Llibres, llibreries i una lectora de 2020

Ara fa vuit dies, llegia a la contraportada de l'Ara un text d'en Josep Ramoneda que vaig decidir conservar. Hi parlava dels llibres com d'una llum en la pandèmia i començava així: «Una de les bones notícies –que també n’hi ha– d’aquest any empastifat ha estat la resistència del llibre de paper. Semblava destinat a ser engolit per l’edició digital i de moment aguanta. En una situació extrema com el confinament total de març prou gent se’l va fer portar a casa. Quan han tornat les llibreries, s’ha demostrat que n’hi havia ganes. La resistència del llibre és admirable, gairebé com si fos una forma tan perfecta com la roda. En l’aïllament, en la repetició, en el desassossec que ha anat calant mentre la pandèmia creixia, el llibre ha tornat a ser refugi, temps de quietud i d’estar amb un mateix acompanyat per la ficció, pel pensament, per l’entreteniment, connexions que traspassen les parets de casa gràcies a la imaginació, a la sensibilitat, a la curiositat. (...) El llibre, doncs, com a modesta icona d’una humanitat que continua. Què té el llibre en paper que no tingui el llibre electrònic? Probablement té a veure amb les fragilitats humanes: el valor del que és tangible. I en moments de distanciament, tocar un llibre, posar-te’l a la falda, pot ser gairebé una sublimació de les carícies que manquen». Tot això ho pensava ara, abans no comenci l'allau digital de bons desitjos per al 2021, després d'ensopegar amb un apunt, a Instagram, de la llibreria El Genet Blau, de Lleida: celebren acabar un any difícil, però els seus promotors se senten feliços de la feina feta, de la xarxa trenada amb milers de famílies enmig de la pandèmia, i de les ganes que tenen d'emprendre un 2021 amb bons llibres plens de bones històries. Llibres, històries, persones... Aleshores m'arriba un whatsapp d'una alumna que —contra pronòstic— ja s'ha llegit Aloma i que no espera el gener per dir-me —també contra pronòstic—  que li ha agradat molt. I que ara entén perquè la protagonista deia que l'amor li feia fàstic. La seva descoberta m'emociona un punt, i em penso que m'ajuda a salvar aquest any tan trist, i tan llarg i tan bèstia que som a punt d'enllestir. 

La foto és pispada d'un reclam de la Biblioteca pública de Toronto

Importància del Nadal al Catà

La setmana passada els alumnes de l'institut Guillem Catà van acabar de gravar l'espectacle "Nadal al Catà" i aaquest dilluns es va presentar. Era la desena edició i dos mesos abans, amb la presencia de la covid-19, ja havíem decidit abandonar el format clàssic teatral per passar a la versió cinematogràfica. «Hi va haver un moment que semblava que renunciàvem, que era massa difícil assajar per grups bombolla, que no era possible. Però a l’altre costat de la balança no ens volíem perdre aquesta desena edició. I aleshores va sortir la idea: fer una pel·lícula!» comenta Alícia Puertas, que amb una bona dosi d’entusiasme i la complicitat del professorat del centre, va contactar amb la directora Isabel Casanova i, plegats, van decidir embarcar-se.

De fet, la possibilitat d’emprendre aquest canvi té una explicació, i aquesta és l’Aula de teatre del centre que ja suma tres dècades. Una opció de l’Institut Guillem Catà, que des de sempre ha apostat per combinar aprenentatge amb educació artística —també la plàstica i també la música. Ara, quan la pandèmia fa més complex el dia a dia dels centres educatius, disposar d’un temps i un espai de creació i intercanvi artístic esdevé fonamental, i ens permet superar la temptació utilitarista de l’educació. Fins el punt que potser, després de la covid-19 l’educació i la cultura haurien d'avançar més plegades que mai.

«I hem estat rigorosos —recalca la directora del centre, Marta Codina. Els nois i noies han assajat per grups bombolla de manera que en Lluquet i Rovelló van a la mateixa aula, o els arcàngels o, és clar, en Llucifer i Satanàs». A la part musical, tots els grups que assaja el professor Martí Vilardebò han seguit la mateixa estratègia prevista pels protocols sanitaris d’Educació. I tothom estava segur que sortiria preciós. Al capdavall, l’alumnat dels cicles formatius de Perruqueria i d’Estètica, els de Tèxtil o els de Fusteria i moble, han tornat a treballar plegats en el projecte. I després de l'estrena dilluns al matí, a les pissarres digitals de cada grup bombola, aquest «Nadal al Catà» tan especial es penjarà a la web del centre i tothom està convençut que tindrà molts i molts visitants, potser més i tot que les que mai hagués pogut suportar l'enyorat teatre dels Carlins...

Acabo. El text, que arrenca dels populars Pastorets de Folch i Torres, incorpora personatges contemporanis en l’estol d’àngels o dels pecats capitals, i s’acosta a la realitat des de la tradició popular. Una decisió que any rere any ens permetem al guió des que vam començar el 2011 amb la professora Rosa Maria Ortega, avui regidora a l’Ajuntament de Manresa. La condició de cultura popular ens anima a ampliar, retallar o inventar, i fer-ho de costat als nanos que no dubten a explicar-nos què és un tik-tok o com es parla de debò a les hores de pati...

Deixarem constància del fet, doncs, i aprofito per fer-ho amb un fragment de la Nadala que enguany la Fundació Jaume I ha dedicat a art i ensenyament: Hi ha molts camins que condueixen a la veritat i la que cerca l’art és a través de la bellesa. Aquesta, segons els pensadors clàssics, estava ben a prop de la veritat, per tant, no tan lluny de la recerca científica. Per això, tots tres aposten per una formació hibrida en ètica i estètica, en definitiva, bondat i bellesa.

Doncs això, bondat i bellesa, i molt bon Nadal a tothom!

Qui no coneix Elisenda Bertran?

Aquest desembre El Pou de la gallina, de la mà de Jordi Estrada, recupera històries singulars, de persones que no saps com el temps ha anat diluint, invisibilitzant. Potser per allò que els humans sempre oscil·lem entre el record i l'oblit —i a la fi moltes vegades l'oblit s'imposa. Tant se val: el cas és que aquest mes el Pou en recupera unes quantes... Ben al contrari, al capdavall del número, amb la Maria Picassó hi presentem una altra pàgina del "Qui no coneix", i la dediquem a una dona que precisament mai ha volgut quedar invisibilitzada. Peti qui peti: Elisenda Bertran Corretja. Va arribar des de Montcada per amor, en un camí que no ha resultat ser pas planer. I amb tot, ella hi és, i batalla per ser-hi. 

Elisenda Bertran Corretja,

des de Montcada amb amor

La recordeu passejant per Manresa, o potser a punt d’entrar al Kursaal? Circula tothora motoritzada i té apamades totes les voreres de la ciutat. És l’Elisenda Bertran i Corretja. Nascuda a Montcada l’any 59, al barri de la Font pudenta. Un entorn popular, de fàbrica i nouvinguts, en una escola pública on calia dur la cadira de casa i tothom parlava en castellà. I és allà on creix la nostra Elisenda de Montcada, un nom a mida, orgull dels pares, amb el seu germà Xavier. Tímida com era, desplega les ales dins l’escoltisme, on farà tot el recorregut fins a ser cap perquè ja ha descobert que li agrada la canalla. Per això, després de l’institut, decidirà estudiar Magisteri. I és aleshores—aquells camins inescrutables!— que farà coneixença de la colla de Manresa. De quan a Manresa es feia primer de magisteri però els altres dos cursos calia seguir-los al Vallès. «Em vaig avenir molt amb la “colla de Manresa” la Cecília Comas, l’Ester Peremiquel, la Carme Borrell o el Benjamí Oller». I una cosa va portar l’altra: l’Elisenda coneix en Marcel Gros i, per a aquell jove comediant, comença a visitar-nos fins que es casen pel civil, a Cerdanyola. Té 22 anys, i és per amor que s’instal·la a Manresa. «I mira que em va costar que m’agradés la ciutat. Em va costar deu anys... ». Són, també, els primers temps de fer de mestra, i després de passar per Sabadell, arriba al Xup, amb alguns companys funestos que gairebé li fan avorrir l’ofici! Per sort l’any següent troba plaça a l’escola del Carme, on les coses funcionen de forma molt diferent i li tornen la confiança en l’educació. I també té l’oportunitat d’inaugurar l’escola Collbaix, al mateix Sant Joan de Vilatorrada, amb un claustre molt ben avingut del qual guarda un record molt especial pel Florenci Codina. Entremig ha nascut el seu feu fill Pau. Ho recorda com una delícia, els millors anys i els millors companys, quan setembre significava el goig de tornar a classe! Fins que una hèrnia medul·lar li canviarà la vida: de primer una operació als 45 anys de la qual s’havia de recuperar en un mes. Però va anar esgotant tots els terminis. I finalment va haver de plegar de l’escola. Resolutiva, canvia de feina per continuar treballant, però la malaltia avança. Cinc anys després, una segona operació la deixa en cadira de rodes. A l’institut Guttmann no li donen gaires esperances però, sorprenentment, recuperarà una petita part d’autonomia... que desgraciadament anirà perdent quan, un any més tard, li detecten una altra malaltia medul·lar. Conscient de la nova realitat, no s’arronsa: adapta el pis, i aprèn a moure’s per la ciutat, i a la fi acobla cadira i moto per poder anar amunt i avall, perquè a l’Elisenda sempre li ha agradat de conèixer gent i sortir de casa. Independentista per herència familiar, associada a l’Òmnium i a l’ANC, defensarà sempre la cultura i la llengua dels Països Catalans. I agraeix i valora per sobre de tot l’amistat de totes les persones que l’envolten, que són moltíssimes. I tan bé es troba aquí que fins i tot hi ha dut els pares, en Joan i la Maria, ara que tots dos són entrats a la norantena. Això sí, considera que Manresa l’hauríem d’arreglar una mica més, que són un rotllo totes les voreres malmeses i que —ho ha de dir!— a Montcada tots els passos zebra ja són elevats. Sap de què parla, i caldria escoltar-la, sí.

Nadal al Catà, 10 edicions

Avui, a l'institut, començarem a gravar l'espectacle "Nadal al Catà". Serà la desena edició i, per aconseguir-ho, ens ha calgut conjurar-nos. Encara més: hem canviat el suport i ara, aquest any de la covid-19, l'haurem de fer en versió cinema, i a partir de nois i noies que han assajat per grups bombolla...! Creu-ho els dits perquè encara no ho hem acabat, però estic segur que sortirà rodó. I preciós. L'Alícia Puertas, la directora escènica, ens ha dut una altra directora que és de cine, i el Martí Vilardebò ja té els grups de música pre-gravats. Maquilladores i perruqueres. La Míriam amb els nanos de primer han pintat unes mascaretes ideals, i els del cicle de tèxtil n'hi han afegit d'altres amb pell de samarra! Què pot fallar? ... Arriben els vestits, encomanem entrepans, muntem un croma al gimnàs, tenim permisos paterns i la canalla ha suportat la pressió en assaigs fins i tot telemàtics, aprenent —i reelaborant— un text popular que any rere any des que vam començar amb l'Ortega ens permetem d'esmenar, ampliar, retallar o inventar. Els Pastorets de Folch i Torres i el cançoner tradicional —o modern— són a les nostres mans unes eines de creació genials. I ens agradarà molt que el proper dilluns 21, quan ho estrenem, tingui més visites que les que mai hagués pogut suportar l'enyorat teatre dels Carlins!        

Si esteu d'humor, llegireu que els nostres pecats capitals —que van arribar a ser onze!— enguany l'Alícia ens va proposar reduir a tres. Per a casdascun d'ells els vaig redactar alguns monòlegs com aquests:

Dimoni 1 Pandèmia:     Aquí som, oh Satanàs! / I em penso que no cal dir / que estem disposats a obeir / tot allò que ens manaràs!

(Pausa i segueix Pandèmia)

                                      Jo sóc la pandèmia

                                                   que ningú no s’esperava:

    m’encomano a tothom

    que respiri una miqueta,

    sobretot si és carallot

    i no porta mascareta.

    Sóc la pandèmia, sí,

    i m’emporto homes i dones,

    i fins joves estudiants

    que tot fent la cerveseta

    es pensen que no cauran.

    Poca-penes:

    a l’infern ja estan cremant!

 

Dim 2  Confinament: Jo sóc el confinament

                                    que us té a casa com lligats,

                                    avorrits, desenfeinats,

                                    disposats a fer pecats 

                                    de quatre en quatre, a grapats.

                                    Vinga pizza i coca-cola,

                                    amb els amics a mil xats.

                                    Només per connectar a escola

                                    els rúters semblen penjats!

                                    Veure sèries sí que mola:

                                    trets i luxúria va en packs.

                                    Que si no fos per la mama 

                                    no us trauríeu ni el pijama!

                                                

Dim 3 Toc de queda: I jo sóc el toc de queda:

                                    Per tenir-vos emmurriats                     

                                    he fet tancar els teatres                     

                                    i els cinemes, també els bars.                             

                                    us he fet més solitaris                                                          

                                    i irritables i tibats                                                                          

                                    —i també:                                                                    

                                    he creat molts aturats!                                      

                                    Cada nit mirant la Lluna                                              

                                    fem un peta amb Llucifer,                                                      

                                    i pensa ell, i jo també:                                                           

                                    «Que no trobin mai vacuna!»            

Balanç de la covid a la Residència d'avis del barri

Quant s'acosta la Puríssima, ja em conec la tradició: cal preparar totes les felicitacions de Nadal que cada any la Residència d'avis del barri envia. El dibuix acostuma a ser del Manel i l'exercici consisteix a anar omplint més de 400 sobres, amb etiqueta i un missatge mínim de bona voluntat que, aquesta vegada, al costat del Bon Nadal reclama un millor any 2021 «si pot ser». Com es pot veure, la il·lustració homenatja una cuidadora amb uniforme de la casa, que amb aires de pastorets i unes ales beatífiques, triomfa sobre la covid-19. Es tracta d'aconseguir un somriure, és clar, però també de conjurar-nos plegats per tal de fer possible la victòria  Això és: vèncer aquest virus... i alguna cosa més.  

2020 ha estat un mal any per a la nostra Residència d'avis del barri de la Sagrada Família de Manresa. Des del mes de març també vam patir els efectes de la pandèmia i el mes d'abril ja sumàvem 6 morts i fins a 12 treballadores —ara l'una, ara l'altra— contagiades. La mort ens destarota, però des d'aleshores no hem parat de lluitar per trobar la gent i els recursos per continuar donant el servei que ens vam proposar donar el primer dia: un refugi al cor del barri per a tots els avis i àvies. Sense desatendre mai ningú, treballant al costat de cadascun dels residents i usuaris, mirant de fer més fàcil un trajecte tan aspre com és envellir. I ens n'hem sortit, i tant! Vam extremar més i més les mesures de no contagi, i des de l'estiu que som centre «verd», lliure de virus. Però no ha estat senzill ni fàcil. I en el combat de cada dia ens queden un grapat de preguntes.

Vam néixer fa més de trenta anys com una llar, no pas un centre sanitari. Aleshores vam reunir nou residents en dos pisos i ens va semblar que valia la pena provar-ho. Al cap de tres dècades superàvem la cinquantena de residents —i cinquanta usuaris més en servei d'atenció domiciliària. Hem crecut, i hem volgut créixer al cor del barri i com a part del barri, no pas discretament o invisibilitzats. Ara, amb la covid-19, com quedarà tot això? 

A Catalunya hi ha vora 65.000 persones grans que viuen en places residencials, públiques i privades, en una xarxa de més de 1.100 establiments. Només al mes de març ja vam comptar 511 defuncions i 1.200 persones diagnosticades. Aleshores si el material era escàs, les proves encara ho eren més! Nou mesos després, la darrera setmana de novembre, els casos detectats a les residències confirmats per prova PCR ja superen els 23.000 i les víctimes són 4.300. Ras i curt: una de cada tres persones que viuen en residències de gent gran ha donat positiu des de l’inici de la pandèmia. I del total de decessos a Catalunya, un de cada quatre vivia en una residència.

Certament, són xifres que obliguen a la reflexió. Però alguna cosa se'ns escapa si reduïm la informació sobre la vellesa a la xifra dels morts. Perquè la pandèmia només ha evidenciat algunes de les mancances que socialment no acabem d'entomar. I això perquè la vellesa, cada vegada més, és viscuda com un autèntic estigma social, gairebé una malaltia: una nosa. Dolors Comas, antropòloga, ens fa notar que «és contradictori alegrar-nos de viure més anys i alhora relegar la gent gran perquè no encaixa amb el nostre model de vida». La vellesa, certament, fa que grinyolin alguns dels nostres valors socials. Encara més, si som conscients de les nostres futures limitacions, ¿com és que no es reconeix la gent que té cura de les persones, dins de les famílies o des dels equips residencials? Ni social ni econòmicament! ¿I no caldria també un major suport des dels serveis sanitaris per poder atendre els nostres residents amb la dignitat que mereixen? I encara: no caldria multiplicar els espais de convivència, de participació, per tal de no relegar tot el col·lectiu a una mena d'exili interior?

La pandèmia ha posat en tensió tot el sistema. Des de la Residència del barri hem provat d'atendre els avis i també les seves famílies, sovint allunyades dels seus familiars. I des del patronat de la Fundació ja sabem que acabarem l'exercici amb un petit daltabaix econòmic. Però continuem compromesos amb aquell projecte encetat el 1988 i reivindiquem, ara com aleshores, que es consideri cadascun dels nostres avis i àvies ciutadans de ple dret. Que ja ho han donat tot, sí, però que precisament per això són mereixedors de la més gran dignitat. I dels recursos i de l'estima que entre tots hauríem de saber-los atorgar. Només demanem de ser més compartint aquest trajecte, per embastar nous projectes i trobar el suport necessari per fer-los novament realitat.

Matinal a l'Obaga de l'Agneta amb Sergi Cámara

A vegades passa, i no era previt que passés: avui, amb els nois i noies d'Animació Cultural, havíem convidat a venir en Llorenç, professor i company del cicle formatiu fins que es va jubilar aquest darrer mes de setembre. I doncs el Llorenç ha tornat, ha dut la guitarra i hem cantat cançons de Nadal per preparar una vetllada entre els avis de Santpedor, tot i saber que aquest curs serà impossible. Tant se val: hem cantat i ballat i, en acabat, a les 10, hem agafat els cotxes i ens n'hem anat a l'Obaga de l'Agneta, a un cop de roc de Manresa, vora les cases dels Comtals. Sí, això és el Cicle d'Animació Sociocultural i Turisme que fa 20 anys que fem al Guillem Catà de Manresa i és veritat que fa una mica d'envegeta.

El cas és que hem agafat els cotxes i ens n'hem anat a veure aquesta explotació de més de 50 Ha amb cereal, vinya i... oliveres. Com que la qüestió era «Turisme» el Jordi portava la batuta i havia emparaulat una trobada. La resta seguíem mansois, atenallats pel fred, i disposats a aguantar amb bona cara un rotllo amable sobre la producció d'oli al Bages. I ve-t'ho aquí que a peu dels camps ja ens esperava en Sergi Cámara, que ha resultat ser l'amo del tros —el pubill de cals Pinyot, fent de mestre de cerimònies. I hem sabut des del primer moment que allò seria molt més que un tast d'oli d'oliva extra verge. En Sergi ha resultat ser un important tècnic olivicultor però, i sobretot, un magnífic animador. Havia preparat un recorregut pels diversos bancals de la finca amb tot d'objectes d'una família que fa cinc segles va arribar de Llemotges. Ens ha fet participar i reconèixer els diversos tipus d'oliva i —en poca estona— ens ha fet també sentir les virtuts de la professió, la resiliència i la passió per la feina ben feta. In-cre-ï-ble! A l'hora del tast ja tenia tota la canalla a la butxaca i ens ha obsequiat no només amb el tast d'oli —d'olis— sinó que ens ha compartit una autèntica rastellera de coneixements, de sensibilitat i d'entusiasme. Un entusiasme encomanadís fins i tot quan les coses a vegades no acaben de sortir o, literalment, surten malament! A l'hora de dinar ens hem acomiadat. Feia el punt de sol just per desentumir-nos, i ens quedava el regust de l'oli i de la trobada: els propers dia, a classe tibarem sovint dels aprenentatges d'aquest matí, que ens ratifiquen en la nostra proposta: si només entreté no és animació. Si no hi ha experiència, no és turisme. Si no té un valor afegit, no qualla. Què més es pot demanar? Formidable! I l'oli, l'oli què? L'oli ens acompanyarà també uns quants dies a taula, i dono fe que és dels millors olis que mai he tastat. Fet amb oliva verdal-manresa, acabada de plegar fa tres setmanes i que només reclama un bocí de pa per acompanyar. O el got de vi que solemnitza aquesta tardor que s'acaba, aquest aire d'hivern que ens atrapa camí de Nadal. 

Tres anys

Torna a ser el darrer dia de novembre —o el primer de desembre: tant se val. Sé que fa tres anys que vas deixar-nos i estaràs contenta de saber que encara hi ha estones que pensem en tu, i encara més amb tot això de la pandèmia —t'haguessis tornat boja i, desobedient de mena, tu mateixa t'haguessis sentenciat. I és clar que a «la Resi» tot sovint em pregunto com t'ho faries, i en acabat somric: no saps pas què t'has estalviat! Els avis salven la pell a canvi de molta solitud i els altres, des del patronat, anem fent el què podem. Només t'hagués distret fer mascaretes i cosir-ne de llampants per a mig barri. No ho sé Pepita, el temps passa depressa: el Sendo fa un paperàs com a president i la nova directora també ha estat un encert. I jo, que estic segur que t'agradria molt de ser-hi encara, penso en tu quan passo pel carrer Vallès i miro una finestra on ja no hi ets. És un moment, tot just per recordar que va estar bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots, és clar, i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.

En acabat, la vida és teatre, i a tu t'encantava de fer-ne. 2013, a Gènits canviats, a La Vinyeta.

Fer coses, de Carles Capdevila (10 anys de l'Ara)

I un dia llegeixo que l'Ara farà 10 anys, i que hi haurà una edició especial i fins i tot un concert a Barcelona. I a mi m'agrada de pensar-ho perquè aquests deu anys se m'han fet curts i sé que amb aquest diari han estat millors, segur. Però el que voldria dir —allò que m'agradarà un dia de comentar també a classe— és aquell text que fa cinc anys, també amb aires de celebració, vaig retallar de Carles Capdevila. És un text carregat d'optimisme però també que reclama compromisos. El nostre, el de cadascú de nosaltres. Han passat cinc anys d'aquel text que el Carles ja no podrà avaluar. El juny de 2017 el vam acomiadar carregats de tristor. Però —hi torno— el seu testimoni és un rebost de recursos per a l'educació, per rumiar plegats. Han passat cinc anys més de l'Ara, i el text, impagable, ens reptava: "celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres". I encara és així, i a vegades va bé de rellegir i de recordar-ho...

I d’aquí 5 anys

Tot el que podem arreglar amb les mans

Carles Capdevila (28 de novembre de 2015, Diari ARA)

En cinc anys hem vist dimitir el Papa i el president del Barça, hem vist abdicar un rei, Convergència i Unió s’han separat, Mas ha guanyat tres eleccions i dels que manaven quan vam néixer –Zapatero, Montilla i Hereu– se’n sap ben poca cosa. És alcaldessa de Barcelona una activista que lluitava contra els desnonaments quan ens volien fer creure que eren inevitables, i hem fet les manifestacions més massives i festives de la història recent d’Europa. 

Amb aquests precedents, costa preveure què pot passar en els pròxims cinc anys. I més quan en cinc anys hem vist disparar-se la desigualtat, hem vist doblar les fortunes dels més rics, hem vist com la classe mitjana es desintegrava i no hem vist enlloc models de futur que garanteixin feines per a tothom. I encara menys feines dignes.

Cada cop estic més convençut del que em va dir Zygmunt Bauman, que som en un interregne. És incòmode viure en un interregne perquè veus com es descompon un règim antic, però mentre es desintegra fa encara molt de mal, i no saps encara què el substituirà.

Els que som ingenus i optimistes celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres. D’altres més realistes o fatalistes conclouen que els moments històrics sempre van acompanyats de dolor i destrucció.

Per això he decidit no seguir la consigna de predir com serem d’aquí cinc anys, sinó de projectar com m’agradaria que fóssim. Això inclou el compromís d’intentar-ho, de posar el nostre gra de sorra perquè el que dic no sigui un desig bonista, sinó que s’acosti a la realitat. Projectar ambicions i arremangar-te per fer quedar malament els que se’n riuen, els que et diuen que serà impossible, és una manera d’arreglar el món. O d’intentar-ho. I tothom que procura arreglar el món amb les mans, artesanalment, dorm millor.

Vull que el meu país d’aquí cinc anys sigui lliure. Que no hi hagi pobresa, que s’hagi arreglat l’ascensor social. Vull que l’escola i els serveis socials garanteixin la meritocràcia, la igualtat d’oportunitats, que la casa on neixes no decideixi el teu destí. Vull que hi hagi molts mitjans de comunicació independents, que els lectors hàgiu entès que la democràcia necessita periodisme lliure i aquest necessita qui el pagui. Vull que no es cobrin comissions il·legals per a res, que els despatxos foscos hagin quedat enlluernats per la llum del dia, i que els poders estiguin al servei de la gent. Vull que la testosterona hagi desaparegut com a mètode, que la paritat sigui real, que respectem i valorem les persones que es dediquen a cuidar persones. Vull que la cultura sigui a l’abast de tothom, que entenguem d’una vegada que cultura i educació són al centre, són la solució. Vull que estigui garantida la convivència, que siguem modèlics acollint refugiats. Vull que no patim la vergonya de tenir un Centre d’Internament d’Estrangers, que no ens creguem que la gent neix amb un paper a sota el braç i el que no hi neix té menys drets. Vull que el feminisme no sigui només cosa de dones, que de les noves famílies ja no en diguem noves, perquè hàgim entès que la gent que s’estima té dret a encarrilar criatures. Que violència de gènere no aparegui als titulars perquè no n’hi hagi, que Europa sigui un projecte cívic, que hi hagi manera d’impedir que les multinacionals no paguin impostos. Vull que no hi hagi terrorisme. Vull que la islamofòbia i totes les fòbies s’evaporin.

I sobretot vull un país on es pugui dir això en veu alta i no t’acusin d’ingenu, no et mirin amb condescendència. El món el canvia la gent que fa coses, i les fa bé.

La foto, d'avui, pispada al The Trib

10 anys de la Unesco a Nairobi: els castells patrimoni de la Humanitat

M'ho va recordar el mateix dilluns 16 en Miquel Botella amb una piulada i, també, en Jordi Bertran: tots dos em passaven un enllaç de l'Ajuntament de Valls commemorant els 10 anys de la proclamació dels Castells com a Patrimoni de la Humanitat. Coincidint amb la Fira de Santa Úrsula, Valls encetava les celebracions d'aquests 10 anys. Una veritable efemèride que, després, encara m'ha arribat des de la revista Tornaveu aquesta setmana sintetitzat en aquest text del Museu Casteller de Catalunya a Valls. Com que això ja és història, només hi afegiré una foto particular, de quan vam anar a les acaballes de l'agost de 2009, a París, directament a la Unesco a presentar la nostra candidatura, obviant —per un moment— l'estat. No res: la foto, amb en Miquel Botella, Jordi Roigé i en Roger Costa ens la va fer el mateix delegat espanyol davant la Unesco, un basc que em penso que tothora va saber entendre el valor del gest. I un any després, a Nairobi, la Unesco confirmava la proposta. Que per molts anys!

El camí de la UNESCO

La candidatura dels castells havia estat impulsada per la Comissió Castells Patrimoni de la Humanitat, formada pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la revista "Castells" i el Centre Unesco de Catalunya. La iniciativa va aconseguir un bon suport social arreu del país, que es va traduir, entre d'altres, en una declaració solemne de suport per part del Parlament de Catalunya, amb la unanimitat de tots els grups polítics, al cap d'un any, l'abril de 2008.

Posteriorment, l'Estat Espanyol va assumir la candidatura com a pròpia a proposta de la Generalitat de Catalunya. Va ser a la reunió a Mallorca del Consejo del Patrimonio Histórico, organisme integrat per representants de totes les comunitats autònomes, de juliol de 2009, que va donar-li llum verda. La demanda es va formalitzar amb la presentació, el 28 d'agost de 2009, a la seu de la UNESCO, a París, del Dossier de Candidatura dels Castells elaborat per la Comissió, elaborat per un seguit d'especialistes castellers d'arreu del territori.

La decisió final per a la proclamació es va prendre en la reunió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que es va celebrar a Nairobi, Kènia, el 16 de novembre de 2010. A l'acte va assistir una delegació catalana encapçalada per l'aleshores president del Parlament, Ernest Benach, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, i en la qual també hi era el president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya Miquel Botella, així com el president del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya, el manresà Ramon Fontdevila.

El fet d'estar inscrits a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha contribuït a aconseguir que la visibilitat i el prestigi dels castells, tant a Catalunya com a l'estranger, hagi augmentat espectacularment. Els castells han passat, en molt pocs decennis, de ser una pràctica d'àmbit comarcal a obtenir el màxim reconeixement universal, el que atorga l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura, la UNESCO.

Qui no coneix Txema Rico?

Aquest mes de novembre el Pou de la gallina parla de la mort i dels negocis a l'entorn de la mort: morir a Manresa dona vida a unes quantes famílies, i és font d'oferta i competència. Tot amb tot, i per més bé que ens ho posin, de moment encara batallem per viure. I per això, al capdavall de la revista, amb la Maria Picassó presentem Txema Rico, aquest artista de carrer que fa tants anys que s'enfronta a les parets de la ciutat per posar-hi color i fins i tot un punt d'art. Ras i curt, provar de donar vida i fer-ho armat de quatre colors i un pinzell —o tot just mitja dotzena.

Txema Rico,

quan les parets bateguen

En Txema Rico, si en fa de temps que corre per Manresa sota un cap de rínxols escarolats! Va néixer a Rubí fa 55 anys com a José Manuel Rico Martínez, però la seva passió artística el va anar acostant —de primer a Marganell, passant per Calders o la Colònia Jorba, a redós de projectes com el forn de calç, o en els orígens del Konvent, a cal Rosal. El Txema havia enllestit els estudis molt d’hora en aquell Vallès convuls de la infantesa, militant revoltat a les Joventuts Comunistes i descobrint en horari de tarda l’escola d’art del seu poble, on anava a raure dia sí, dia també, dibuixant i pintant... I no sabríem dir com va anar que als setze anys fins va provar de fer un cicle d’electrònica, però en va fugir per cames —i per fer allò que volia fer, que només era pintar. Membre del col·lectiu artístic CUA, sobreviurà com a torner o pintor industrial, mentre s’implica amb l’associacionisme de Rubí. Però també cada vegada més s’escapa a pintar a Montserrat, fins el punt de deixar els trapaus amagats en una masia mig abandonada per tornar-hi més sovint. Allò era a Cal Petit, als afores de Marganell, i el propietari un bon dia hi va posar pany i el va esperar... per deixar-li la clau! El resultat foren set anys fent el hippy, amb molta pau i aprenentatges, a l’ombra de la mítica muntanya, just abans de començar la itinerància bagenca que el duria a Manresa. I és aquí on ara és establert, feliçment aparellat amb una artista musical com la Celeste i orgullós pare de família. I ara direu, i l’obra? Quina és, que no hem vist mai!? I doncs prou que li coneixeu l’obra encara que, sovint, la conserveu a la retina com una peça anònima. I no: són creacions d’aquest Txema que pinta i pinta, i es defineix artista plàstic i de carrer. Des de sempre que ha defugit l’estudi per abocar-se a l’espai públic, sovint en treballs comunitaris, i acarat a les parets amb les mateixes eines de fa mil anys: els pinzells i els quatre colors bàsics. I és clar que també ha exposat —i fins s’empesca, en aquests temps de pandèmia, pintar mobles reciclats si és que potser us interessa un Van Gogh o un Gauguin en format tauleta de nit. Però ell estima sobretot aquest muralisme d’encàrrec que és que li ha permès viure de l’ofici: recordeu la façana magrittesca de l’escola d’Arts i oficis, als Infants? I, allà a la vora, aquell sant Pere del carrer Llussà? O aquella colla que fan mudança al capdavall dels Drets, vora el semàfor de la Via Sant Ignasi? I gairebé al davant, en una concepció efímera del museu, aquella paret amb el càsting per a una Venus que immortalitzà Botticelli? Txema Rico omnipresent! I és que ell, que reclama escoles d’art a tots els municipis, voldria afavorir la pintura com es fa amb l’esport o la gastronomia: «Ens caldria un màster-xef de la pintura!» Això, i fer que la gent se la trobi pel carrer, perquè fins i tot el mural més reivindicatiu pot ser pura bellesa. Al capdavall, també fa classes per nanos. O, per ser exactes, els dona pautes no pas per pintar bé sinó perquè els agradi pintar. Perquè pintar pot ser divertit. Sense vergonya, talment els corredors de footing, que surten no pas per ser esportistes professionals sinó pel goig de la pràctica quotidiana, i enfundats en colors que belluguen. O en els pinzells que els atrapen, ja fets art i ciutadania.

Els 94 anys de Rosa Fontdevila

Avui, 19 de novembre, la nostra tieta Rosa fa 94 anys. En fa més de deu que s'està a la Residència Montblanc, que ella va triar perquè senzillament era més al mig de Manresa i així podia anar a passejar o quedar amb les amigues. Les amigues han anat plegant de viure, i ara aquesta pandèmia tampoc li permet segons quines passejades, per curtes que siguin. Ella, però, conserva un humor envejable, un humor que de joves els seus nebots mai vam saber tenir en consideració, acostumats a mirar-nos-la com «la tieta», gran i soltera, tan feta a la seva. Ara, quan els programes del govern ho permeten, els tres germans Fontdevila l'anem a veure i és com si la redescobríssim i, encara que gairebé hem fet tard, sortim admirats de les visites. No res, dic que avui la Rosa fa 94 anys. Ens truquem i celebrem que la PCR que li van fer ha sortit negativa però —tot acostuma a complicar-se— lamenta que l'han hagut de canviar d'habitació, per posar-la en un sector net, sense riscos. Està una mica atabalada per les trucades i aviat en passa via, agraeix el gest i ho acaba: «i vosaltres esteu bé? Doncs vale!», i vale aquí vol dir que llestos, que s'ha acabat la conferència i que —entre nosaltres— em penso que li falla la pila del sonotone. Això sí, que li portem el Pronto, que està molt avorrida!

La fermesa d'Oriol Junqueras des de la presó

Ho recordo personalment: ara fa tres anys es decretava presó provisonal sense fiança pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació per al vicepresident del Govern Oriol Junqueras i a set d'altres consellers, tots ells deposats en aplicació de l'article 155: Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Dolors Bassa. Se sumaven així als empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, en un camí que cada cop més companys transitarien. Tres anys de presó! 

Dolors Bassa avui en fa article a les pàgines d'opinió de l'ARA, pendent de la fiscalia que li vol revocar el tercer grau penitenciari. «Avui fa tres anys d’un dia ignominiós i duríssim, com també ho va ser el 23 de març del 2018, quan ens van tornar a empresonar i hi van afegir la presidenta del Parlament. Malauradament, tres anys després pot tornar a ser el dia que entri a la presó». I malgrat tot, ella insisteix a no abaixar la guàrdia («Per damunt de tot, l’estat espanyol ha de saber que sense abordar ni avançar democràticament en el conflicte polític amb Catalunya, el bloqueig es mantindrà»), i reclama una amnistia política a les 2.850 persones que avui mateix es compten com a represaliades. 

Però allò que avui més m'ha impressionat han estat les declaracions d'Oriol Junqueras a RAC1, que malgrat els tres anys de presó ha tornat a defensar l'estratègia d'Esquerra amb la més gran fermesa: el diàleg amb l'Estat per mirar de trobar una sortida al conflicte polític. Literalment: «La nostra responsabilitat és no renunciar mai a dialogar amb tothom». Segons ho recull l'ARA, per a ell, ni la recent operació Volhov de la Guàrdia Civil, que ha suposat noves detencions, també a ERC, és un motiu per repensar aquest rumb. Només cal llegir els primers comentaris a les xarxes per adonar-se que no són pocs els independentistes que rebutgen aquest diàleg i, amb més insults que no arguments, reclamen immediatesa i fins potser aquells 10.000 soldats russos que havien de venir a "ajudar-nos"... 

Com si el diàleg no fos avui fermesa i convicció: Junqueras n'és el primer testimoni. A RAC1 ha tornat a tibar d'exemples, des de Gerry Adams, «que va parlar amb els ministres britànics que el tenien empresonat», mentre al carrer hi havia bombes cada dia. I encara: «Si ho va fer Nelson Mandela després de 27 anys de presó, és evident que nosaltres també ho podem fer». En resum, i vaticinant algunes respostes immediates, «no ho deixarem de fer per molt que cridin que no s'ha de dialogar». 

El resum que fa l'ARA d'aquest tercer aniversari acaba en els dos convenciments d'Oriol Junqueras, i que faig meus: que l'estratègia d'ERC amb el diàleg és bona i que la seva situació d'empresonament –i la de la resta de presos, em sap greu– no canviarà a curt termini, per exemple, amb un indult. "No poden suportar la idea que estiguem en llibertat". Perquè no hi haurà amnistia ni hi haurà indult sinó tot el contrari: la causa general que hi ha contra l'independentisme es reforçarà com més acorralats se sentin. I la resposta no pot ser fer-los el joc, ni participar d'aquesta guerra bruta. Algú ha dit que cal que posem en marxa un pacte de tots els demòcrates contra la repressió. Mentrestant, la nostra perseverança ha de ser incansable, tossuda i valenta. De llarg recorregut. I malgrat eleccions, partits i mil bregues, buscar la suma i consens: la millor estratègia ha d'estalviar divisions. I persistir, persistir, persistir com sovint ens reclama Junqueras. No m'imagino cap altre camí cap a la llibertat.

La foto, de Sergi Alcàzar, aquest darrer estiu a elnacional.cat: Oriol Junqueras torna al CP Lledoners.

Del meu comiat a la presidència d'ERC Manresa

Després de cinc anys intensos, divendres em vaig acomiadar com a President d’ERC-Manresa. Plego i no pas perquè no hi estigui bé o em senti cansat: senzillament, estic convençut que ara això és el millor per la nostra secció local. Des del primer dia —i fa més de vint-i-cinc anys que sóc a Esquerra!— considero que els relleus són imprescindibles en projectes polítics que volem àgils i participatius. I ho vull recordar: ara fa cinc anys em vaig embarcar en això de la presidència només per esperit de servei: mai abans havia ocupat càrrecs orgànics, de partit. Aleshores, però, amb els bons resultats de les municipals de 2015, i la necessitat de reforçar els equips, de recuperar gent i combinar experiència i gosadia, vaig destinar una part del mes de juliol a preparar una nova executiva que va avalar la pràctica totalitat dels militants. Rellevava en Marc Aloy de president que ja era un flamant regidor, i ho feia amb Manel Tàpia, Miquel Leon, Xavier Olivé, Enric Aloy, Alba Baltiérrez, Josep Heras, Teresa Sanchez, David Raluy i Mireia Estefanell com a representant del grup municipal. Es tractava de "ser l'eina políticament més útil, per a la majoria, per a la justícia social i la igualtat d'oportunitats". El trajecte passava pel compromís en la governabilitat de la ciutat, tot i no participar-hi directament en un primer moment. Però sobretot, perquè aquell nou grup municipal de set regidors i regidores no podien quedar en un resultat efímer —encara menys després de la sortida de Pere Culell— sinó reflectir una tendència, i això reclamava major dedicació i responsabilitat, seguint els nostres objectius socials, nacionals i de regeneració democràtica. 

I doncs l'equip hi va ser, i va créixer i fins i tot va fer múltiples i diversos canvis, sumant tota mena d'experiències, bé al govern de la ciutat com a socis des del febrer de 2016, bé com una secció local greixada i àgil, capaç d'entomar reptes tan grans com el Referèndum de l'1 d'octubre. D'entomar la repressió que n'ha seguit amb presó i exili. I de superar vuit jornades electorals més, i aconseguint sempre uns molt bons resultats. Precisament a les municipals és on vam obtenir-ne els millors: aquella victòria, ni que fos per un grapat de vots, indicava una responsabilitat creixent, alhora que deixava clar que l’any 2015 no havia estat una anècdota sinó que la majoria de manresanes i manresans una vegada i una altra es refiaven de la nostra proposta política, fos de país o de ciutat. De futur. I això és —el Marc ara ho sap més que ningú— responsabilitat, molta responsabilitat. Ja no volem ni volem ser un grup d'amics i coneguts que acabàvem les assemblees als Jamones o a la Bodega andalusa perquè en tres taules del fons hi cabíem tots i ens en sobrava. Ara som més, som molts i moltes, i és tota la ciutat qui ens reclama —abans que posicionaments i simbolismes— resultats. Ras i curt: la construcció de la futura república es fonamenta en la quotidianitat. Dels escocells i els embornals fins al pla d’igualtat per a l’educació pública.

Però tal i com vaig manifestar el desembre de 2019, quan tornés a ser davant d'aquesta assemblea d'ERC Manresa —una assemblea virtual per efectes de la pandèmia, però assemblea al cap i a la fi— només seria per retre comptes i afavorir un relleu a la presidència de l’executiva. Haurà estat un any de pròrroga per tal de respondre a la proposta d'en Marc Aloy, això és, acompanyar-lo fins el final d'un projecte que vam començar a trenar el setembre del 2017 i veure’l alcalde en ferm. Em penso, doncs, que aquest estiu ja havia complert. Encara més, he conegut i avalo la proposta que ha fet en Miquel Leon, candidat com és a continuar aquesta tasca ingent que tenim al davant.

Ara després de tots aquests anys només em queda l’agraïment a tota la gent que ha vingut a empasquinar, a fer porta a porta, que ens ha ajudat amb idees o predisposició, o ambdues coses a la vegada. Ser-hi és la clau. I hi hem estat. Ser-hi també sense posar preu, pel gust de fer-ho: compromesos. Amb en Miquel Leon, Manel Tàpia, Tere Sánchez, Ferran Martínez, Denís Llussà, Pep Sala, Josep Tomàs, Mariona Descarrega, Alba Baltiérrez, Sílvia Sanfeliu, Xevi Olivé... o en la darrera de les executives, amb Mireia Vila, Mariona Descarrega, Sílvia Zárate... i en Miquel Àngel Alfaro! I amb el grup municipal, amb la Cristina Cruz, l'Anna Crespo, la Muntsa Clotet o la Mariona Homs. I en Jamaa Mbarki, Pol Huguet, David Aaron o el Marc Aloy, és clar. I tota l'executiva ampliada o les sessions mensuals obertes. La tasca no s’acaba mai!

Estic convençut que l’equip que liderarà en Miquel Leon i tots els seus components faran bo el trajecte fet fins ara, millor i tot. M’agrada veure créixer l’equip, i les renovacions que subtilment incorpora. Jo —ja li ho he dit— ni deixo la política ni plego d’Esquerra. Vull dir que estic a disposat com sempre a servir encara que no tingui càrrec. Baules com som d’una cadena. Treballant per una ciutat millor, més justa i més rica, i per un país més lliure.

No hi ha res més. En tots aquests anys espero haver estat útil, i em sap greu si a vegades he decebut o disgustat algú. A tots i totes us en demano excusa així com reitero les gràcies per la confiança i per tots els objectius i esforços compartits. Me’n vaig content per tot allò après, per tot allò que he rebut, i que sovint ha estat molt més que no pas el que jo he sabut donar.  I convençut que en el futur continuarem retrobant-nos!

A la foto, els sis assistents al local d’Esquerra per conduir una assemblea i votació telemàtica: Alba Alsina, Marc Aloy, Queral Torres, Miquel Leon, Ramon Fontdevila i Mireia Vila. La candidatura del Miquel està formada per Mireia Vila (secretaria d’organització), Manel Tàpia (secretaria de finances), Denís Llussà (imatge i comunicació), Mariona Descarrega (polítiques d’igualtat), Montserrat Clotet (política municipal), Glòria Almazan (ciutadania), Jofre Oliveres (Transició ecològica), Sílvia Sanfeliu (cultura), Xavier Bosch (estratègia) i els representants del Jovent Republicà (Queralt Torres) i del grup municipal (Mariona Homs). Un equip de primera!

Qui no coneix Àngel Miquel Gianfrancesco?

Aquest mes d'octubre el Pou de la gallina recull una dotzena de botigues d'aquelles «de tota la vida», que vol dir moltes vegades botigues centenàries, algunes de les quals fins i tot protegides patrimonialment. La seva lectura, i especialment les fotografies de Francesc Rubí i Marc Prat, suposen per al lector un passeig  històric per la ciutat, fins i tot un punt sentimental, encara més si reconeixeu els establiments que s'hi recullen. En acabat, i per tancar el número, la secció "Qui no coneix...» presenta un manresà que va néixer 10627 quilòmetres al sud-oest, exactament a Junín, província de Buenos Aires. Es tracta d'Àngel Miquel Gianfrancesco Rizzi: va arribar fa trenta-dos anys i en aquestes tres dècades s'ha guanyat un lloc al cor de molts dels seus veïns. Encara més, des de la Plataforma dels aliments ha multiplicat el seu compromís al costat de sor Lucía, i plegats han fet de la seva cantarella argentina una eina de cohesió social, molt més enllà de la caritat. Per això es troba, volgudament i cada dia, al costat dels més pobres. Aquí el teniu, immortalitzat per Maria Picassó, dalt d'una citroën anant amunt i avall, incansable. I el més important: amb il·lusió!

Àngel Miquel Gianfrancesco Rizzi,
des d’Argentina amb amor

Si mai demaneu a qualsevol manresà quins argentins coneix us dirà, devotament, tres noms: en Messi, sor Lucía Caram... i en Gianfrancesco Rizzi. L’home en realitat es diu Àngel Miquel però són molts els qui el criden pel cognom després de 32 anys a Manresa. Nascut a Junín el 1948, de pares italians, va créixer enmig de cinc germans. Després la feina com a ferroviari del pare va moure la família fins a tocar Buenos Aires, a la ciutat de José C. Paz i és allà on, superada la primària, optarà pels estudis d’arts i oficis, en l’especialitat de teatre. No havia fet catorze anys que un dia la seva mare li comenta que Radio del pueblo buscava una veu jove per incorporar a la radionovel·la que ella escoltava cada tarda. Resolt a obtenir el paper, es planta sol i sense perdre’s al barri de Palermo, al cor de la capital, on es troba fent cua amb 500 candidats! Cal dir que el van triar a ell? Comença una nova vida com a home de ràdio. Passà a Ràdio Porteña i comença a fer bolos arreu del país amb la companyia radiofònica. «La ràdio era molt popular, i la gent anava al teatre a veure en viu els personatges!» Però un accident seriós de la furgoneta on viatjaven el fa canviar: té 20 anys i decideix limitar el cuc teatral en un grup amateur. I és aleshores que coneix l’apuntadora, Maria Pilar Lladó, una manresana que des dels vuit anys era a Argentina i amb qui es casarà el 1973 —i amb qui tindrà dos fills, l’Angel i el Javier. Treballa en una distribuïdora d’aliments i begudes però les coses al país no acabaven de rutllar. L’assalten fins a tres vegades a punta de pistola! I l’estiu de 1987 s’ofereix a ajudar en la mudança a una tia de la seva dona que tornava a Manresa. «Arribo amb deu cartes que em va fer el meu sogre per als amics amb qui havien format la colla del llamp, i les hi duc personalment». I és el gener de 1988 quan rep una trucada de Lluís Gilibets que li planteja incorporar-se al nou concessionari Citroën. S’hi va estar 25 anys, fins la jubilació, venent tants cotxes com va poder, amb habilitat i simpatia. Macanudo! Mai s’ha sentit migrant: abans de quatre anys ja el trobem involucrat amb els Tirallongues, la colla castellera que s’acabava de constituir. Després vindrà l’associació argentina, el 2002, aleshores que amb el corralitocada vegada arribaven més argentins. I encara, perquè tot lliga, participa a Ràdio Manresa des de fa 16 anys, a la tertúlia de la Goñi. L’hem vist almenys a mitja dotzena d’innocentades. I els dilluns encara fa classe de tango! I sempre predisposat a donar-vos un cop de mà... Potser per això des del 2009 també col·labora incansable amb sor Lucía. El primer cop es tractava només d’ajudar amb una furgoneta perquè havien fet una crida per recollir aliments i en van aplegar 2000 kg. Però és que al cap de quinze dies ja calia tornar-hi... La llavor de la Plataforma estava plantada! I el seu voluntariat també: des del primer local del carrer de Sobrerroca fins als actuals a la carretera de Vic, l’home hi va cada dia de cada dia. I somriu entre els més senzills convençut que amb el seu compromís, i el de tots plegats, aquí i allà, allà i aquí, un altre món és possible.

La guerra d'Armènia i l'Azerbaitjan

Va ser a finals de setembre que Armènia i l’Azerbaitjan van decretar la llei marcial després dels greus enfrontaments militars a la regió de l’Alt Karabakh o “República d’Artsakh”. Ho vaig poder llegir breument a l’Ara i també a Vilaweb, tot i que en general, aquest és un conflicte minimitzat per la premsa, potser perquè considera que fa molts i molts anys que dura i que, tot plegat, és un altre embolic llunyà per un tros més o menys gran de territori. El cas és que tot l’estiu, els combats fronterers entre Armènia i l’Azerbaitjan ja havien estat motiu d’inquietud però, tal i com vaticinava Vilaweb, ara mateix «l’abast d’aquesta nova escalada, amb la llei marcial decretada tant a Artsakh com a Armènia i l’Azerbaitjan, fa témer una veritable guerra oberta entre tots dos països i sobretot la intervenció de potències competidores a la regió del Caucas, Rússia i Turquia». Com que em sembla que és impossible d’entendre allò que hi passa en un apunt de diari, provo ara de consignar algunes idees que el facin més entenedor, i que comencin per un context històric sobre la dissortada Armènia al segle XX. Dissortada, sí, en aquest punt no puc ni vull ser neutre. 

A partir del genocidi turc de 1915, els armenis ja havien vist retallat la majoria del seu territori a favor de Turquia i sofert un tràgic intent d'extermini amb xifres tan esgarrifoses com sovint desconegudes: 1.200.000 víctimes i 870.000 deportats en massa. Dos anys després, i encara dins de l’Imperi rus, l’Azerbaitjan va reclamar la regió de l’Alt Karabakh —Nagorno Karabakh en rus, Artsakh en armeni— un territori poblat per armenis. Pocs anys després (1923), Armènia i l’Azerbaitjan encetaven una guerra que Stalin va resoldre a favor d’Azerbaitjan, segons que sembla per acontentar Turquia, i malgrat que la població armènia a Karabakh arribava al 90% i desitjava formar part d’Armènia. L’any 1936 la URSS redibuixava fronteres per a crear les repúbliques socialistes soviètiques de Geòrgia, Armènia i l’Azerbaitjan, en un territori que barreja no només armenis i àzeris, sinó també georgians, russos, turcs i kurds. Per fer-ho més passador, també la URSS aleshores va crear la regió autònoma de l’Alt Karabakh dins l’Azerbaitjan, sempre de majoria armènia. El conflicte quedava aparentment somort, però la decisió ja va ser refusada per la nova república armènia soviètica. No serà fins a la descomposició de la URSS que el conflicte tornarà a esclatar.

L’any 1988 les autoritats de l’Alt Karabakh demanen passar de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaitjan a la República Socialista Soviètica d’Armènia sense obtenir-ho; tres anys després (1991) Armènia i Azerbaitjan s’independitzen i és aleshores que els armenis d’Artsakh proclamen la unió amb Armènia. El resultat és una guerra entre Armènia i l’Azerbaitjan que va acabar amb la mort de prop de trenta mil persones. i un alto-el-foc precari, signat el 1994, amb la intervenció de Rússia

Actualment, la “República d’Artsakh” controla la major part del territori de l’antiga regió soviètica de l’Alt Karabakh i la franja de territori que pertanyia a l’Azerbaitjan i que separava aquesta regió de la república d’Armènia. Però, per a la major part de la comunitat internacional, aquesta república forma part de l’Azerbaitjan. És a dir: Armènia ocupa un territori de l’Azerbaitjan que s’autoanomena “República d’Artsakh” I que la ONU no reconeix pas com a república independent. Però allò que és legal no té perque ser just, ens diu Virginia Mendoza a CTXT:«¿Qué sentido tiene hablar de ocupación cuando Artsaj ha estado históricamente (y aún hoy) poblada por armenios? ¿Acaso ocupa alguien su propia casa? Sí. Hemos visto que incluso eso ocurre. Pero no deja de ser tan paradójico como injusto». Em penso que, en la meva condició de català, ho puc entendre perfectament. No us sona la música?

L’Azerbaitjan reclama la legalitat internacional. I Armènia prioritza les persones que viuen en aquell territori, i que formen part del seu poble. I ja tenim una altra guerra... Si es volgués, n’hi hauria prou amb un referèndum per tal que els habitants del Karabakh-Artsakh decidissin el seu futur i els contendents manifestessin prèviament l'acceptació dels resultats. Ben a l’inrevés, però, ara els dos països multipliquen la inversió armamentista i es disposen a una guerra total, potser com a titelles de la tensió entre Rússia i Turquia, que competeixen clarament per ser la potència regional, de Síria a Txetxènia. Per això Turquia dóna suport explícit a l’Azerbaitjan, un país de llengua turca i musulmà, que té influència també al nord de l’Iran, poblat per àzeris. I Rússia juga a fer un arbitratge tou que, de moment, li permet vendre armes a tots dos bàndols… Mentrestant els morts creixen.

Si en voleu saber més...

Artsakh: la guerra entre Armènia i l’Azerbaitjan encén encara més la regió més violenta del món
Vilaweb – Redacció 27/09/230120

Perquè s'ha intensificat el conflicte?

Diari Ara - 05/10/2020

Por qué luchan los armenios en Artsaj
CTXT - Virginia Mendoza Benavente  07/10/2020

Tercer aniversari d'aquell 1 d'Octubre al Serra i Húnter de Manresa

Avui ens havíem autoconvocat als col·legis electorals de Manresa, exactament a tots aquells que vam ser col·legi l'1 d'Octubre de 2017. I sí, era un altre d'aquells episodis sargit a correcuita però carregat de bona voluntat: retrobar-nos, i retrobar-nos ara, tres anys després: una mica més grans, una mica més escèptics, una mica més abonyegats. Hem tornat, doncs, al Serra i Húnter, i només puc dir que ha valgut la pena, i que potser ens convenia aplegar-nos una altra vegada sense lluir militància, només pel goig de recordar aquella jornada —que sí, que va ser històrica i inesborrable— i alhora conjurar-nos a continuar treballant. I doncs  l'estona que ha durat s'ha fet breu, certament. Enric Martí, com a president que fou del nostre col·legi aquell dia, ha començat a llegir un manifest consensuat dient que l'1-O fou probablement la victòria més gran que l'independentisme hagi generat mai. «No seria just, però, celebrar aquest aniversari sense reconèixer que la repressió que va començar el mateix dia 1 amb les porres de les forces d'ocupació, es va propagar a tots els estaments de l'estat espanyol i s'ha mantingut en el temps des de llavors i fins ara». I ha continuat recordant la inhabilitació del MHP Quim Torra que «repeteix el guió que es va encetar amb l'aplicació del 155, el mateix guió que ha dut a la presó o a l'exili representants legítims de la sobirania catalana, de l'activisme, de la cultura i que afecta de forma directa vora 3000 persones, i de forma indirecta a tots nosaltres». Només un bri de somnieig, per considerar que aquell dia l'estat espanyol va ser vençut. Potser sí, i potser també l'endemà. La resta, però, és coneguda. I amb tot, el text emfasitzava el record: «Que la unió en l'objectiu, que el recolzament i la complicitat entre tots els actors de l'independentisme i que el treball generós, a voltes públic, a voltes soterrat, de tots nosaltres, va dur urnes i paperetes. Recordem i celebrem la il·lusió dels nostres avis que van venir als centres, dels centenars de persones que van fer cua durant hores, de tots els qui vam defensar les escoles des del divendres per poder obrir diumenge les portes de la república que tots volíem». A la recta final un bri d'esperança «Celebrem també el nostre convenciment que encara hi som tots. Sabem que lluny del soroll mediàtic, molt per sota de les cúpules dels partits, darrera la façana de lemes gastats, tots nosaltres continuem determinats en la lluita. Celebrem que a Manresa i a tot Catalunya, la xarxa que va fer possible el referèndum existeix i es pot tornar a teixir. Ho vam fer fa tres anys. I seguim treballant potser de forma menys visible, més soterrada. Però la força dels nostres vincles viu de la proximitat i la confiança, i emergirem de nou per fer el pas definitiu cap a la llibertat». I mostrant aquella bona voluntat suara esmentada, el text acabava exigint als partits molt més respectuosament del que em podria esperar «que treballin per culminar el moviment d'alliberament. Nosaltres estem disposats a ser-ne part activa, per avançar cap a la ruptura democràtica, cap a la llibertat». I mentre enllestíem amb alguns crits de ritual i els tres fuets acordats, em mirava el grup i no em quedava cap dubte del compromís. I els he proposat de fer-nos una foto, mal que sigui per demostrar que encara hi som —tan diferents, tan semblants alhora. Avui tot just una trentena, demà altra vegada el 1816 que aleshores es van acostar a votar. I sense cap mena de dubte, la majoria absoluta que un dia hem d'aconseguir. Doncs això, abraçades de pandèmia i records abrandats, i aquest desig de continuar que encara batega. Perquè vam ser foc, i queda brasa.  

Quatre lectures molt recomanables

Era l'any passat, en un debat previ a les eleccions del 28A, a Manresa, on em convidaren com a representant d'Esquerra. Recordo que aleshores —provant d'assegurar alguns arguments— vaig tibar d'aquell llibre que m'acabava de llegir, Obertura republicana, d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, i que deia sense embuts que "no hi ha dreceres". Malgrat tot, el text valorava la imparable emergència del republicanisme català, després d'un llarg procés evolutiu i celebrava la formació d'un bloc social alternatiu a les elits dirigents tradicionals. Des d'aleshores ha passat més d'un any i em penso que aquest missatge continua essent imprescindible d'assumir. Que vol dir anar treballant amb perseverança i abandonar els cops d'efecte o —jo m'ho imposo— la dinàmica d'assenyar culpables, traidors i botiflers. Treballar per convèncer, i fer-ho amb arguments sòlids. Per això, aquesta setmana passada em va agradar el text que el mateix Joan Manuel Tresserras, publicava a NacióDigital, amb una contundència que no li és habitual. El repesco i comparteixo: la imminent sentència inhabilitant el MHP Torra o el tercer aniversari de l'1 d'octubre  —i el 2 i el 3...— de ben segur que ens remouran emocions i memòria. I tornarem al carrer. Però no és exacerbant sentiments que ens en sortirem. En fi, Tressserras assenyala tres lectures —i jo hi afegeixo la quarta, que no deu citar per modèstia i que és el text que inicialment comentava, Obertura republicana. Després vindrien El referèndum inevitable, de Carles Mundó i encara el Principi de realitat, de Jordi Muñoz. I al capdavall, aquest recentíssim Tornarem a vèncer (i com ho farerm) d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Tots quatre volums molt recomanables i, a parer meu, ara mateix imprescindibles. Altrament, «si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil».

Política conservadora

«La gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa... no és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador»

El president Torra, a finals de gener, va donar la legislatura per amortitzada. Fixaria la data de la convocatòria electoral just després de l'aprovació dels pressupostos. Els pressupostos es van aprovar per Sant Jordi, en plena pandèmia. Però la urgència presidencial per tancar l'etapa de provisionalitat i obrir-ne una altra que hauria de permetre afrontar els reptes sobrevinguts amb un Govern menys "amortitzat" s'ha esvaït. Sembla que, a la vista de les dades demoscòpiques, les instruccions són ara d'allargar la situació tant com sigui possible. Potser fins a finals d'hivern.

No pas per un acord polític de tot el Parlament o de les forces que sostenen el Govern, sinó per l'aplicació de supòsits derivats, sobretot, de la impune tirania judicial de l'Estat; però també de la renúncia de l'entorn presidencial a la iniciativa política i institucional. Especular amb l'excepcionalitat que la inhabilitació de Torra posaria en marxa, i cedir la convocatòria electoral als procediments d'aquella excepcionalitat, només s'entén per les dificultats de l'independentisme conservador a l'hora de construir un projecte polític i una estructura organitzativa nous, perdent el mínim de suports pel camí. La manca de projecte porta a l'abús de refranys i metàfores grandiloqüents, mentre s'aposta per escenaris de desobediència simbòlica i s'evita abordar els reptes econòmics immediats, les emergències sanitàries o les crisis socials.

Fer política comporta utilitzar els instruments de poder a l'abast per servir els objectius formulats i l'interès general. L'administració del temps polític i la preservació del prestigi de les institucions de govern són dos instruments de poder fonamentals. Qui ara mateix en té la clau en la política catalana és el President. Ell és qui, en el moment més delicat pel risc d'inhabilitació, podia atendre la demanda ciutadana i reclamar una nova majoria per un Govern més fort. Però no ho ha fet. Ha preferit subratllar la denúncia de la persecució antidemocràtica que pateix i renunciar a la iniciativa política.

Tot el suport al President davant l'amenaça d'una inhabilitació que, per breu que fos, seria injusta, injustificable, esperpèntica. Però també l'exigència que utilitzi la tota seva capacitat política per minimitzar els efectes de l'eventual inhabilitació. A favor de la cohesió i el benestar dels ciutadans; i en coherència amb la seva intervenció del gener liquidant la legislatura. No es pot parlar de voler un Govern fort per encarar la pandèmia mentre es contribueix al seu afebliment, qüestionant-lo, dirimint-hi la baralla domèstica entre JxCat i el PDECat, deixant-lo en funcions.

Quan no hi ha projecte polític pot passar això. Quan et costa anys poder definir-te políticament en termes convencionals i no te'n surts. Quan crees estructures organitzatives successives, sobreposades, amb el corresponent ball de sigles, consells i direccions executives, i no acaben d'encaixar. Quan prescindeixes de mig país però reclames unitat al teu voltant a l'altre mig, mentre internament t'esqueixes. Quan la teva principal activitat de comunicació política de cara a l'opinió pública consisteix a fer aparèixer els teus estrictes problemes interns com a greus malalties del conjunt de l'independentisme o del país sencer. Quan, en comptes de contribuir a fer del sobiranisme republicà un espai social més gran, et limites a maniobres tàctiques per si n'obtens la porció més gran...

Llavors, el lloc de la política i el seu imprescindible ancoratge en la realitat queden desplaçats per la gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa (jugades mestres), l'apel·lació a una fe i una raó transcendents, situades al marge de la història i de la política, que s'acosten a la religió, a la sacralització d'un grapat d'objectius mitificats. Davant d'aquestes il·luminacions, van quedant bandejats els drames quotidians, la necessitat de fer front als reptes col·lectius més peremptoris, o l'obsessió per aglutinar les energies socials i obtenir la màxima eficàcia en l'acció política que desplegues.

No és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador, del seu plantejament instrumental de la política i de la seva resposta regressiva davant la duríssima repressió de l'Estat contra tot l'independentisme. Al nacionalisme identitari espanyol, totalitari i vertical, característic dels estats-nació, hi han acabat oposant una afirmació visceral, resistencial, carregada també de formulacions identitàries semblants a les del nacionalisme d'estat. A la línia divisòria proposada per Cs i el PP per justificar que a Catalunya el que hi ha és un problema entre catalans, una fractura social, ells, en comptes de combatre-la i negar-la, l'han reforçat pintant la seva línia divisòria al damunt i, encara, dibuixant dins del propi camp les delimitacions que volen confinar els "traïdors" –els altres; els que no combreguen amb les seves al·lucinacions i les veuen com l'obstacle principal per a la construcció d'una majoria social democràtica, sobiranista, progressista i republicana.

Hi ha un altre independentisme. D'esquerres. Que considera que només partint del reconeixement de la realitat és possible projectar polítiques per transformar-la. Que analitza i proposa; que respecta, argumenta i debat. En poc temps, s'han acumulat declaracions, articles i llibres de gent molt diversa que exposen els aspectes fonamentals d'un projecte practicable d'assolir una ampla majoria social capaç de desbordar democràticament l'Estat.

Dels llibres en destacaré tres, dels darrers deu mesos i per ordre d'edició. El referèndum inevitable, de Carles Mundó; Principi de realitat, de Jordi Muñoz, i Tornarem a vèncer d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Si supera la mandra de llegir i d'informar-se, cap independentista té excusa per declarar-se desorientat. Particularment el llibre de Junqueras i Rovira, clar i concís, és un breviari de les idees bàsiques i les polítiques que defensa l'esquerra independentista. Si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil.

La nostra àvia aragonesa

Amb El Pou de la gallina a tots els quioscs, algú encara m'ho ha demanat: «d'on surt això de Binacet?». La idea de fer un reportatge sobre aquelles noies que ara fa cent anys venien a Manresa des del petit poble de Binacet, a l'Aragó, feia molts anys que em rondava. I és que nostra àvia Leonor era una d'aquestes noies que vingueren a servir. Ens ho havia explicat moltes vegades, probablement perquè els seus néts érem el símptoma més evident del seu encert. Havia migrat i havia treballat moltíssim, i tots els seus sacrificis només tenien un objectiu: que a la seva descendència no els faltés de res. I encara menys, que no haguéssim de tornar a migrar. Tot el contrari: calia arrelar i sortir-se'n com a ciutadans de primera. Bé, vaja, que la Leonor Monter (la primera a l'esquerra de la foto, a finals dels anys 50) és l'origen del reportatge. Per tota la resta, us haureu de comprar el Pou...

La nostra àvia aragonesa

Vaig créixer en una família amb pocs parents i, potser per això, la branca aragonesa sempre em va semblar un exotisme. Encara més quan amb el 600 la distància s’escurçava i el meu germà Manel i jo descobríem un món força més auster, que parlava diferent i, als nostres ulls infantils, fins i tot força rude —aquell tio Genaro que tornava de caçar perdius i les deixava a taula per plomar, bo i ensangonades, allà a la Casilla, amb tot de gossos bordant i una escopeta colossal de dos canons! No res, Binacet va quedar en el passat —cada vegada les visites s’espaiaven més— però allò que em sorprenia era la quantitat de gent del poble que la meva àvia trobava per Manresa, començant per la veïna d’escala, la Josefa Herbera, mare de Vicenç i Josep Forradelles. El cas és que sovint em deia: «Veus aquella? També és de Binacet!». Ella, Leonor Monter Ibarz, era la petita de sis germans i un germanastre, i era nascuda de 1905. Va arribar a Manresa el 1920, analfabeta i menor d’edat, destinada a servir a ca l’Armengou. Li encantava la ciutat, i veure com creixia —va arribar coincidint amb les obres del Kursaal— i tot i conservar records positius com ara beure llet munyint directament la cabra, ella aviat es va estimar més anar a sarsuela al Conservatori, si podia. Al cap de quatre anys d’haver arribat es casava amb Ramon Fontdevila, municipal que li doblava l’edat i amb qui el 1926 va tenir la seva primera filla, Rosa i, deu anys més tard encara, el seu fill Josep, el nostre pare. Ell mateix viuria a Binacet acabada la guerra, del 39 al 43, acollit pels oncles, perquè almenys allà no es passava gana. La seva mare, la Leonor, l’anava a veure regularment cada mes i, és clar, aprofitava per fer arribar teca a Manresa... i continuar servint: va passar per la Fonda España, del carrer Guimerà, i per cals Iglesias, a la plaça Clavé, i va acabar la vida professional netejant a la fàbrica Manubens. amb l’orgull de tenir-hi la filla de teixidora i, al cap dels anys, també el fill de pèrit mecànic. De tots ells, avui, només queda la nostra tia Rosa, amb 94 anys. Però a Manresa els vincles amb Binacet són amplis i sorprenents, i es concentren en cognoms com ara Sorinas o Mora, i Herbera, Monter, Villamate, Ibarz o Civiac, tots els d’aquelles noies que, abnegades i amb molts pocs recursos, un dia van decidir venir a servir.