dimarts, 24 de maig del 2016

ERC Manresa, un any després d'aquelles municipals

Ho hem comentat manta vegades: els resultats extraordinaris d'ERC Manresa el 24 de maig de 2015 van generar un grup municipal important, reflex d'un canvi d'hegemonia arreu del país, que es va comprometre en la governabilitat de la ciutat, tot i no participar-hi directament. En acabat, hem passat un parell més de convocatòries electorals i fins i tot, després d'una anàlisi serena, hem formalitzat la participació en el govern municipal de la ciutat, per tal d'avançar més decididament en els nostres objectius socials, nacionals i de regeneració democràtica, tots ells indissociables. No cal dir que això és un repte i també un risc: governar implica una avaluació permanent que posa a prova la capacitat d'ERC Manresa a l'hora de generar idees i complicitats, d'esdevenir agents necessaris en la transformació de la ciutat i del país. Però eren un repte i risc indefugibles, que no admetien més dilació. Fet el pas, ara la recomanació és sobretot la de no adormir-se. Perquè ja ha passat un any d'ençà les darreres municipals, i cent dies de govern a la ciutat...  Al butlletí d'ERC-Manresa ho vaig comentar així: 

Els cent primers dies
Després d'una llarga gestació, ERC-Manresa es va incorporar formalment al govern de la ciutat el primer de febrer, al costat de CDC. Això vol dir, més que menys, que ja han passat cent dies. I han passat depressa, com acostuma a passar el temps polític: al costat de les mancances en recursos econòmics o humans -la plantilla i el pressupost!- la veritat és que allò que acostuma a trobar-se més a faltar sovint és el temps; el temps i... les idees. Sigui com sigui, després d'aquestes primeres setmanes de gràcia on les nostres regidores i regidors han ocupat prou espai informatiu, han arribat també les primeres ensopegades, els malentesos o -ai!- les descobertes impensables, com ara el cas del Parc central. No cal avançar-se a les valoracions que, formalment, farem en assemblea abans de les vacances d'estiu. Estic segur que seran diverses i amb molts matisos. Però, fins aleshores, sí que voldria destacar almenys dues coses: d'una banda, el nostre compromís, que és ferm i a prova de les tempestes governamentals. I de l'altra, la implicació del conjunt de regidors que, ara mateix, és en cos i ànima i que, sens dubte, esdevindrà un equip cada vegada més rodat i eficient. Enmig dels esgarips o alguna sorpresa, doncs, nosaltres hem vingut a treballar. Aportant idees noves i fins un punt de major dinamisme. Han passat cent dies, tot just. I, doncs, si hem de fer cas als primers resultats, bé podem dir que la nostra colla apunta maneres…

La foto, del Facebook d'ERC, avui mateix. No es pot negar que els set regidors i regidores fan cara d'equip. I mira que construir equips és allò que costa més! 

divendres, 20 de maig del 2016

El Catà i Canal Taronja, a Perspectiva escolar

Va ser tot just aquest mes de gener que Antoni Poch es va posar en contacte amb el nostre Institut. Coordinava el monogràfic que Perspectiva escolar ha publicat aquest mes de juny sota el títol provocador de "Es ven la Tour Eiffel" i ens demanava un article sobre com tractem el tema de la comunicació. Potser perquè, en un món hiper-connectat, la informació no sempre compleix la seva funció i, més aviat, pot ser una eina per anar aixecant camises… El mateix Antoni Poch, a la presentació, ens recorda que "Aquest monogràfic no s'inscriu en cap competència ni en cap disciplina, tot ell és transversalitat, dintre i fora de les aules", i al capdavall amb una intenció primera, "deixar de combregar amb rodes de molí, deixar de portar un lliria cada mà i optar decididament pel pensament crític, que no té res a veure amb ser criticaire. I això es pot ensenyar? Al costat d'algú que ho practica, se n'aprèn. El pensament sense l'ació queda coix. Fa temps que se sap. Amb altres paraules, no es tracta d'altra cosaque de l'educació com a pràctica de llibertat. Us sona, oi?"

En fi, m'estalvio dir que poder participar en aquest número de Perspectiva escolar ha estat per a mi un autèntic plaer, gairebé excessiu. Però, honestament, només hi he traslladat la nostra experiència dels darrers quatre anys. I reitero l'èxit de la proposta, enguany, després de deixar tancat l'article. El mes d'abril les entrevistes a Àngel Buxó (consultor en RRHH), Joan Calmet (regidor de Turisme a l'Ajuntament de Manresa), Jordi Basomba (gerent de Manresana d'Equipaments escènics) o Jordi Pesarodona (comediant, fundador de Gog i Magog, i regidor de Cultura a Sant Joan de Vilatorrada) van permetre repetir l'interès entre els alumnes del grau superior d'Animació Sociocultural i Turisme. I avançar en allò del pensament crític... i el sentit comú.  Moltes gràcies a tots els qui ho fan possible!


La premsa a l'aula:
l'experiència de l'Institut Guillem Catà

Perspectiva escolar núm. 387. Maig-juny de 2016

Les nostres programacions acostumen a ser clares: atès que avui la major part de la informació circula a través dels mitjans audiovisuals i les telecomunicacions, els nostres alumnes hauran d’assolir la competència digital, aprendre a gestionar la informació i, encara, tenir una actitud crítica davant l’allau de notícies que reben quotidianament. Ara... a veure com ho fem! 

Perquè les programacions ho aguanten tot, és clar, però la realitat d’un institut –en el nostre cas, l’Institut Guillem Catà, a Manresa- és tossuda: la majoria dels nostres adolescents no gasta gaire interès per cap altre actualitat que no sigui pròpiament la seva. I doncs, estan absolutament enganxats a les xarxes socials. No poden concebre la vida sense Internet i un smartphone a la mà... però d’informació real no en remenen gaire. Tampoc provenen d’un entorn on la lectura de premsa sigui un hàbit, i rarament segueixen un informatiu a la televisió o la ràdio.

En aquestes circumstàncies, la voluntat d’aprendre a gestionar la informació i mantenir-hi una actitud crítica ha trobat en l’oferta del Col·legi de Periodistes de la Catalunya Central un primer assaig. Es diu “Premsa a les escoles” i la presència d’un periodista real, permet realitzar una xerrada i debat per adoptar posicionaments més crítics amb les informacions que es difonen a través dels mitjans. A continuació, un petit taller sobre com s’elaboren les notícies permet destriar quines ens ajuden a ser ciutadans conscients del lloc i el moment en què vivim, al costat d’altres que són o bé pura guatlla o en el millor dels casos, publicitat. En termes del ponent (aquest curs, Abel Gallardo) “Cal una opinió pública ben informada per millorar la nostra societat democràtica”.

Tot amb tot, i al costat d’aquesta fórmula monodosi, des de fa tres anys també fem un taller periodístic en format televisiu a Canal Taronja. Es diu “Aula Taronja” i els dos primers anys el vam adreçar als alumnes de 4t d’ESO i –en la darrera edició- en vam fer una versió per als estudiants del Cicle Superior d’Animació Sòciocultural, a punt d’incoporar-se al món laboral i amb la necessitat de tractar l’àmbit informatiu.

El cert és que a “Aula Taronja” l’experiència es multiplica i, al costat de tres sessions teòriques –les notícies, els mitjans i, encara, la publicitat- el taller té tres o fins i tot quatre sessions més fonamentades en entrevistes en directe, a l’aula. Només això, amb la presència d’artistes, o responsables polítics o directors d’un centre assistencial o cultural, per posar quatre exemples, ha permès establir un diàleg a priori impensable. Perquè els nois i noies es preparen algunes preguntes, és clar, però els temes agafen volada de seguida, i la feina és transformar-ho després en qüestionari per al dia formal de gravació. Per si no n’hi hagués prou, cada grup es prepara un debat sobre temes d’actualitat que cal defensar o rebatre argumentalment –independentment de quin sigui el posicionament particular de cadascú.

Però és que al final de tot plegat hi ha la gravació d’un programa real, que es passarà diverses vegades per Canal Taronja. I això permet treballar en grups de cinc persones, on cada nano, també, adopta compromisos diferents. Producció, presentació, redacció... La gravació també es fa al centre, amb la participació de la mateixa directora del Canal Taronja (Pilar Goñi). I aquell dia tot el centre es belluga! Els convidats tornen una altra vegada –els ho agraïm moltíssim!- i se sotmeten a les entrevistes finalment elaborades per cada grup. I, per arrodonir-ho, es graven els diversos debats amb la participació –som un centre prou gran- de les alumnes de perruqueria i estètica que aquell dia arrodoneixen pràctiques.

Ho recullo de les valoracions de la canalla “De fet, ens ha aportat una experiència camaleònica que ens ha obert una àmplia varietat de coneixements sobre el periodisme i, dins d'aquest, sobre tres aspectes que caracteritzen als nostres tres entrevistats d’enguany: la salut, el consum i comerç, i la participació cívica dels manresans. Nosaltres, els participants, considerem aquesta proposta gairebé com un experiment laboral, on alguns de nosaltres ens agradaria dedicar-nos en un futur encara confús”. (Laura V.)

Acabo. Amb el projecte “Aula Taronja” hem aconseguit diversos objectius, no només els programàtics, sinó per als alumnes participants, organitzats en grups, on cadascú té una tasca diferent i alhora imprescindible per al funcionament del programa. Descobrir les dificultats per expressar i discutir opinions contràries. I, al capdavall, recuperar aquella idea que ens cal escoltar, entendre i participar... des de la informació. Els objectius de la programació encara queden lluny, però l’experiència viscuda fins ara ha estat inesborrable.

dilluns, 16 de maig del 2016

Qui no coneix Tere Comas?

El Pou de la gallina del mes de maig es publica, des del primer número, per Sant Jordi. De manera que el d'enguany fa dies que corre. Però consigno que també aquesta vegada, amb la Maria Picassó, publiquem un altre "Qui no coneix…" que s'emporta Tere Comas, farmacèutica entre moltes altres coses, totes elles bones, és clar. La Tere és la vuitena de la nissaga Comas-Riu: tots plegats, nou píndoles musicals!




Tere Comas,
Química i música balsámica

A Manresa hi ha moltes farmàcies però, de farmacèutiques com la Tere, potser cap més. La coneixeu? Segur que sí! Maria Teresa Comas Riu, la vuitena dels nou germans Comas–Riu –ara no els barregeu amb els Garcia Comas o els Comas Closes, de la mateixa vorera i carrer: això ja vindrà un altre dia! No, no, parlem d’una nissaga de farmacèutics. N’eren el pare, un figuerenc anomenat Jaume, i la mare, Anna Maria Riu. I n’era l’avi, Baldomero Riu, i fins el pare de l’àvia i tot. No res, que del Jaume i l’Anna Maria en van néixer el Jordi, la Glòria, la Maria, l’Anna, la Conxa, la Jose (de Josepa: respecteu-li la o tancada i la essa sonora!) i encara el Ricard, la Tere i el Jaume. Tots van fer música, sense excepció. I Farmàcia, tres. Si el Jordi se’n va anar a fer les amèriques, el Ricard gairebé que no surt de sant Domènec (Farmàcia Riu). I la Tere va emprendre la vida acadèmica a Barcelona. Doctora amb una tesi sobre química inorgànica, va estar deu anys fent classe a la Universitat. Però, en poc temps, la mort del pare, el casament i la primera de tres criatures precioses, la faran farmacèutica de les de taulell i trinxera a la placeta Clavé. Perquè la Tere concep la farmàcia com un espai d’acollida més que no pas de venda, com ho testimonia una clientela feta d’avis i nouvinguts. I és que sempre ha tingut un esmoladíssim sentit social, el mateix que de jove la va dur a fer de monitora a la Mion. No n’hi havia prou ni amb la ciència ni amb l’art –deu anys de viola a l’Obrador instrumental! Calia treballar des de la base. A la Mion la Tere hi coneixerà un món nou i, d’entre les novetats, també en Joan Vilamala –sí, sí, el dels Esquirols, que també era el mossèn del barri! I bo, la Tere i el Joan es casaren: si a cals Comas-Riu els semblava que ja ho havien vist tot, es veu que encara no. Potser per aquells designis inescrutables que ressenyen els llibres sagrats... El cas és que al cap dels anys la Tere ha sabut fondre vocació i coneixement i, en una nova fórmula magistral, escampa música, alegria i ciència per a consol i lenició dels nostres mals.