Tercer aniversari d'aquell 1 d'Octubre al Serra i Húnter de Manresa

Avui ens havíem autoconvocat als col·legis electorals de Manresa, exactament a tots aquells que vam ser col·legi l'1 d'Octubre de 2017. I sí, era un altre d'aquells episodis sargit a correcuita però carregat de bona voluntat: retrobar-nos, i retrobar-nos ara, tres anys després: una mica més grans, una mica més escèptics, una mica més abonyegats. Hem tornat, doncs, al Serra i Húnter, i només puc dir que ha valgut la pena, i que potser ens convenia aplegar-nos una altra vegada sense lluir militància, només pel goig de recordar aquella jornada —que sí, que va ser històrica i inesborrable— i alhora conjurar-nos a continuar treballant. I doncs  l'estona que ha durat s'ha fet breu, certament. Enric Martí, com a president que fou del nostre col·legi aquell dia, ha començat a llegir un manifest consensuat dient que l'1-O fou probablement la victòria més gran que l'independentisme hagi generat mai. «No seria just, però, celebrar aquest aniversari sense reconèixer que la repressió que va començar el mateix dia 1 amb les porres de les forces d'ocupació, es va propagar a tots els estaments de l'estat espanyol i s'ha mantingut en el temps des de llavors i fins ara». I ha continuat recordant la inhabilitació del MHP Quim Torra que «repeteix el guió que es va encetar amb l'aplicació del 155, el mateix guió que ha dut a la presó o a l'exili representants legítims de la sobirania catalana, de l'activisme, de la cultura i que afecta de forma directa vora 3000 persones, i de forma indirecta a tots nosaltres». Només un bri de somnieig, per considerar que aquell dia l'estat espanyol va ser vençut. Potser sí, i potser també l'endemà. La resta, però, és coneguda. I amb tot, el text emfasitzava el record: «Que la unió en l'objectiu, que el recolzament i la complicitat entre tots els actors de l'independentisme i que el treball generós, a voltes públic, a voltes soterrat, de tots nosaltres, va dur urnes i paperetes. Recordem i celebrem la il·lusió dels nostres avis que van venir als centres, dels centenars de persones que van fer cua durant hores, de tots els qui vam defensar les escoles des del divendres per poder obrir diumenge les portes de la república que tots volíem». A la recta final un bri d'esperança «Celebrem també el nostre convenciment que encara hi som tots. Sabem que lluny del soroll mediàtic, molt per sota de les cúpules dels partits, darrera la façana de lemes gastats, tots nosaltres continuem determinats en la lluita. Celebrem que a Manresa i a tot Catalunya, la xarxa que va fer possible el referèndum existeix i es pot tornar a teixir. Ho vam fer fa tres anys. I seguim treballant potser de forma menys visible, més soterrada. Però la força dels nostres vincles viu de la proximitat i la confiança, i emergirem de nou per fer el pas definitiu cap a la llibertat». I mostrant aquella bona voluntat suara esmentada, el text acabava exigint als partits molt més respectuosament del que em podria esperar «que treballin per culminar el moviment d'alliberament. Nosaltres estem disposats a ser-ne part activa, per avançar cap a la ruptura democràtica, cap a la llibertat». I mentre enllestíem amb alguns crits de ritual i els tres fuets acordats, em mirava el grup i no em quedava cap dubte del compromís. I els he proposat de fer-nos una foto, mal que sigui per demostrar que encara hi som —tan diferents, tan semblants alhora. Avui tot just una trentena, demà altra vegada el 1816 que aleshores es van acostar a votar. I sense cap mena de dubte, la majoria absoluta que un dia hem d'aconseguir. Doncs això, abraçades de pandèmia i records abrandats, i aquest desig de continuar que encara batega. Perquè vam ser foc, i queda brasa.