Qui no coneix Àngel Miquel Gianfrancesco?

Aquest mes d'octubre el Pou de la gallina recull una dotzena de botigues d'aquelles «de tota la vida», que vol dir moltes vegades botigues centenàries, algunes de les quals fins i tot protegides patrimonialment. La seva lectura, i especialment les fotografies de Francesc Rubí i Marc Prat, suposen per al lector un passeig  històric per la ciutat, fins i tot un punt sentimental, encara més si reconeixeu els establiments que s'hi recullen. En acabat, i per tancar el número, la secció "Qui no coneix...» presenta un manresà que va néixer 10627 quilòmetres al sud-oest, exactament a Junín, província de Buenos Aires. Es tracta d'Àngel Miquel Gianfrancesco Rizzi: va arribar fa trenta-dos anys i en aquestes tres dècades s'ha guanyat un lloc al cor de molts dels seus veïns. Encara més, des de la Plataforma dels aliments ha multiplicat el seu compromís al costat de sor Lucía, i plegats han fet de la seva cantarella argentina una eina de cohesió social, molt més enllà de la caritat. Per això es troba, volgudament i cada dia, al costat dels més pobres. Aquí el teniu, immortalitzat per Maria Picassó, dalt d'una citroën anant amunt i avall, incansable. I el més important: amb il·lusió!

Àngel Miquel Gianfrancesco Rizzi,
des d’Argentina amb amor

Si mai demaneu a qualsevol manresà quins argentins coneix us dirà, devotament, tres noms: en Messi, sor Lucía Caram... i en Gianfrancesco Rizzi. L’home en realitat es diu Àngel Miquel però són molts els qui el criden pel cognom després de 32 anys a Manresa. Nascut a Junín el 1948, de pares italians, va créixer enmig de cinc germans. Després la feina com a ferroviari del pare va moure la família fins a tocar Buenos Aires, a la ciutat de José C. Paz i és allà on, superada la primària, optarà pels estudis d’arts i oficis, en l’especialitat de teatre. No havia fet catorze anys que un dia la seva mare li comenta que Radio del pueblo buscava una veu jove per incorporar a la radionovel·la que ella escoltava cada tarda. Resolt a obtenir el paper, es planta sol i sense perdre’s al barri de Palermo, al cor de la capital, on es troba fent cua amb 500 candidats! Cal dir que el van triar a ell? Comença una nova vida com a home de ràdio. Passà a Ràdio Porteña i comença a fer bolos arreu del país amb la companyia radiofònica. «La ràdio era molt popular, i la gent anava al teatre a veure en viu els personatges!» Però un accident seriós de la furgoneta on viatjaven el fa canviar: té 20 anys i decideix limitar el cuc teatral en un grup amateur. I és aleshores que coneix l’apuntadora, Maria Pilar Lladó, una manresana que des dels vuit anys era a Argentina i amb qui es casarà el 1973 —i amb qui tindrà dos fills, l’Angel i el Javier. Treballa en una distribuïdora d’aliments i begudes però les coses al país no acabaven de rutllar. L’assalten fins a tres vegades a punta de pistola! I l’estiu de 1987 s’ofereix a ajudar en la mudança a una tia de la seva dona que tornava a Manresa. «Arribo amb deu cartes que em va fer el meu sogre per als amics amb qui havien format la colla del llamp, i les hi duc personalment». I és el gener de 1988 quan rep una trucada de Lluís Gilibets que li planteja incorporar-se al nou concessionari Citroën. S’hi va estar 25 anys, fins la jubilació, venent tants cotxes com va poder, amb habilitat i simpatia. Macanudo! Mai s’ha sentit migrant: abans de quatre anys ja el trobem involucrat amb els Tirallongues, la colla castellera que s’acabava de constituir. Després vindrà l’associació argentina, el 2002, aleshores que amb el corralitocada vegada arribaven més argentins. I encara, perquè tot lliga, participa a Ràdio Manresa des de fa 16 anys, a la tertúlia de la Goñi. L’hem vist almenys a mitja dotzena d’innocentades. I els dilluns encara fa classe de tango! I sempre predisposat a donar-vos un cop de mà... Potser per això des del 2009 també col·labora incansable amb sor Lucía. El primer cop es tractava només d’ajudar amb una furgoneta perquè havien fet una crida per recollir aliments i en van aplegar 2000 kg. Però és que al cap de quinze dies ja calia tornar-hi... La llavor de la Plataforma estava plantada! I el seu voluntariat també: des del primer local del carrer de Sobrerroca fins als actuals a la carretera de Vic, l’home hi va cada dia de cada dia. I somriu entre els més senzills convençut que amb el seu compromís, i el de tots plegats, aquí i allà, allà i aquí, un altre món és possible.