ha estat gairebé sempre un plaer ser a la seva vora.

La història de Manresa acolorida al Pou de la gallina

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina revisita alguns episodis multitudinaris de la Manresa del segle XX, tots ells documentats en blanc i negre, i els acoloreix sense manies. El resultat és un número singular, produït a les beceroles de la intel·ligència artificial, però que ens permet reviure alguns dels grans moments contemporanis. Una selecció incompleta, és clar. Però atrevida: tal i com diu la entrada del reportatge, ens hem acostumat a veure les imatges del passat en blanc i negre, mentre que el color ha esdevingut sinònim de contemporaneïtat. Literalment: «De fet, la fotografia en color no es va popularitzar fins el darrer quart del segle XX. Però és evident que tots els episodis històrics que la fotografia havia permès recollir fins aleshores no havien succeït en una escala de grisos. Ens atrevim a reviure-la? Des d’El Pou de la gallina hem provat de posar-hi color».

I és cert, la tria és parcial, i ben segur que no tothom aprovarà aquesta intervenció tècnica, però hem gosat seleccionar deu imatges de la ciutat al segle XX, amb les multituds com a fil conductor i després les hem acolorides mitjançant els nous processos d’intel·ligència artificial, de la mà del dissenyador gràfic Erques Torres. El resultat és una visió sorprenent de la història de Manresa: si us procureu la revista hi veureu bategar la ciutat des de la inauguració del Kursaal, el 1927, fins a la visita del president Tarradellas, l’any 1978, aleshores que semblava que tot tornava a ser possible...

Onze Natàlies per a una Plaça del Diamant

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.

(...)

He llegit i rellegit moltes vegades La plaça del Diamant. El primer cop, a segon de BUP, ma la va deixar una companya de classe. Després hi vaig tornar quan feia Literatura Catalana a l'Autònoma. I encara moltes més vegades programada com a lectura de batxillerat amb els meus alumnes d'institut. I sempre m'ha agradat molt —mai em pesava: sempre l'he sentida molt endins, com si totes les famílies d'aquell temps tinguéssim alguna cosa de la Natàlia-Colometa. Del Quimet, del Mateu i del Cintet, del Toni... També en vaig veure al seu moment la pel·lícula amb Sívia Munt i Lluís Homar, que des d'aleshores ha estat sempre el meu Quimet. I encara una primera versió teatral el 2004, de Joan Ollé, amb tres Colometes a l'escenari —Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Pons. Ara, però, ens ha arribat aquesta darrera versió de Carlota Subirós, polièdrica, construïda amb onze actrius i dues hores. Onze rostres per a una sola Natàlia, jutjava Santi Fondevila a l'Ara. I deia:

«El terra de l’escenari de la Sala Gran, d’un blanc lluminós, és com un gran llenç ribetat també de blanc on, al llarg de la funció i sense pausa, onze actrius dipositen objectes relacionats amb l’obra per configurar-ne un gran quadre. Des d’un cargol de mar on ressona la maror fins als rams de flors. Des de les cassoles de la cuina fins als plats i les copes de la vaixella d’on la Natàlia anava a fregar. (...) Un espai poètic i un plantejament dramatúrgic de gran plasticitat al qual cal sumar una càlida banda sonora en directe (Clara Aguilar) i un constant moviment de les actrius per acompanyar la recitació del text». I el text em va arribar com la primera vegada, directe i punyent, que em semblava que en aquelles dues hores al TNC vaig rellegir tota l'obra, des del primer moment: aquella Colometa que patia si algú li demanava una cosa i havia de dir que no. 

I en vaig sortir del teatre tou i commogut. Però recordant aquell fragment final del pròleg que va escruure Mercè Rodoreda, l'any 62, que redimeix La plaça de qualsevol sentimentalisme: «Vull tornar-hi a insistir. perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d'amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. El moment en què la Colometa, de tornada de la mort del seu passat, entra a casa seva mentre va naixent el dia i abraça el seu segon marit, l'home que l'ha salvada de totes les misèries de la vida, és una escena d'amor profund. "I vaig pensar que no volia que se'm morís mai..." I li fica el dit al melic "perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i em deixés sense Antoni". I el mot contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d'alegria.»

Doncs això, i malgrat tot, amb una mica d'alegria...

Qui no coneix Isabel Roig?

Per al Pou de la gallina número 400 vaig reservar un personatge tan singular com és la meva metgessa de capçalera. Sí, sí, la meva de tota la vida, al CAP del barri de la Sagrada Família. Parlo d'Isabel Roig i Grau. Certament, els seus orígens graciencs o la seva residència a Terrassa semblaria que l'haurien d'apartar d'aquesta secció tan localista. Però és ben bé el contrari: la seva perseverança, tant o més alta que aquests 400 números del Pou, l'han fet present a Manresa durant gairebé tres dècades, cada dia de cada dia. I, com deia aquell, amb il·lusió! No és pas cosa de poc mèrit, especialment en uns anys en què la pandèmia —i els governs— han posat a prova repetidament el nostre sistema públic d'atenció primària. Per a totes aquelles persones que el defensen i s'hi senten compromeses, doncs, va aquest retrat que rebla la il·lustració feliç de Maria Picassó.

Isabel Roig,
medicina de proximitat

La doctora Isabel Roig i Grau (Barcelona, 1958) ha estat sempre una candidata ferma per aquesta secció. I en aquest número 400 del Pou, que és un himne a la perseverança, encara més: fa vora trenta anys que la dona passa visita cada dia de cada dia al CAP Sagrada Família. Venia de fer les pràctiques a l’àrea metropolitana, i va arribar amb una plaça per oposició que considera que va ser la sort de la seva vida, fins el punt de sentir-se una manresana més. «Jo ja tenia la canalla, amb 6 i 2 anys, i aquí vaig coincidir amb la Dra. Albero, amb qui érem companyes de promoció. Aleshores érem el CAP Foneria, i em va agradar des del primer moment!». Isabel Roig havia nascut al barri de Gràcia però des de petita que la família es va instal·lar a Badalona. Una veïna llevadora li despertà la vocació, i sempre va pensar que ella també en seria. Però, amb la matrícula d’honor obtinguda a COU i comptant amb la gratuïtat universitària, a darrera hora va triar Medicina a la UAB. El resultat és una metgessa docent, que es defineix vocacional, i que defensa un equilibri de tres potes, que són la personal, la dels companys i una tercera que és la direcció del CAP, «que sempre ens ha fet costat, des d’aquells primers equips amb la Dra. Àfrica Garcia, Matilde Català, Tino Algilaga... fins ara amb la Dra. Núria Busquet». Casada amb un metge terrassenc que treballa a l'hospital de la Vall d'Hebron, ella encara no es cansa d’anar i venir cada dia del Vallès. De fet, diu que aprofita els trajectes per desconnectar, encara que no sempre ho aconsegueixi. Experta en deshabituació d’alcohol i tabaquisme, la mort sobtada d’un germà fa vint anys li marcarà la vida. «Aleshores no ho van saber detectar i l’ambulància va arribar sense desfibril·lador...» El resultat és el seu compromís amb el suport vital, del qual ella mateixa ha fet molts cursos a les escoles de Manresa i als CAPs pel personal sanitari, fins aconseguir multiplicar arreu la presència de desfibril·ladors i que cada dia més gent sàpiga diagnosticar i fer-los servir. També hi ha hagut moments feliços, com quan la van nomenar Metge bagenc el 2015, per votació dels companys de professió, o quan el 2018 va rebre el premi a l’excel·lència professional pel Col·legi Oficial de Metges, així com diversos premis nacionals en investigació en l'Atenció Primària. Tampoc ha negligit la docència i la recerca, des d’aquella ABBEL (Associació del Bages i Berguedà d’Estudi dels Lípids ) fundada l’any 1994, amb els doctors Clotilde Morales, Carme Bertral, Anna Gutiérrez, Isabel Comerma, Pep Cañellas, Carles Pardo... «Me’n deixo molts, però tinc clar que era una manera de relacionar-se i fer xarxa a la comarca». Ella la va presidir els deu darrers anys, diversificant temes i recerques, fins que la pandèmia es va encarregar de desfer-ho. I tot i que sovint li han ofert d’incorporar-se a la direcció del centre o en d’altres encàrrecs de gestió, ella no vol deixar de ser la metgessa de família que és. «M’afalaga, eh? Però em penso que no m’agradaria ni crec que servís». Aquests darrers anys, defensant l’especialitat de medicina de família, la covid-19 o fins i tot la vivència personal d’una malaltia greu creu que l’han fet millor encara: «vaig estar un llarg temps malalta i em vaig jubilar, però... em van demanar de tornar i vaig dir que sí, i aquí continuo. Em sento útil i la recepció dels pacients ha estat indescriptible!». Amb el seu marit, doncs, han decidit que es jubilaran plegats més endavant, i ella creu que tindrà temps d’acomiadar-se dels tres o quatre-cents pacients de tota la vida. I només es reserva per després la vocació secreta que cultiva: és pessebrista! Potser per aquest compromís de construir, refer i recrear sempre un món volgudament millor.

Manresa, devota de Joan Pera

A El Pou de la gallina número 400 d'aquest mes de setembre hi recullo la presència de Joan Pera a Manresa, a l'«Àlbum de visites». La foto és de Joan Closas, feta al Kursaal entre les dues actuacions que hi va haver aquella mateixa tarda de festa major. En Joan Pera, content i satisfet, va manifestar al fotògraf del Pou que Manresa era la ciutat de Catalunya on més havia actuat, fora de Barcelona, i que agraïa sincerament l'acollida que se li feia any rera any. No cal dir que en totes dues sessions va omplir el Kursaal fins la bandera!

Manresa, devota de Joan Pera

Joan Pera (Mataró, 1948) troba a Manresa un públic fidel, que no vol perdre-se’n pas cap convocatòria. El Galliner el va començar a programar l’agost de 1997 malgrat la fama de teatre comercial, un punt adotzenat als ulls dels crítics, però veritablement festiu i proper. Perquè el fet és que surt Joan Pera a l’escenari i ja hi ha qui riu només de veure’l caminar! Cal dir que molt abans del Galliner, l’home ja havia actuat a Manresa, amb aquella espriuana Primera història d’Esther, amb la companyia d’Adrià Gual, el 1977. Després va venir a la programació de Teló, de la mà de l’Agrupació Cultural del Bages, que el març de 1993 presentava al Conservatori No et vesteixis per sopar, amb Carles Canut i Amparo Moreno. Espriu quedava enrere! I va ser el 8 d'octubre de 1994, també amb la programació de Teló, que ens arribava per primer cop La extraña pareja, amb Paco Morán, omplint dues funcions al Conservatori. «I doncs, no va ser el Galliner qui va portar aquesta obra per primera vegada a Manresa» desmitifica Joan Morros. I rebla: «Això sí, amb la d’ara, des de 1997 que l’hem fet venir a onze festes majors…». Enguany hi acaba de tornar: el dissabte 26 d’agost, mentre Manresa es preparava per rebre la pluja, el Kursaal omplia ordenadament dues sessions de Júnior, la darrera proposta d’aquest gran comediant. Perquè sens dubte en Joan Pera és un dels actors més populars del país, de teatre i cinema, i també de doblatge: és la veu de Woody Allen, de Peter Sellers o de Rowan Atkinson en el paper de Mr Bean o L’escurçó negre. Pioner en sèries de televisió, encara hi ha qui el recorda com el nebot de Joan Capri, en aquell Doctor Caparrós, medicina general, o al costat de Mary Santpere a Amor, salut i feina. D’això aviat farà mig segle! L’any 1994, La extraña pareja va esdevenir un autèntic fenomen que es representaria més de cinc anys, i que es va acomiadar amb una funció de rècord Guinness al Palau Sant Jordi, amb 14.797 entrades venudes. A Manresa es va tornar a representar el 1997, els dies 10 de març i 1 de setembre, sumant quatre funcions, i quatre més el 1998 entre la Llum i la Festa Major, sempre a la Sala Ciutat, de platea més gran. Més endavant vindrien La Jaula de las locas (quatre sessions el 2000) i ¡Mamaaá! (2003), la tercera i darrera producció que faria al costat de Morán. Després de Matar el presidente (2005) arribarien les tres funcions de 2007 que van suposar el seu desembarcament al Kursaal amb Oscar, una maleta, dos maletas. Fet i fet, tota la seva producció ha passat per Manresa amb èxit, fins el punt que també va tornar La extraña pareja en dues funcions més la Festa Major de 2014, aleshores amb Antonio Dechent substituint Paco Moran! I tot això fins les més recents comèdies com han estat Alguns neixen estrellats (FM 2019), El pare de la núvia (FM 2020) o Màster Xof (28 de setembre de 2022). La ciutat li és devota i ell, a la recíproca, ho és amb Manresa i el record que serva de Maria Matilde Almendros a qui, ara fa un any, homenatjava: «Ella va ser la primera en confiar en mi».

Els 400 Pous

Avui presentarem el Pou de la gallina número 400. La xifra impressiona, i no només pels 400 números de la revista publicats de manera absolutament regular sinó, i sobretot, pel pas del temps que comporta: des d'aquell sant Jordi de 1987, han passat més de 36 anys. Que no són res en perspectiva històrica però que, per a la vida de les persones, esdevenen oceànics. Els darrers dies d'agost, de costat al Jaume Puig, pensava en aquells primers temps, i en el poc que ens imaginàvem tot el que ens havia de venir. A cadascú de nosaltres, al Pou mateix, a la ciutat o el país. Per això, i per al tema del mes —«Manresa en 400 Pous»— vam buscar una col·lecció de portades i la col·laboració de deu persones que ens ajudessin a analitzar tot aquest temps a Manresa. En acabat, a l'hora del muntatge vaig proposar incorporar aquesta petita il·lustració del Manel, publicada al Pou de setembre de 1987. Sense relació de causa i efecte, el Pou havia nascut dos mesos abans del relleu imprevist a les municipals d'aquell any. I, en el primer gir de guió dels nostres ajuntaments democràtics, Juli Sanclimens des de CiU destronava al carismàtic Joan Cornet del PSC. Després d'aquell primer revolt, a Manresa n'hem viscut molts d'altres i de prou diferents. Però aquell Cornet de la historieta al Pou presentava el ja exalcalde condemnat a les feres amb un cop de polze de Sanclimens, tot escoltant el relat inapel·lable d'un Xavier Domènech que Regió7 ja havia consagrat. En fi, la humanitat —la ciutat—avança entre propostes i crisis, i només el temps ens en dona la visió completa. Trenta-sis anys, 400 números del Pou amb voluntat de debat i reflexió. També un punt d'humor. I finalment amb aquest local fantàstic al carrer de Sobrerroca, a costat del mateix Pou del miracle ignasià. I és que si Manresa és com és gràcies a l'aigua de la Séquia també, una mica-mica, ho és per la d'aquest Pou.

- A la presentació, a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, hi haurà un diàleg entre el geògraf Josep Oliveras Samitier i l’exregidor i activista social Josep Ramon Mora Villamate sobre els canvis viscuts per la ciutat, els encerts i desencerts, i els reptes i expectatives de futur.
- Els autors dels textos han estat Xavier Domènech (política), Xavier Rubio (demografia), Sílvia Gratacòs (economia),  Ignasi Perramon (urbanisme), Josep Ramon Mora (societat), Josefina Recasens (ensenyament), Joan Morros (associacionisme cultural), Lluís Guerrero (sanitat), Eudald Tomasa (turisme) i Josep Camprubí (llengua). 

Jaume Roures, mes enllà de l'activisme

Jaume Roures va ser a finals de juny a Manresa, a la Universitat Catalana d'Estiu, i era un candidat de primera per a la secció de l'Àlbum de visites, a El Pou de la gallina. Per obrir la boca, em va tocar resodre a mi la gasetilla. Sort de la foto de Joan Closas!

Jaume Roures, 
més enllà de l’activisme 

Jaume Roures i Llop (1950) va ser el dijous 29 de juny a Manresa, a la taula rodona El cinema (en) català en el mon globalitzat dins de les activitats de la Universitat Catalana d'Estiu. Ho va fer al costat a Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Com que venia en crosses —un post-operatori de genoll— d'entrada l’home no estava per gaire floritures però tothom sabia que es faria escoltar, perquè en Jaume Roures ha estat sempre un personatge de molts possibles. Els que el coneixen bé diuen que té dos vessants diferents: un de més rebel i mitòman —es va embrancar a produir pel·lícules d'un Woody Allen en decadència (Vicky Cristina Barcelona, el 2008 i Midnight in Paris, el 2011) o, abans, un documemtal sobre Fidel Castro titulat Comandante (2003), sota la batuta d'Oliver Stone. I alhora, pot arribar a ser fred i implacable, amb una visió per al negoci i les oportunitats un punt depredadora. I coneix bé els fils del poder que es mouen des de la cinquena columna, i quines peces cal bellugar per activar i desactivar la propaganda. Autodefinit d'esquerres, defensa el dret a la independència de Catalunya i és dels que advoca per un referèndum tot i matisar que potser votaria quedar-se a Espanya. De jove havia militat al Front Obrer de Catalunya i a la Lliga Comunista Revolucionària, i fins va pasar per la presó. També va fer estada a la primerenca i revolucionària Nicaragua sandinista. Però va ser el seu pas per Televisió de Catalunya, on va ser responsable fins al 1991 del departament de Notícies i Esports, que li va obrir tot un món. Entre les fites hi ha Mediapro, és clar, des de 1994, però també la concessió de la darrera llicència de televisió analògica en obert que es va concedir per part del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero: parlem de La Sexta (2006). Només les males llengües fan córrer que, gairebé al mateix temps, amb Tatxo Benet, Toni Cases i Ignacio Escolar de director, Roures impulsava —pèrdues incloses— l’edició en paper del diari Público (Madrid, 2007-2012). Si més no, tot indica que aleshores el balanç li va ser profitós, encara que no tant per la redacció acomiadada.  Polemista ardit i home bregós, més endavant va disputar-li al grup PRISA els drets de retransmissió dels partits de futbol a l'Estat. A Manresa la taula rodona no va moure gaire públic —la tarda era de llamps i trons, literalment. Roures, complint el pronòstic, va defensar el cinema entès com una indústria, i va reclamar una major professionalitat, qualitat i internacionalització. Va carregar contra el doblatge com a reminiscència del franquisme i va diferir amb Judith Colell del paper dels espectadors: «Si el cinema Català s'ha de basar en l'activisme i la militancia de la gent, anem malament!».