Qui no coneix Laia Costa?

Aquest número d'estiu —juliol-agost— El Pou de la gallina les enfila rollo excursionisme. Tot de propostes a mig camí de l'esport, la salut i un punt de coneixement gràcies a l'estol de col·laboradors d'aquesta casa. Tot gent de primera, com ho és la protagonista del "Qui no coneix?": Laia Costa Cabra. Una altra de les vides exemplars que il·lustra mes rere mes la Maria Picassó. Més n'hi haguessin de Laies —i de Maries! I quin goig haver treballat al seu costat...

 
Laia Costa i Cabra,
manresanitat laboral

Ella és la primera a protestar amb vehemència: «Però si jo no sóc manresana!». I és cert que no ho és perquè la Laia té les arrels a l’Alt Berguedà, i s’està feliç a Sant Julià de Cerdanyola, amb el Josep i dues filles —la Júlia i la Núria. I néixer, allò que es diu néixer, és nascuda a Guardiola de Berguedà, filla d’Ignasi Costa, un mestre que en va ser el primer alcalde democràtic, des de 1979 i durant sis mandats, i de Maria Carme Cabra, baganesa, mestra també i logopeda. La Laia, com el seu germà Marc, creix a Guardiola i allà es vincula a la coral i a les caramelles, i participa a l’esplai fins esdevenir-ne monitora. La secundària la porta fins a Berga i, en acabat, se’n va quatre anys a Barcelona per obtenir la llicenciatura en Sociologia i ho allarga dos anys més fent els cursos de doctorat en Sociologia de l’educació. Però al capdavall es desdiu de la via acadèmica com a sortida professional i és aleshores que —la vida ja les té aquestes girades— troba una primera feina... a Manresa. No res, una substitució d’administrativa al Consell Comarcal. Però de seguida, a Manresa mateix, optarà l’any 2005 a una plaça de l’Escola d’adults, una d’aquelles que venien qualificades “de difícil cobertura”. S’hi estarà dos cursos, viscuts sempre en clau provisional. Poc s’ho pensava tots els que li vindrien darrera! Amb la seva titulació podia optar a ser professora de socials a secundària o bé emprendre la branca de serveis a la comunitat, al ram de la formació professional. Per sort, van guanyar els serveis a la comunitat, i ja la tenim a l’Institut Guillem Catà fent classe a tot de nois i noies d’Animació Sociocultural, al costat del Joan Morros i el Llorenç Planes. Els ha jubilat a tots dos! I és que, com qui no vol la cosa, ja suma disset cursos d’aquest grau superior. I això vol dir també baixar cada dia a Manresa des de Sant Julià. Plogui nevi o faci sol. Sense mandra. Sumant quilòmetres i automòbils, gastant pneumàtics normals o d’hivern —i només són pneumàtics, no se’n plany pas. I el seu anar i venir és tan constant que fins i tot disposa d’una plaça de pàrquing al Barri Antic. Meticulosa i endreçada, pateix tant pels detalls com per les persones, i al cap dels anys ha teixit una xarxa de coneixences des del CAE o els serveis local i comarcal de Joventut, fins a les administracions pertinents. I a tot arreu us ho diran, també aquells que han estat els seus alumnes: la Laia Costa, i tant! Responsable, organitzada i patidora de mena —ja pateix de pensar en aquest article! I ella insisteix un cop i un altre, sense deixar de somriure: «Posa el que vulguis però no diguis que sóc de Manresa, perquè no en sóc». Però, tornem-hi, la Laia ha treballat entre nosaltres mitja vida, bé i cada dia. I si mai decidís prendre plaça en un institut del Berguedà segur que a la terra plana la trobaríem molt a faltar. Discreta i prudent, és d’una eficiència imbatible. I amb un caràcter que la pot fer inamovible en la determinació. Acabem-ho: la Laia és d’una manresanitat funcional, circumstancial per ser exactes, perquè al capdavall cada tarda torna a casa. I allà dalt encara té temps de col·laborar amb la colla gegantera, anar a classes de cant o —el paisatge hi pesa— enyorar la joventut esquiant. Però els qui l’hem coneguda consignem que ha fet bona feina entre nosaltres i que allà on els anys la duguin en podrà fer molta més encara.

Municipals 1999 a Manresa, fa vint-i-cinc anys

L'aniversari exacte es va escaure el passat 13 de juny, però és ara que em vaga de recordar-ho: les municipals de 1999 a Manresa ja no s'assemblaven gaire a les que vaig celebrar el 1995, aleshores que les havia viscut amb un entusiasme i també ingenuïtat absoluta. Ho vaig escriure aquí i, en síntesi, es podria dir que quatre anys després jo havia deixat de ser l'home feliç com en Galindo m'havia presentat a Regió7 el 1995. El 1999 tornava a encapçalar la candidatura d'Esquerra a Manresa, sí, però ara ja com a militant i amb tota la càrrega dels aprenentatges, coneixences, maldecaps i disgustos de quatre anys com a regidor de Cultura i tinent d'alcalde primer. Digueu-ne experiència, si així ho voleu. En qualsevol cas hi havia hagut grans moments però tots amb peatge: a cada episodi, molt sovint, havia calgut deixar-hi una mica de pell i en algun cas va anar de poc que la família i tot. Així, si bé d'una banda havíem avançat decidits en l'obra d'aquell govern tripartit —fins i tot havíem inaugurat el nou Arxiu Comarcal i la Biblioteca del Casino!— ara, a les envistes d'una nova convocatòria electoral, hi havia el risc que només el PSC, amb Jordi Valls a l'alcaldia, capitalitzés els èxits de quatre anys de força encerts i prou bonança econòmica, suficient per eixugar el dèficit que havíem heretat dels convergents, exactament de 1.054 milions de pessetes. 

El 1999, doncs, després de molta més estabilitat de la que ens pronosticaren el primer dia, el risc de l'efecte alcaldia hi era i, per fer-ho més difícil, la secció local d'Esquerra havia perdut tremp: massa reunions en aquell pis del carrer Sobrerroca, atrafegats per la gestió municipal i atabalant la resta dels companys. I descobrint plegats que això de governar té molt poca èpica! Encara més, a l'hora de refer la candidatura dins de la comissió aquell 1999 sorgiren algunes discrepàncies. Així, amb l'objectiu de sortir airosos del repte, l'estratègia era procedir a renovar-ne alguns membres. I Carles Esclusa i Magí Mas, fins aleshores números dos i tres de la candidatura, atès que ja sumaven entre oposició i govern vuit anys al consistori, en van ser apartats sense gaires manies. Si més no amb el Carles Esclusa —regidor de Sanitat, de Cementiri i de Seguretat Ciutadana— amb qui havíem fet amistat i dinat plegats a la fonda Sant Antoni tots els dilluns d'aquells quatre anys, encara avui recordo la conversa tristíssima que vam mantenir i de com jo mateix li vaig haver de certificar la irremissibilitat de la sentència. Tan bèstia com ho era el meu desig de continuar, i de millorar proposta i resultats. Fou també en aquells dies, dins de la comissió de candidatura, que em vaig discutir amb en Marc Ges fins al punt de tustar-lo al crani dos cops amb el palmell de la mà, mentre el comminava a pensar. L'home, president comarcal d'Esquerra, s'entossudia a posar pegues a qualsevol proposta de la nova candidatura alternant, fins el paroxisme, que calia una dona i, quan sortia un nom de dona, aleshores deia que no, que ens calia un perfil ecologista... i no desencallàvem! El meu petit acte de violència, del qual em sento encara un punt avergonyit, es va produir més enllà de les dues de la matinada, tots cansats, i a casa de l'Enric Aloy, que s'estava a l'avinguda Tudela. A la fi, la candidatura es va organitzar a l'entorn de la recuperació d'Ignasi Perramon —tampoc obido el cafè al bar la Soca, on li vaig plantejar reincorporar-se a l'equip municipal. Puc dir que aquesta idea me la va bufar en Pep Tomàs? El Nasi de primer no s'ho creia —perquè havíem de repescar-lo al cap de quatre anys?— però jo veia molt clar que, sacrificats els noms del Carles i per extensió del Magí, ens calia afegir un nom amb bagatge contrastat —tot i contradir, i de manera flagrant, el mandat de l'assemblea: renovació de càrrecs! El cas és que el Nasi va dir que sí aviat, i ho va fer content, com a número dos, i l'Enric Aloy ens va donar la solució final a l'enigma del tres. Dona i ecologista? Montserrat Selga i Brunet! Agosarats i entusiastes, aleshores vam anar a buscar un número quatre d'aires comarcals, que si hagués entrat estic convençut que hagués estat un regidor brillant: en Ton Cabra. Amb el Ton, l'Enric Aloy i el Jordi Torra ens havíem fet amics al llargs Consells Nacionals de dissabte tarda on assistíem cada dos mesos. I el Ton, que venia de ser alcalde de Calders per la candidatura d'independents, tenia apamada Manresa en tots els seus carrers atès que feia d'instructor a la seva escola de xofers, Gènesi. És més: el seu tarannà empàtic, proper i intel·ligent generava adhesions per on passava. En fi, gairebé complint les actuals llistes de cremallera, per a la cinquena plaça proposàvem l'Alba Baltiérrez. Som els de la foto. Tot plegat, un quintet excel·lent. Però la campanya es va fer llarga: ja no teníem l'efecte sorpresa de quatre anys enrere, ni molt menys la barra amb què quatre anys abans encaràvem els debats. Ara veníem de governar, i només podíem presentar el desig d'una continuïtat crítica, a risc de semblar una crossa socialista. I és clar, ens creixien adversaris a tot arreu: la CUP —aleshores AUP— venia escarmentada de l'episodi Casserres i ens feia còmplices de tots els desastres. I també CiU que, rellevant a Pere Oms per Francesc de Puig, veia en el nostre electorat la palanca per recuperar l'alcaldia. Només cal arrodonir-ho amb les comparseries dels nostres socis de govern, sempre prestes a suggerir amb poc o nul tacte si no seríem nosaltres qui faria tornar, per oportunisme, la dreta a l'Ajuntament...

I va arribar el diumenge electoral. Esquerra vam sumar 3709 vots que eren 500 menys que els de 1995. Estadísticament havíem aguantat el mateix 13% del resultat —i vam conservar tots tres regidors. Però la celebració que vam fer en un petit restaurant de la prolongació Guimerà —no en recordo ni el nom— no fou gaire lluïda, començant per veure que no havíem fet regidor en Ton Cabra. «La manta és curta», devia tornar a dir, i em penso que era ell qui m'havia d'animar a mi més que no pas jo a ell... Mentrestant el PSC s'havia enfilat als 11.632 vots i pispava un regidor a CiU, un altre del PP i un d'IC-V, fins a sumar-ne 11 —i això ho notaríem en la confecció del nou cartipàs. I IC-V, el més damnificat —el 1995 anava en coalició amb AUP— es quedà en 1426 vots i, doncs, amb un sol regidor. Tècnicament prescindible per a una nova majoria, però immediatament incorporat en la reedició d'aquell pacte tripartit. I en unes condicions que per primer cop em van permetre acostar-me a Josep Ramon Mora amb una altra mirada...

En fi, no res, guerres passades que no acabo d'oblidar, i que consigno escrites ben bé pel gust d'acarar-me al meu passat. Conscient que són dictades des de la meva memòria i perspectiva —i la memòria pot ser un drapaire tan trampós! Per això, d'aquell 1999 com abans del 95, només em queda tornar a demanar un perdó sincer a tots aquells a qui vaig ofendre o agraviar amb més o menys consciència. De la mateixa manera que agraeixo a tots aquells altres que d'una manera o altra s'avingueren a acompanyar-m'hi i de qui —amb joia o dolor— tantes coses bones vaig aprendre.

La foto està feta a Puigterrà dos mesos abans de la campanya. D'esquerra a dreta, Ton Cabra, Montserrat Selga, Ramon Fontdevila, Ignasi Perramon i Alba Baltiérrez.

Cesk Feixas, vint anys bonics i salvatges

Aquest mes de juliol, amb les fotos de Joan Closas, vam resoldre un altre "Àlbum de visites" per a El Pou de la gallina. I va ser senzill, perquè el Galliner presentava temporada al Kursaal i algú ja ens havia bufat que el convidat sorpresa de la vetllada seria en Cesk Feixas. Va anar molt bé, i ens van quedar unes ganes molt grosses de ser al seu concert el proper mes d'octubre, per celebrar aquests vint anys sobre els escenaris:

Cesk Freixas, vint anys de cançons

El dijous 6 de juny es va presentar a la sala gran del Kursaal la nova temporada d’espectacles, d’agost a desembre. Cristina Gonzàlez i Jordi Gener van tornar a conduir la gala que, poc a poc i al llarg d’una hora, va desgranar les 71 propostes que la composen, amb totes les fórmules d’abonament i sorteig final inclòs. I és clar, el vespre també tenia convidats: a l’escenari hi vam veure passar en Manel Camp, el Màgic Pol o en Jordi Fosas, presentant vuit novetats de la Fira Mediterrània. Però la sorpresa arribava al final, amb en Cesk Freixas dalt de l’escenari cantant Cercavila, un dels temes del seu nou disc «La meva sort» que presentarà el proper dijous 3 d’octubre. El concert que farà aquell dia vindrà a celebrar vint anys de trajectòria musical però, també, d’explicar històries. Perquè en Cesk Freixas no només ha tret nou discos sinó també tres llibres de poemes i tres de contes infantils. Simbiosi de creació i política, la seva presència a la gala de temporada va ser tota una declaració d’amor a Manresa, «aquesta Manresa que té tanta cura de la cultura, de la cultura de l’espectacle, i que els que venim de fora ens mirem amb molta enveja». Cesk Feixas va agrair l’acompanyament del Kursaal i de la gent del Galliner, amb qui ja ha col·laborat d’altres vegades. I celebra la sort d’aquests vint anys vivint de la música, «d’aquest ofici bonic i salvatge de fer cançons». La foto que es deixa fer pacient per en Joan Closas, és ben bé el testimoni d’un artista proper, natural i volgudament combatiu. Per poc que pugueu, no us el perdeu!

 

El goig de llegir no només a l'estiu, a la USénior

Ara fa pocs dies em van convidar a fer la lliçó de cloenda dels cursos de la USénior, un programa de formació i creixement personal per a majors de 55 anys que ofereix la UManresa. Em penso que va començar fa dotze anys, i si el primer curs tot just va comptar amb 12 matriculats, avui superen els 300 participants, tots ells d'una vivíssima curiositat i inquietud intel·lectual. Gent amb ganes d'aprendre, en un entorn estimulant, que vaig descobrir fent un curs sobre l'Amor a la Història de la literatura catalana... Francament, és un goig participar-hi. I encara més, per mi va ser un veritable honor que em proposessin que els parlés de l'estiu com a temps de lectura. Ho vaig fer tan bé com vaig saber i els vaig animar —l'auditori feia molt respecte!— a llegir estiu i hivern. El guió era, més o menys, aquest. Van caure coses i en vaig improvisar d'altres en el directe. Però, més o menys, vaig venir a dir-los això:

El goig de llegir a l'estiu

Senyor director general de la UManresa, professores i professors, amigues i amics, molt bona tarda a tothom. Només, abans de començar, si m’ho permeten faré un petit excurs per agrair l’honor de ser aquí. Ara fa uns mesos, la mateixa Àngels Fuster em va demanar si em vindria de gust fer aquesta lliçó de comiat, i com que me’n va fer molta vaig dir que sí de seguida, i potser massa de pressa. El títol es pot dir que ja el tenia —el goig de llegir a l’estiu!— i l’experiència també: durant molts anys vaig acabar els cursos de literatura a batxillerat, el mes de juny, encoratjant a llegir a tot d’adolescents. Els adolescents, encara que no ho sembli, son molt fàcils d’enredar amb la vaga promesa que s’ho passarien bé, que aprendrien alguna cosa sense ni adonar-se’n i que —com que anar amb un llibre a la piscina a disset anys és tota una provocació— fins i tot coneixerien gent. Això últim ells ho pleguen a la primera! Doncs bé, a mesura que s’acostava la data d’avui em qüestionava més i més si era correcte arribar aquí amb aquest pobre bagatge. Una cosa és la trentena de nanos d’una aula de secundària i l’altra aquesta sala d’actes. Impressiona. En qualsevol cas, i amb el seu permís, ho provo en una nova versió:

El goig de l’estiu

Parlem del goig de llegir a l’estiu. I direm en primer lloc que avui l’estiu ja és sinònim de goig, i ho és per a totes les edats. Només cal veure la publicitat que ens acompanya, amb canalla feliç que va de colònies; amb joves que es banyen, que ballen, que s’intercanvien la pell mentre beuen cervesa; amb matrimonis que s’embarquen, anxovats en un creuer insostenible que pagaran tot un any a terminis. Fins i tot els jubilats de “la Caixa” a l’estiu surten sempre guapos, prims i bronzejats, i sense cap símptoma dels nostres problemes de vista, pròstata o sucre. En resum, l’estiu és màgic, agosarat, l’espai de tots els possibles. L’estiu és la llibertat. O hauria de ser-ho.

En la nostra economia industrial va caldre lluitar per a les vuit hores, lluitar per la l’atenció sanitària i, finalment, calgué lluitar per les vacances... pagades! Recorden en Joan Capri, oi? Jo estic segur que sí: amb el sis-cents, les hores extres i la televisió ens arribava, també, la societat de consum. I al costat de la nevera i la rentadora, les vacances eren un dels millors indicadors de l’ascensor social: «hem de viatjar, hem de veure món!» deia la sogra abans d’enfonsar-se!

Fins aleshores, per als nostres avantpassats, lligats a la terra, l’estiu havia estat la collita, des del blat fins als tomàquets i carbassons en llargues jornades laborals que només semblaven relaxar-se per la mare-de-déu d’agost, abans de tornar a encarrilar verema, ametlles i —amb el primer fred— les olives. Amb les vacances d’estiu, de primer per als estudiants, després per a la classe treballadora, se suspenia —vacava— momentàniament l’estudi o el treball. I sorgia la pregunta: «I tu què faràs aquest estiu?» La paradoxa és que a l’estiu, avui, no ens queda temps per a res. Atrafegats a passar-nos-ho bé no en tenim prou d’enviar una postal sinó que cal penjar cada dia una foto —o una dotzena sencera— a Instagram. Que demostri la singularitat de les nostres experiències. I això, és clar, queda molt lluny de reposar, del temps lliure, potser de la felicitat i tot.

Doncs bé, he vingut per dir-los que de vacances és bo fer-ne sempre, gairebé cada dia. No parlo des del cinisme que podria atribuir-se a la meva condició de nou jubilat sinó de la voluntat d’apartar-se d’aquest tràfec estival per trobar estones pròpies. De trobar moments —ja es veia a venir, oi?— de trobar estones per llegir. Que és el meu propòsit d’aquesta tarda: convidar-los a llegir. A pensar. A compartir. A conèixer. A entretenir-se, és clar, però més, molt més encara.

Quan anys fa que els catalans llegim? No gaires! Els mateixos avantpassats nostres, aquells que la terra lligava, no només van treballar molt sinó que, sovint, no sabien ni llegir ni escriure. Poden provar de pensar-hi? Doncs bé, també és gràcies a ells que ara tenim vacances, i que sabem llegir i escriure. Potser ho hauríem de valorar més i fins i tot agrair-los-hi.

Elogi de la paraula

Diuen que Déu, que va fer tantes coses, també va fer la Paraula. Ho explica sant Joan només començar el seu Evangeli: «Al començament existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu». Donant nom a les coses ens les podem apropiar, ens les fem nostres en el nostre Univers, i això també ho diu una escriptora contemporània i popular, de ciència ficció, Ursula le Guin, a El mag de Terramar.

Encara més, segon Yuval Noah Harari (Sàpiens) «L’Homo Sapiens va conquerir el món gràcies al llenguatge». Un llenguatge no només útil per transmetre informació sinó amb «capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut». La literatura, vaja!

Diu el mateix autor: «No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort, al paradís dels micos». A un mico no que no el convencerem, però als humans... sí. Sense bromes: la ficció ens ha permès imaginar coses i fer-ho de manera col·lectiva, i doncs afavorir la cooperació entre un gran nombre d'individuus, fins i tot entre desconeguts i a favor de tota mena de causes —i em sap greu, però això inclou també el feixisme, sense anar més lluny.

Elogi de l’escriptura

I és que si la Paraula és important, encara ho va ser més l’alfabet, que va introduir una nova forma de conversa entre els homes. La representació escrita de la nostra fonètica va crear una nova concepció del coneixement —a mes a més d’un nou sentit de la intel·ligència, del públic i de la posteritat. Ho deia Neil Postman, a Divertim-nos fins a morir. L’escriptura congela la parla i, en fer-ho, dona llum al gramàtic, el lògic, el retòric, l’historiador, el científic, tots els que han de tenir present el llenguatge per veure què vol dir, on falla, cap on ens condueix. I la lectura tant ens permet somiar com ens encoratja a la racionalitat. Perquè llegir sempre és aprendre. I el llibre imprès ens va deslliurar de la immediatesa local. I amb la impremta, des del segle XV «aprendre» va esdevenir «aprendre a través dels llibres».

No només entreteniment

Un recurs d’accés universal, amb potencial transformador i profundament democràtic. Posem pel cas, si enlloc d’estudiar anglès aquí a l’avinguda universitària de Manresa, volen viatjar a Cambridge, els caldrà un capital familiar important. Ja no diguem per fer-se passar la fantasia de robar, matar o viure de manera promíscua i immoral. De drogar-se! Tot això és a l’abast de molt pocs, perquè o és car, o és il·legal o té riscos evidents —i a més a més sempre ens han dit que no està bé! Però és fàcil de trobar un llibre i viatjar a la platja més exòtica. O bé atracar bancs i córrer davant de la policia. Sentir els batecs de Romeu i Julieta. O parlar amb Sòcrates que fa més de vint-i-quatre segles que va morir a Atenes: en tots i cadascun d’aquests casos n’hi ha ben bé prou amb visitar la biblioteca pública.

Ens ho recomana Italo Calvino, a la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger: «Tria la posició més còmoda: assegut, estirat, cargolat, ajagut. Ajagut d’esquena, de costat, de panxa a terra. A la butaca, al sofà, al balancí, a la gandula i al puf. A l’hamaca, si en tens una. Al llit, tant se val si és a sobre com a dins. Pots fins i tot posar-te cap per avall, en posició de ioga. Amb el llibre capgirat, s’entén». Llegeixin, i llegeixin de gust!

I no només a l’estiu

Ah! I això només es pot fer a l’estiu? No, si us plau. Això es pot fer tot l’any! Només hi ha un goig més gran que el de llegir a l’estiu, i és el de llegir tot l’any! Llegir sempre i cada dia —i és tan fàcil d’agafar-s’hi! Fàcil i a l’abast de tothom: avui ja tenim unes bones biblioteques públiques —al Casino, que ara compleix 25 anys, ja han arribat als 100.000 documents i més de mil usuaris diaris!

I acabo: llegir més aviat és un plaer solitari però —els ho vull fer notar— també pot ser compartit. Ja no dic llegir en veu alta, com la poesia medieval, aleshores que el gruix de la població no sabia llegir. Ara podem llegir, compartir lectures i descobrir més punts de vista. I com més llegim, més aprofundim la comprensió lectora. És així com llegir ens fa més lliures.

I què llegir?

Si fem de la lectura un hàbit molt aviat ens plantejarem què llegir. Estic segur que tots i cadascú de vostès s’ho saben resoldre i jo no tinc gaire temps ja per als suggeriments, aquesta tarda (Vaig bé de temps?). Hi ha les novetats i hi ha els clàssics també. No els porto la llista, però m’anima pensar en els èxits d’aquest sant Jordi —el Confeti de Jordi Puntí, o Un cor furtiu, Vida de Josep Pla, de Xavier Pla, que ja n'ha venuts més de 15.000! Dos totxos encapçalant vendes! Ara molts pensaran que aquests volums tan gruixuts no sempre seran llegits, i ja ho sé. Però aquest és un altre dret del lector: deixar-ho allà on vulgui, quan vulgui. I tornar-hi si més endavant si li plau...

Dels clàssics: queda algú sense haver llegit Terra baixa —Àngel Guimerà!— o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda? Feu-vos amb els contes de Quim Monzó, de Sergi Pàmies —A les dues seran les tres— o Empar Moliner. Les magnífiques, universals i renovades traduccions de Truman Capote o J. D. Salinger —des de la Música per a camaleons, a l’Esmorzar a Tiffany’s(abans era “Desdejuni!” ... o El vigilant al camp de sègol.

No oblidem l’estol d’autores contemporànies: Gemma Ruiz, Marta Orriols, Irene Solà, Eva Baltasar o Marta Rojals. I segur que me’n deixo! 

O els poetes, que som l’any de Joan Salvat-Papasseit i de Vicent Andrés Estellés. També Carner, Ferrater o Vinyoli. O Joan Margarit, o Miquel Martí i Pol. 

I en cas de dubte, al prestatge universal, el teatre de Shakespeare amb versions de Sagarra, Oliva o les més recents, de Joan Sellent... I Dickens i Dostoievski... Com que segur que en trobeu a faltar, ara ja podríem començar a parlar-ne, que vol dir sortir de la closca, compartir i fins i tot debatre, i fer-ho amb arguments i emocions, amb intel·ligència.

Conclusió

I quan els diguin, «però què fots tan llegir», somriguin, tanquin un moment el llibre i posin cara d’escoltar. Sense ressentiment, fent una pausa —a vegades cal anar a comprar, fer el sopar o atendre els benaurats nets. Però el llibre —els nostres llibres— ens esperaran disposats tothora a tornar-nos a acompanyar al nord i al sud, amb tota mena d’aventures i converses. Podreu ser més vells o tornar a ser joves. I en acabat pensar que les millors vacances, ara i tot l’any —davant la platja o davant la llar de foc— són un llibre. Doncs això: els convido a llegir. Llegeixin. Llegiu de gust.

Qui no coneix la Pili de Las Vegas?

El mes de juny és a punt d'enllestir-se, i per al juliol la secció del «Qui no coneix...» ja té una altra convidada a punt. Consignem, doncs, que al costat de tot el serial de les monges caputxines recollit a El Pou de la gallina, al cor de Manresa hi ha encara un altre local de caire històric i una altra Pilar al capdavant: parlem de las Vegas i Pilar Garcia Comas. Un binomi que suma anys i amistats. I una sommelier de primera que Maria Picassó ha il·lustrat copa en mà. Tastant, que no bevent! Aquesta és la Pili de las Vegas:

Pilar Garcia Comas,
visca Las Vegas!

Botiguers, oficinistes i periodistes, al costat d’amics, d’amants o matrimonis formals. I els polítics i els artistes, en campanya permanent. O els que sempre busquen i els que a vegades troben, i fins i tot alguns que només hi son de pas: tots ells, en un moment o altre, han dit a Manresa: «Quedem a Las Vegas?». Per esmorzar, dinar o sopar. O només per fer un cafè, que per això obren de les 7 del matí i fins a mitja nit! I allà la Pili atén a tothom amb un somriure amable, de compromís amb l’ofici i la tradició familiar: el seus pares, el senyor Quimet, i la Pepita Comas, ja havien engegat la Bodega García, al carrer Campanes, un lloc de ressopó, fora d’horaris, al caire de la legalitat que el franquisme imposava. Després s’hi va afegir el Quiosc Quimet, al cap del Passeig. I finalment, l’oportunitat per aquesta família que vivia al carrer de Jaume I arriba amb el relleu de la Granja Costa, al mateix Sant Domènec. Era l’any 1956 i el pare, que ja era tot un personatge, s’empesca un espai de ball i, també, un salón de té de sofàs alts i vermells, refugi de mols festeigs dels seixanta. Ben aviat s’hi afegirà la cuina i allò va agafant volada, connectant sant Domènec amb el carrer Nou, i sumant fama i clients a base de novetats, com aquells primers plats combinats o, després, les pizzes! Fins el 1982. «El pare va morir en un accident de cotxe, anant a Moià a buscar els populars cucurutxos... i em vaig trobar de cop, i amb vint-i-dos anys, al capdavant del local». La llista passa ordenadament: «el Joaquim, el germà gran, era arquitecte; el Jep va quedar-se al quiosc del Passeig; l’Assumpció estudiava infermeria i jo venia d’acabar un cicle d'Administració a la diocesana de Navàs! Perquè al darrera, el Xevi tot just estudiava hoteleria a Girona...». Val a dir que la Pili ja hi havia fet moltes hores: «A vuit anys ja netejava calamars frescos o rentava vasos, dalt d’una caixa per arribar a la pica!». Però l’arrancada és difícil. «Aleshores va anar just que no tanquéssim, i vam haver d’aixecar-ho tot una altra vegada!». I la Pili ho fa: renova la cuina, repensa l’oferta, revisa marca i publicitat. «Aquells anys van ser molt durs, i vaig fer un aprenentatge accelerat, però n’estic contenta: cultura del sacrifici. D’això avui no se’n gasta!». I és que ara Las Vegas a mitja nit plega, però els primers anys molts divendres i dissabtes se’ls feien les quatre de la matinada. «Allò ja es va acabar, i els diumenges fem festa, que també convé. De fet, el més habitual avui és l’especialització: o fas bar, o restaurant. Fer-ho tot, i d’un cap de dia a l’altre, comença a ser una raresa». Mentrestant els germans s’han anat jubilant, i ara mateix al seu costat només queda el Xevi, que és qui s’encarrega d’obrir a les 7. Fan més de 100 coberts cada migdia i la terrassa ha esdevingut un suport imprescindible. I amb tota aquesta brega quotidiana, cal recordar que la Pili va trobar temps per esdevenir sommelier, l’any 1992, a Tolosa de Llenguadoc? «I encara vaig fer després el màster, a Barcelona. M’agrada la cultura del vi, i estic al Comitè de tast de la DO Pla de Bages, que és una manera de garantir-ne la qualitat i el futur». Doncs això, la Pili de vi en sap un niu, talment sap d’atendre els clients. Que en un lloc com Las Vegas vindria a ser el mateix. I, a ella, li agrada.

Txell Feixas, periodisme contra l'anestèsia

A El Pou de la gallina d'quest mes de juny, amb en Joan Closas consignàvem la visita de la periodista Txell Feixas, al cicle Pessics de Vida, el dimecres 29 de maig. La sala va quedar plena a vessar i la conversa, conduïda per la periodista Olga Garcia, ens va permetre recollir un apunt exigent per a l'exercici del Periodisme, així, en majúscula.

Txell Feixas, periodisme contra l’anestèsia

 

Foto de Joan Closas Junyent

Text de Ramon Fontdevila i Subirana

 

Ara fa tres anys que ha tornat de Beirut i encara diu conservar-ne la sacsejada. «Una ciutat atractivament caòtica, entre la modernitat i la metralla i fins a divuit religions diferents! Amb el cor ja no en marxes mai més». I és que Txell Feixas Torras (Mediona, 1979) ve de passar-se sis anys a l’Orient Mitjà cobrint fins a deu països per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Aquest gener ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació, i la seva participació al cicle «Pessics de vida», el dimecres 29 de maig, va fer petita la sala del Casino. 

 

La periodista, que va començar joveníssima a Ràdio Mediona, va ser deu anys redactora especialitzada en economia abans no assumís la corresponsalia a la capital libanesa. Des d’allà ha cobert la guerra de Síria, la d’Iraq, el conflicte entre Israel i Palestina, el retorn dels Talibans a l’Afganistan, els terratrèmols a Turquia o la crisi migratòria al Mediterrani. «De petita ja volia ser corresponsal de guerra, tot i que ara m’agrada més parlar de corresponsal de pau. En un moment de conflictes, hem de fer periodisme de la pau, no de guerra amb bons i dolents, sinó donant veu a totes les parts, proposant la resolució del conflicte, i sense superficialitat». 

 

La Txell duu l’ofici a la sang en una triple condició: dona-periodista-occidental. «El periodisme per mi es un compromís: persona i periodista és el mateix». I afegeix: «Estem molt anestesiats. I les crisis cal explicar-les, però des de la dignitat, sense groguisme, sense la pornografia del dolor. És això periodisme femení? Allò que cal és fer un periodisme transformador, que mogui consciències». I afegeix: «Massa sovint els conflictes els han explicat homes que expliquen històries d’homes adreçades a un públic d’homes». Per contra ella proposa històries de vida. «I aleshores veiem que també hi ha dones valentes, que mouen coses, com aquelles dones àrabs, donasses, ni incultes ni submises, capaces de fer la revolució des de la cuina on els talibans les pretenen invisibilitzar. Jo com a dona les he pogudes visitar encara que tingui—i agraeixo tenir-lo— la síndrome de la impostora». I al capdavall, Txell Feixas ens recorda que també tots nosaltres tenim la responsabilitat d’exigir una informació profunda. Perquè, internacional o estrictament local, «cal un periodisme ben fet, reflexiu, que ens faci créixer».

Que entre tots no féssim tard

Al capdavall, el reportatge sobre les Caputxines de Manresa, si algun servei pugués fer més enllà del de la informació, seria el d'animar a tots els protagonistes del conflicte a no desistir. A continuar provant de trobar l'entesa. L'Editorial que vaig proposar per aquest Pou de la gallina núm. 409 aniria en aquesta direcció, amb la voluntat constructiva que sempre en ha caracterizat com a col·lectiu. En Jaume Gubianas ho va il·lustrar de manera preciosa, amb aquest parell de monges que estan jugant a cucamagar tot subratllant el lema: que entre tots no féssim tard.


Editorial:

Ara fa deu anys, la comunitat de les Caputxines de Manresa expressava la seva voluntat de cedir a la ciutat el convent del carrer Talamanca per tal d’impulsar un projecte assistencial on elles mateixes en quedarien com a usuàries. No va sortir bé: des de Roma, aplicant el dret canònic, de primer van fer valer la seva oposició mitjançant el bisbe de Vic i, posteriorment, van reclamar el consens entre la comunitat, la federació de l’orde i el propi bisbat per a un acord que encara avui no ha quallat. El resultat és un rosari de pretendents per al convent i tot de propostes fallides, encara que sovint les impulsés la millor de les intencions. I el temps passa, inexorable. Les dues últimes germanes que ocupen les antigues instal·lacions conventuals conserven el dret a romandre-hi però qualsevol altre pas haurà de comptar amb la Federació de les Clarisses Caputxines d’Espanya, i ningú no en sap el resultat. L’Ajuntament pel seu costat no desisteix, tot i que fins ara ha batallat sense fruits. A tots caldria animar-los a recuperar confiances i consensos per repensar generosament un projecte tan necessari com és fer d’aquell convent un espai per a tota la ciutat. I, si pot ser, amb aquell mateix esperit de servei i reflexió de fa quatre segles, fonamentat en la intervenció social comunitària, un nou assistencialisme i fins i tot l’art i l’espiritualitat. Un projecte complet per sobre d’un conflicte que durant anys ha generat tantes il·lusions com retrets i disgustos. Potser és la darrera oportunitat de posar-se d’acord. Perquè les Caputxines son encara allà i son això, una oportunitat per a Manresa.

Les Caputxines, un convent reconstruït tres vegades (i 3)

Un tercer i darrer ingredient per entendre el conflicte i reclamació del convent de les Caputxines a Manresa és la seva història, tan complexa com ho ha estat la de la ciutat i el mateix país. I és que fins a tres vegades ha calgut refer-lo i, cada cop, amb el suport dels ciutadans. Aquesta és, breument, la història que també recull el reportatge d'El Pou de la gallina d'aquest mes de juny:

Història d'un convent reconstruït tres vegades

La història del convent de les Caputxines a Manresa està àmpliament documentada en llibres i pàgines web. Així, se sap que les primeres gestions per a la fundació les impulsà la pròpia Mare Serafina el febrer de 1608, quan sol·licità al Consell de la Ciutat la cessió d’una església i una casa per acollir-lo. Un mes després el Consell li notificava la cessió de l’església de Sant Miquel però, pel que fa al convent, el bisbe de Vic —que n’havia de donar llicència— posà com a condició que se situés a la mateixa casa natal de Sor Àngela. Ara bé, la mort de la Mare Serafina aquell mateix any estroncà el projecte. Un segon intent va arribar el 1620, però aleshores la situació econòmica municipal no ho va fer possible. Calgué esperar un tercer intent, el gener de 1636, quan els nobles Joan d’Amigant, Joan de Peguera i Claris i Lluís de Rajadell es constitueixen en Junta per aconseguir el convent amb la col·laboració generosa de mossèn Francesc Salvany, rector de Sant Miquel, que es va fer càrrec de la compra de la casa natal de la Mare Serafina: tot plegat aconseguirà la llicència papal el 1638. 

Singularment, al claustre s’utilitzaran columnes i capitells gòtics del segle XV provinents de l'enderrocat convent de Valldaura. El conjunt, però, sembla una instal·lació força precària fins el punt que es produeix algun esfondrament i tot. Per això, i sota l’empara del Consell de la Ciutat, el dia de l’Ascensió de 1647 es col·loca la primera pedra d’un nou convent sobre el solar del carrer Talamanca que serà, des de 1652, el definitiu. Amb un darrer canvi: el 1718 hi ha l’ampliació de l’hort, tal com el coneixem avui, gràcies a la donació del terreny a la comunitat caputxina per part dels monjos de Montserrat.

La crema de la ciutat de Manresa d’agost de 1713, en el marc de la Guerra de Successió no va afectar el convent ni tampoc ho feren els incendis de la Guerra del Francès (1808-1814). Fins i tot el 1835 va esquivar la Desamortització de Mendizábal —que a Manresa va posar fi a convents com el de Predicadors o el del Carme— per l’obstinació i edat avançada de les monges. Ara bé, al segle XX la Setmana Tràgica (1909) l’afecta de ple: la multitud entra i hi cala foc. La comunitat no tornarà al monestir fins el juliol de 2011 i caldrà esperar el 28 d’octubre de 1914 per tal que el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, consagri l’església, rehabilitada gràcies a la generositat de Josefina Oller i Roca.

La Guerra Civil afectarà novament el convent, que el juliol de 1936 torna a ser incendiat; aquella tardor les Brigades d’Atur Forçós en comencen la demolició ordenada com en tants d’altres convents i esglésies de la ciutat. Acabada la guerra, a partir de 1939 tornen les monges i fan servir l’única part del convent que no ha estat aterrat. Serà cinc anys més tard —després de superar la renovada voluntat municipal de fer-hi un mercat!— que comencen les obres d’edificació del nou convent. I val a dir que, per tercera vegada, es financen amb aportacions particulars. La primera fase acaba el 1954, moment en què comença la reconstrucció del claustre a partir dels 32 capitells gòtics que es van poder salvar durant la guerra. Finalment, l’any 1966 el bisbe caputxí Maties Solà i Farell, prou conegut per la seva intervenció en la caputxinada del mateix any a Barcelona, va beneir la nova església del convent.

La il·lustració correspon a la primera pàgina del reportatge i és una postalde 1925 que mostra el carrer Talamanca, amb l'entrada del convent i l'església dedicada a Sant Carles Borromeu.

.

Sor Angela Prat, pobra, analfabeta i abusada (2)

Un segon ingredient per entendre l’origen del convent de les Caputxines a Manresa és la veritable història de Sor Angela Margarida Prat. Amb un primer apunt personal: en el meu pas per l'Ajuntament de Manresa, durant dotze anys, devia participar en més de 150 sessions plenàries, algunes francament llargues i pesades, que convidaven a resseguir amb avorriment les figures estàtiques de la galeria de manresans il·lustres, d'actituds tan o més avorrides que la de tots els presents. Doncs bé, en aquella galeria dels il·lustres només hi penjava una única manresana que era Sor Àngela Margarida Prat. La seva fesomia, amb els ulls gairebé en blanc i presa de l'èxtasi, suggeria un misticisme arnat i de baix interès: una única dona i encara sota els esblaïms de la fe! M'han calgut alguns anys més per descobrir la història d'aquesta dona que ha resultat ser tan bèstia com singular. I que ens permet reflexionar sobre el paper que van tenir les institucions religioses femenines en un entorn d'autèntica misoginia, brutalitat masclista i invisibilització social. Àngela Margarida Prat, dona, pobra i analfabeta, en seria un cas paradigmàtic. Una biografia d'aquelles que les Ediciones Novaro de la meva infantesa haguessin qualificat, sense cap mena de subte, de «Vidas ejemplares»! Llàstima que els ideals de la contrarreforma n'aigualissin el carácter combatiu i en dissimulessin les habilitats, més pròpies d'una emprendedora decidida que d’una beata fleuma i obedient. Per si no n’hi hagués prou, l'experiència matrimonial l'apartà definitivament del col·lectiu de verges, un episodi que a més a més de traumàtic li acabaria impedint la condició de santa! 

Àngela Margarida Prat, la Mare Serafina

Qualsevol referència contemporània d’Àngela Margarida Prat (1543-1608) ha de recordar que en el seu temps totes les dones es consideraven subalternes, i la seva imatge no hauria de quedar-se en la de la mística que, des de 1896, penja a la galeria de Manresans Il·lustres. De fet, l’èxtasi que la pintura de Francesc Cuixart recull és una visió interessada de Sor Àngela, que s’utilitzaria en un dels darrers intents per canonitzar-la. Segons Sarret i Arbós, el seu retrat es va incorporar a la galeria sense cerimònia oficial mentre, popularment, es deia que aquella monja s’assemblava molt a l’esposa de l’alcalde! Sigui com sigui, fou la primera dona a figurar-hi, i s’hi va estar sola cent vint-i-sis anys, fins que el 2022 s’hi va afegir l’actriu i comunicadora Maria Matilde Almendros. I és que, més enllà del misticisme que tant agradava als contrareformistes del XVI, la tasca de Sor Àngela té com a fil conductor la protecció de les dones, en espais segurs d’acollida. Un projecte impulsat per una persona de caràcter, analfabeta fins als quaranta anys, i a qui l’experiència vital la va fer passar per diversos abusos sexuals així com un matrimoni per obediència que es resumeix en set anys de violència domèstica, fins a l’extrem de conviure i servir a la mateixa llar al marit... i la seva amistançada.

Àngela Margarida Prat havia nascut a la casa anomenada del Trull, al carrer de Talamanca. Primogènita d'uns pagesos arruïnats, va quedar òrfena de mare i aviat es va trobar servint a Barcelona, a casa del mercader Salvador Molins, on s’estarà setze anys, fins a 1567. Segons explica la historiadora Rosa Maria Alabrús, Àngela en la seva adolescència va suportar diversos intents de violació i abusos, inclòs el del marit de la germana de la seva mestressa. Tenia vint-i-quatre anys i, atès que la seva voluntat conventual no era possible sense una dot, la pròpia família la pressiona per tal que es casi amb el sastre manresà Francesc Serafí —d’on li vindrà el nom d’Àngela Serafina. Establerts a Barcelona, el marit resultà ser un compendi de brutalitat, alcoholisme, ludopatia i promiscuïtat que s’allargà fins a la seva mort, al cap de set anys. En el trajecte hi hagueren almenys tres fills, dos d’ells bessons, i dels quals només sobrevisqué la noia, Bàrbara, amb qui Àngela torna a Manresa per obrir un cosidor de noies a la casa d'Elionor de Peguera. Allà aprendrà a llegir i a escriure, i madurarà una idea: que aquelles noies es puguin guanyar la vida amb el seu treball, sense dependència masculina i, així, allunyar-se de la carn. Cal subratllar que la castedat li serà una obsessió, i no pararà fins aconseguir que la seva filla esdevingui franciscana. La seva beatitud és creixent: el 1584, a l'església de Sant Bartomeu vesteix l'hàbit caputxí. I dos anys més tard ja torna a ser a Barcelona en una nova experiència de vida comunitària amb d’altres companyes religioses. Amb els seus raptes i converses amb Déu guanya fama, fins el punt d’atribuir-se-li que Barcelona s’estalviés un episodi de pesta. Poc a poc obté la protecció del bisbe, i el suport de la noblesa i burgesia barcelonina així com de la monarquia: Felip III i Margarida d’Àustria, tot just casats, la visiten el 1599. Aquell mateix any es posa la primera pedra del monestir de Santa Margarida la Reial, el primer de caputxines a la península, anomenat així en homenatge a la generositat de la reina. I tres anys després rebia l'aprovació pontifícia. La Mare Serafina va morir la vigília de Nadal de 1608, tot just emparaulat un altre convent a Manresa.

Les Caputxines a Manresa, una oportunitat (1)

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina publica un llarg reportatge sobre el convent de les Caputxines de Manresa. Una història llarga, tortuosa i de final incert encara, amb una dotzena de protagonistes que, l'un rere l'altre, miren d'estalviar-se l'entrevista i acaben responent des d'un absolut laconisme. Sigui com sigui, la lectura permet no donar res per perdut —són 4.500 metres quadrats al cor del barri antic— i la mateixa portada de la revista encara en parla en termes d'oportunitat. Per això s'il·lustra amb una fotografia d'Enric Casas que presenta l'hort viu i animat per tot de voluntàries. Un fet que no és menor: convents com els de Manresa van néixer fa quatre segles per acollir dones en un entorn segur i acollidor. Tot d'idees que faríem bé de recordar en aquests temps de canvi i que miraré d'anar presentant a bocins en aquest bloc. Començant per la congregació, nascula a Nàpols i animada per una lleidatana plena de coratge. Un tros de dona, que al segle XVI veu en el convent una fórmula d'activisme en clau de dona. És clar que avui la fórmula ja no pot ser la mateixa, però per sobre de l'anècdota, queda la categoria: espais oberts a totes les dones. Ningú li'n pot negar la modernitat:

Les Caputxines, convents oberts a totes les dones

Les Clarisses Caputxines són un orde mendicant de clausura que va néixer a Nàpols per voluntat de la noble catalana Maria Llorença (Lleida 1463 - Nàpols 1542) que s’havia casat el 1483 amb el secretari de Ferran el Catòlic, el valencià Joan Francesc Llong, amb qui tindrà tres fills. Quan el rei Ferran s’annexiona el regne de Nàpols els Llong hi aniran a viure (1506) però tres anys després Maria queda vídua. És aleshores que decideix entrar a l’orde laic dels Terciaris Franciscans i, vinculada a cercles d’una nova espiritualitat humanista i més evangèlica, comença d’atendre malalts als hospitals napolitans per a pobres. Ella mateixa el 1522 va fundar l'Hospital de Santa Maria del Popolo degli Incurabili per als malalts de sífilis, greu malaltia de transmissió sexual que s’escampava arreu d’Europa amb una elevada mortalitat. El 1530 també va fundar el convent de Sant Efraïm el Vell per tal d’acollir la primera comunitat de Caputxins de Nàpols. I cinc anys després Pau III l’autoritzà a fundar un nou monestir, però ara femení, on les primeres religioses van ser algunes prostitutes que havien guarit de sífilis a l'hospital.

Maria Llong s’allunyava força del cànon de santedat femenina del XVI. Els aires de Trento encara havien de fer-se presents i ella és una dona culta, que no profetitza ni té èxtasis espectaculars tot i l'episodi de Loreto, el 1510, quan va guarir d'una greu malaltia. En qualsevol cas, Maria Llorença fonamenta el seu projecte en tasques d’acollida, tal com recull la inscripció a l’entrada del seu hospital: «Qualsevol dona, rica o pobra, patrícia o plebea, indígena o forastera, mentre estigui embarassada, que piqui la porta i li serà oberta». 

El 1538 la ja Madre Longo i les seves germanes adopten la Regla de Santa Clara, amb elements de les constitucions dels Caputxins, motiu que explica el nom de Clarisses Caputxines. I encara un darrer detall contestatari: a diferència de moltes altres ordes femenines, a les Caputxines no es requeria dot per incorporar-s’hi. Aviat s’estengueren per tot Itàlia, i el primer monestir a la península ibèrica serà fundat el 1599 a Barcelona per la manresana Àngela Margarida Prat. Ni l’una ni l’altra no han aconseguit mai resoldre les causes de beatificació repetidament impulsades tot i que potser a cap de les dues això els hagués preocupat mai gaire.

36 anys de servei a la Residència d'avis del barri

El dissabte 1 de juny vam celebrar els 36 anys de la Residència d'avis al barri, «la resi». La notícia ja és a la pàgina web, amb bona part dels discursos de Rossend Coll com a president del Patronat, i de l'alcalde Marc Aloy a qui li agraïm l'acompanyament un any i un altre. Ell sol aguanta pacient les nostres reivindicacions que, és clar, superen l'àmbit municipal. Però ens sembla imprescindible que també ell escolti com a representant polític, un cop i un altre, la necessitat que tenim d'una llei per al Tercer Sector i superar aquest infrafinançament històric que patim de part del govern de Catalunya.

En Rossend Coll, com a president recordava els orígens, vehement com sempre, des de dalt l'empostissat: «Vam començar sis persones amb l’objectiu de tenir un equipament on poder envellir amb la màxima qualitat de vida i al cor del mateix barri on vivíem. Una Residència». I és que, a diferència dels arbres joves, «els arbres vells no es poden trasplantar». El Sendo va recordar la coneixença que Pepita Subirana tenia amb el Dr. Simeó Selga, i de com aquest ens va guiar i obrir les portes d’aquell primer govern de la Generalitat, aleshores que tot estava per fer i tot semblava veritablement possible: «Ens va posar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, que ens encoratjar a tirar endavant, quant tothom només ens advertia de les dificultats del projecte. De fet al principi ningú s’ho creia. Érem quatre exaltats vinculats a l’Associació de Veïns del barri, però teníem fe, ens creiem el projecte i, amb constància i esforç, ja veieu que ha prosperat».

Abans de passar la paraula a l’alcalde de Manresa, Rossend Coll va voler donar públicament les gràcies a les cuidadores de tots aquesta anys per l’esforç i dedicació al servei dels residents. «Ara bé, parlant en plata, els serveis socials son la pobre de la galleda, una feina poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Estem amb deute amb la gent gran. I ara que els seus fills i néts actualment son els que manen, quina és la resposta que els donen als avis? Mirar a l’altra banda!». L’alcalde Marc Aloy va respondre a la seva reclamació («Polítics, trepitgeu el territori!») i va recordar també amb agraïment la trajectòria de la Residència a qui va reconèixer la singularitat des del primer dia: «Vau ser dels primers a oferir unes places en petites unitats de convivència, una fórmula que aleshores no s’estilava gens, quan tot anava orientat a favor de les grans residències. Però vosaltres heu continuat defensant amb èxit aquest model fins avui».

I és clar, ja ens agrada que aquesta fórmula de residència de proximitat sigui sovint reconeguda com la més interessant d’acollida a l’envelliment. Però també és veritat que això requereix recursos que moltes famílies no poden pas atendre i que, de fa molts anys, les institucions han anat desatenent. Al capdavall, a Catalunya els drets socials arrosseguen un infrafinançament crònic i enguany, amb els pressupostos prorrogats i les eleccions anticipades, no sembla el millor escenari per millorar-ho. Per això, des de la nostra Fundació sense ànim de lucre, no ens cansarem de reclordar que aquest Tercer Sector on ens situem té un paper cabdal en el foment de la cohesió social i la cobertura dels drets socials de les persones. I que, per molt voluntariosos que puguem ser, és absolutament urgent enfortir el nostre reconeixement i finançament. I si no, ja tenim a punt el discurs del 37è aniversari!

Qui no coneix Agustí Perramon?

El Pou de la gallina del mes de maig apareix, des de fa trenta-set anys, el dia de Sant Jordi. Exigeix un esforç de velocitat però, en acabat, tens sis setmanes fins al proper número, el de juny. Massa temps, tant que gairebé vado: avui, mentre feia l'entrevista per al proper Pou he recordat que encara no havia recollit al blog el Qui no coneix... d'Agustí Perramon. I és una bona història, d'aquelles que —passeu-me la broma fàcil— us en llepareu els dits:

Agustí Perramon,
arròs per a tothom!

Quan la Narcisa Serra, peixatera a l’aleshores nou barri de la Sagrada Família, va parir el 1966 una bessonada en el seu tercer part, poc es pensava que arribaria a pujar nou fills. Però encara menys que un dels bessons, l’Agustí, transformaria el peix en un veritable negoci dominical, ella que si algun dia descansava un xic era el diumenge! Havia nascut l’Agustí Perramon i Serra, sense closca ni escates, però abocat a vendre peix, i a cuinar-lo en paelles col·lectives que han estat sempre un miracle de socialització i popularitat. Ras i curt: talment el Mestre a Tiberíades, l’Agustí ha fet feliç les multituds multiplicant plats d’arròs amb sípia i gambes! I sempre n’hi ha hagut per tothom. Potser perquè de petit va créixer en una casa gran amb avis, pares, oncles i cosins, fins a sumar trenta estadants, a cal Serra, enllà del Tossal del Coro. «Si n’hi havia per trenta, bé en podia sortir per trenta-un!». El fet és que l’Agustí, després del batxillerat ja no va enllestir el COU: havia començat a col·laborar a la botiga familiar i, els darrers anys al Peguera nocturn, ja sortia de classe per anar a Igualada, a esperar el peix que a mitja nit arribava del Cantàbric. O bé anant de Palamós fins a sant Carles de la Ràpita, quin tip de carretera! Hi va haver dies que de les tres de la tarda a les tres de la matinada conduïa més de set-cents quilòmetres per arribar carregat de peix fresc! Dormir poc, treballar molt —a cal Serra es desconeixia el concepte vacances, i encara menys a l’estiu, que per això eren pagesos i peixaters! El fet és que a vint-i-dos anys l’Agustí obre parada a Puigmercadal i els números surten. Havia trobat l’ofici! Portava la parada i servia peix a dues peixateries més de la família. Un no parar abans no vingués el salt definitiu a la paella, quan un germà li demanà de cuinar un arròs per una colla d’escoltes del Gaudí i ell, arrauxat, també va dir que sí «i això que no tenia ni paella: ma mare va dir-me com sortir-me’n pel que fa a les proporcions, i de seguida vaig anar a comprar-me’n una. A partir d’aleshores tot ha estat perfeccionar-ho». Si més no, de pràctica no n’hi ha faltat: hi ha anys que n’ha fet més de dues-centes, i algun diumenge foll que amb tot l’equip n’han arribat a cuinar quatre en quatre llocs diferents! Queden encara els àpats multitudinaris, com ara els de 1000 persones, per l’Aixada, o per 500, al Carnaval de Sallent... i amb tot això, calia treballar també els dies de cada dia. «Van ser els anys bons del mercat: si obries treballaves, si ho feies bé encara més. Hi havia dies que a a quarts de vuit ja hi havia quaranta números donats!». El compromís també és amb Puigmercadal, on s’involucra en la gestió per cercar-ne la millor viabilitat. Els temps han canviat, però. Ara el públic és diferent i la competència amb les grans superfícies es nota, «tot peix en plàstic, eh!». Però l’Agustí us en parla amb una serenitat absoluta, i no s’està d’afirmar que, ell, s’ho ha passat molt i molt bé, amb una actitud que li conserva la curiositat intacta: ha matat porcs o ha provat de fer formatges. I es va construir una casa de fusta i tot! Només el núvol de la mort prematura de la seva dona, coincidint just abans de la pandèmia, li arruga el front per un moment. Però la vida cal entomar-la com vingui. I així com us parla del fill mag —l’Arnau, als Set de màgia!— us dirà que s’està a Vallhonesta, que no veu l’hora de jubilar-se i que és un goig llevar-se puntual cada dia, també els diumenges, per preparar un arròs llarg per aquells amb qui compartir la festa.

La diversitat incòmoda

El text ja es va publicar al digital d' El Pou de la gallina fa quinze dies, però el penjo al bloc a manera de carpeta de retalls, conscient que no ha perdut vigència. Lamentablement. Només cal repassar les declaracions de Ramon Bacardit, ahir mateix, a Manresa, al míting de Junts: massa diversitat! I és clar, diversitat és pobresa —de seguida va sortir allò de «massa subsidi!»— i no s'adiu amb les catalanes formes de vida (sic). No res, només voldria consignar que el cartell de la Festa Major que va fer Ivonne Navarro per celebrar Sant Eudald, a Ripoll, em sembla preciós. I que enlloc de cavar trinxeres, valdria més construir espais de trobada...

La diversitat incòmoda
El Pou de la gallina, 11 d'abril de 2024

Ahir, a Manresa, al cor del meu barri, em vaig trobar una colla de nanos asseguts en un graó de portal a primera hora de la tarda. «Ei, profe!», em saluden, i a mi m'agrada que encara em tinguin per «profe», com si això d'estar jubilat no acabés de ser cert del tot —o com si mai perdés la condició de mestre. M'hi acosto, és clar, i conscient del dia que era, els desitjo un final feliç de Ramadà. Són, tots ells i elles, musulmans. El més barrut, l'Adam, em diu: «Ja ho veus, avui fem campana!», perquè ja ho veuen que avui el barri, com l'institut, funciona amb normalitat. I que només ells hi posen la nota de color festiu. «Campana, no, —els dic— que és la vostra festa, no?». Tots sis em miren amb cara de dubte, com dient «Sí, sí, però ves a saber!», perquè se saben membres de la comunitat estigmatitzada, més vulnerable. Han nascut a Manresa, i prou se senten manresans, però no acaben pas d'estar convençuts de tenir els mateixos drets que els que ho som de fa tres generacions. Pensava en tot això avui dijous, quan he conegut l'exercici de censura de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, al cartell de Festa Major d'enguany. S'ha de tenir la mirada malalta per detectar-hi un vel, al cartell. Per trobar-hi la taca d'un personatge inadequat. És una actitud manifestament racista i demostra no haver entès què caram deu ser això de les festes majors: un espai de trobada comunitària, en espais i horaris diferents. Aplegats en tota la diversitat. Però no, Orriols i tota la canilla que l'acompanya, fa valdre la seva obsessió i, ara en nom de la llibertat de les dones (sic) estigmatitza el vel i el fa sinònim de tots els mals. Els comentaris que li fan de cor a les xarxes no ho milloren gens, i m'entristeixen. Suposo que aquest és el preu de la desigualtat, de totes les desigualtats que cada dia acceptem amb resignació i que ara, novament i com sempre, s'acarnissen amb els més febles. Sigui com sigui, no compto que amb aquesta actitud caigui cap vel, que tots portem els nostres i no sempre són de roba. Només el valor de l'artista, Ivonne Navarro, hi posa un punt d'esperança: és ella qui va guanyar el premi popular i del jurat, i és ella també qui s'ha negat resoltament a fer cap esmena a la seva obra. A suprimir —a esmenar!?— una presència que és ingrata a la senyora alcaldessa. Gràcies Ivonne Navarro. Estic convençut que el nostre futur col·lectiu dependrà sempre de l'actitud particular de cadascú de nosaltres. Ah! I pel que fa a la història dels meus estimats alumnes de l'Institut Guillem Catà, ahir, a l'hora d'acomiadar-nos a mig carrer Viladordis, va i em diuen: «Però el curs vinent tornaràs per fer amb nosaltres el "Nadal al Catà", oi?». El Nadal de Lluquet i Rovelló, i tant! El Nadal i el Ramadà, i totes les festes majors de persones que encara creiem que, plegats i amb una mica més d'igualtat, de justícia i d'amor, podem fer allò que vulguem. I fer-ho en un món millor.

El Brogit del Montserrat, de Castellbell i el Vilar al món

Divendres vam presentar la nova revista El Brogit del Montserrat que recull el testimoni dels 44 anys d’El Brogit, periòdic de Castellbell i el Vilar. L’acte va ser un veritable èxit, amb 130 persones pel cap baix omplint l’església de la Sagrada Família, de la Bauma, molts d’ells subscriptors que al final de l’acte van poder recollir el seu exemplar d’aquesta nova etapa. 

A casa també en som subscriptors des de fa molts i molts anys. Malgrat viure a cavall de Manresa, Castellbell i el Vilar ha anat guanyant terreny a les nostres vides i, en aquest escenari, El Brogit ha estat sempre un dels vincles indispensables. Potser per això, quan ara fa tres tres mesos amb M. vam rebre la visita de Carles Cornadó i Anna Oliveras que ens van explicar el projecte de renovació i ens van convidar a col·laborar-hi, em va fer gairebé por. De debò anàvem a revertir quatre dècades d’un mensual a favor d’una publicació semestral, més densa i ara d’un abast supramunicipal? La resposta és que sí. I també que finalment m’hi he capbussat, sense reserves. 

 

A la presentació de divendres ho vam poder explicar: les necessitats informatives del municipi han canviat, amb nous canals que fan que qualsevol esdeveniment ens arribi a la butxaca en qüestió de segons. Per això val la pena repensar el model original, quan fa quatre dècades en Joan Masats també va posar la novetat de l’offset al servei del poble. Quantes hores al taller de Copigràfic, amb en en Josep Maria Morros! Però avui són les xarxes socials les encarregades del dia a dia —i allà mateix, a la presentació hi teníem l’amic Pere Sánchez, gravant i retratant per al Castellvilarenc, gairebé en directe per tothom qui aquella nit pretengués seguir-ho des de casa!

 

Per això, la possibilitat d’elaborar una publicació renovada, de major profunditat i qualitat, esdevé un repte apassionant. Amb els col·laboradors de Castellbell i el Vilar, és clar, però també de Monistrol de Montserrat, Rellinars, Marganell, Vacarisses o Olesa de Montserrat, per citar-ne alguns d’aquest primer número renovat. I amb el treball minuciós de la dissenyadora Alba Malo: el resultat fa patxoca! 84 pàgines que s’aprofiten totes, impossibles de ser païdes en un sol vespre. L’interès que ha despertat la publicació quedava reflectit en l’assistència no només de les autoritats municipals, sinó per la presència de l’alcalde i alcaldessa de Vacarisses i Rellinars, del director del Parc Natural de Montserrat, Ramon Bisbal, o el vicepresident de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, en Francesc Viso. Va ser un plaer compartir aquell moment i, també, reconèixer la tasca de totes les persones que ens han precedit —gràcies Maria Vilarnau!— de la mà de la presidenta del col·lectiu, Eli Camparola, sempre tan discreta com eficient i compromesa. I aquest divendres vinent la revista ja es presentarà a Marganell i, esperem, el seu itinerari serà llarg i fecund.

 

Acabo: és prou sabut que el meu vincle amb Castellbell i el Vilar és d’origen sentimental, d’aquells que no destorbaven la meva manresanitat militant. I més enllà d’alguna col·laboració en programes electorals, el cert és que jo em quedava al marge del poble, reclòs al capdamunt del Vilar i acarat al paisatge montserratí. Potser és el moment de revisar-ho: aquest nou Brogit expressa la generositat de Castellbell i el Vilar i, també, la seva voluntat de canvi, de fer coses, de repensar-les, de millorar-les. 

 

No només una revista sinó la baula d’un projecte transformador que aplega gent diferent de diferents municipis. Que es fonamenta en la història i la cultura però també en anàlisis contemporànies que reclamen diversitat de mirades en aquest territori compartit. No podem ser només un difús sud del Bages ni tampoc el nord del Baix Llobregat. Som del Montserrat i aquest nou Brogit vol col·laborar a posar en comú la història, les persones, els projectes i fins estratègies de futur. L’equip és de primera i el repte s’ho val. Llegir, escriure, pensar en comú tot sumant noves complicitats. Llarga vida, doncs, per aquest nou Brogit del Montserrat: jo també hi faré per un!

Qui no coneix Rafael Porcel?

Cada any el mes d'abril és fa curt per a El Pou de la gallina: demà, diada de Sant Jordi, ja en sortirà un altre! Però aquest mes hem tingut un molt bon reportatge sobre «Fer música a Manresa» de Joana Vilar i, al Qui no coneix, amb Maria Picassó retratem un personatge popular i estimat a la Font dels Capellans: Rafael Porcel. Molt més que un sabater! També un futbolista de primera i un animador de l'esport al barri. Per escoltar-se'l una estola llarga mentre us fa unes mitges soles!

Rafael Porcel,
el sabater feliç

Si mai us arribeu al capdamunt del barri de la Font dels Capellans trobareu, arrecerat per les capçades d’uns plàtans frescals, el taller de reparació de calçat Ràpid: un lloc on posar-vos soles noves, recosir una empenya, canviar-vos una cremallera o fer-vos la còpia d’una clau. I tot això amb una atenció i respecte extraordinaris, talment hi deixéssiu en dipòsit un tresor a preservar enlloc d’unes botes tronades. Rere el taulell, Rafael Porcel López, Rafa, un home viu com una mostela que va néixer el 1960 a Guadix, penúltim de set germans. Tenia quatre anys quan la família arriba a Badalona i als sis ja és a Manresa, amb el pare paleta: «ell treballava a la segona fase de la Salle i vivíem al carrer de la Pau». Passa per l’escola Montserrat i després pel Bages, que s’acabava d’inaugurar, i bon punt enllesteix l’EGB es planta a treballar, fent matalassos a l’empresa Astral. Van ser deu anys seguits treballant molt, però servant una passió: el Rafa era futbolista! «Encara no tenia set anys que un dels germans Casado ens va veure amb el meu germà gran, el Miguel, jugant al barri i ens va convidar a anar al Nàstic. M’hi vaig estar fins el darrer any de Juvenil». El darrer any, però, fitxa pel Manresa que era a primera divisió nacional. El Rafa té divuit anys i juga contra els juvenils del Barça, l’Espanyol, el Saragossa, el València o el Mallorca, talment la copa del rei Jaume I. Després passarà a les lligues regionals, amb el Santpedor i encara, feta la mili, cinc anys amb el Sallent, fidel als entrenaments de Jóse Simelio. Però quan es queda sense feina als matalassos prioritza l’estabilitat: gràcies al seu cunyat aprèn l’ofici de sabater abans d’entomar, assalariat, un local a Puigmercadal. «Gràcies al meu cunyat Manel tinc el que tinc, de debò. Ell encara és a les galeries, a l’Instant». El cas és que tot s’accelera. Puigmercadal no rutllava i l’empresa propietària li proposa de cobrir una baixa en un altre taller, a Mataró. I el Rafa diu que sí, positiu: van ser dos anys, acabat de casar, amb la dona treballant al seu costat. I allà s’animen a muntar el propi negoci quan s’assabenten que, a Tarragona, algú es ven màquines i taulell. «Ens van fer molt bons tractes, i ens ho vam quedar tot, que és això mateix que ara es veu, trenta-cinc anys després!». En fi, que el Rafa es va instal·lar a la Font, que era on havien crescut ell i la dona, i no vol parar de treballar-hi almenys fins el novembre del 2025, quan faci els seixanta-cinc, pendent d’algú a qui li interessi quedar-s’ho. «A mi sempre m’ha agradat que els clients estiguin contents, i des de la botiga he pogut atendre molta gent!». A vegades fins li ha calgut fer de psicòleg i, si convé, deixar la màquina per abraçar algú. Mentrestant celebra la vida cada dia, us parla del seu fill Héctor —ballarí professional a Madrid, d’una trajectòria exitosa— i encara reprèn el futbol com a eina de cohesió social: va continuar jugant al Segur de Calafell o al Bagà, i també va ser entrenador als equips de la Font. «M’agrada el futbol i m’agrada recordar quan jugàvem al carrer, des de l’anonimat, pel pur plaer de jugar». Des de 1989 ha portat més de dos-cents nanos, i ha conegut gent formidable, «com l’Antolín, al barri, que ho ha fet tot i més pel futbol». I encara que ha viscut ensopegades —jutja el final del Minorisa de lamentable— aquest madridista empedreït us diu que, pel futbol, ell mai s’ha barallat. I ho fa amb una mirada tan franca i sincera que us el creieu, i gairebé us vindria de gust de sortir amb ell a fer quatre xuts plegats, somrient.

Sota el pes de l'espardenya

Aquest mes d'abril, a la revista El Pou de la gallina hi he col·laborat també amb un breu text a la secció de Cultura. Hi parlo del pregó i l'espectacle inaugural de l'any de la capitalitat manresana de la sardana. Va ser una posada en escena que no es podia despatxar amb un comentari de circumstàncies, com ara "no ens va deixar indiferents". Perquè d'indiferents no que no hi vam quedar, però val la pena aprofundir per què. El text és aquest —i la foto de la bona amiga i sempre col·laboradora Ana Ballesteros.

Sota el pes de l’espardenya 

El dissabte 16 de març Manresa va ser proclamada Capital de la Sardana en un acte institucional que va omplir a vessar el saló de sessions per escoltar el pregó de Natxo Tarrés. Després, dinamitant qualsevol mena de formalisme, un espectacle a la plaça celebrava el goig de la dansa en una catarsi de foc que reduïa —metafòricament— el pes d’una espardenya gegant a cendra. Potser no era ben bé allò que s’esperava però, si més no, la crònica jutja l’acte d’inoblidable per encetar els dotze mesos que dura aquesta capitalitat.

Puntual i ben organitzada, la proclamació de Manresa com a onzena Capital de la Sardana va omplir el vestíbul i el saló de sessions de l’Ajuntament. No semblava faltar-hi ningú i, agombolats per l’entusiasme dels de la colla Dintre el Bosc, el Foment de la Sardana i els Dansaires Manresans, a dos quarts de set del vespre, la veu ben timbrada de Núria Soler va obrir l’acte que prengué, d’immediat, un caràcter emotiu: després d’agrair-nos la presència, va demanar un record per als absents abans que la Principal de la Bisbal no enfilés una primera sardana, Remembrança, del mestre Damià Rius. No cal dir que els de la Bisbal sonaven fantàstics mentre cadascú, en el seu interior, sabia a qui trobava a faltar en aquell moment: més de cent anys de sardanes a la nostra ciutat formen una llarga suma de records i, és clar, també d’absències.   

En acabat, Víctor Sellés, coordinador de la Capitalitat de la Sardana va procedir a proclamar formalment la capitalitat manresana, prenent el relleu de Sant Cugat del Vallès. Amb ell, per primer cop, vam escoltar aquest «ballar des del cor» que encapçala el programa d’enguany. Un lema sintetitzat en el magnífic logotip, obra de l’artista Anna Crespo, on unes mans unides, tot ballant sardanes, dibuixen un cor viu i bategant.

Un objectiu compartit

Des del 2018 que col·lectiu .manresa es plantejava la candidatura de Manresa com a capitalitat de la sardana. Però amb el parèntesi de la pandèmia, no va ser fins el desembre de 2021 que en va rebre l’encàrrec de la Confederació Sardanista. Des d’aleshores els seus promotors han bregat per implicar en aquest projecte el món associatiu, per tal de fer una capitalitat oberta, més enllà dels cercles sardanistes. Per això també, des del maig de 2022, la preparació del calendari, activitats, difusió i finançament ha estat oberta a tothom qui s’hi ha volgut comprometre, tal com recollíem a El Pou de la gallina del novembre d’aquell mateix any.

El resultat ha estat un calendari amb una trentena d’activitats que combinen des del reconeixement als impulsors de Manresa Ciutat Pubilla del 1963 (maig) fins al lliurament dels Premis Capital de la Sardana (novembre) o la festa anual de les Colles Sardanistes (febrer 2025). També el pòrtic de la Fira Mediterrània hi fa costat, el 4 d’octubre amb Arnau Tordera. La cloenda es preveu al Kursaal el proper març amb la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya.

Sardanes que fan comunitat

Encomanar a Natxo Tarrés el pregó va ser la primera gosadia de la proclamació, oimés quan el cantant de Gossos es va apressar a dir que ell no era un ballador habitual de sardanes però que el fascinava veure-la ballar, «sòbria i precisa com un rellotge. Jo, però, hi entro per la música». Tarrés a continuació ens dugué una bona història, la de la seva mare, que va arribar als setze anys des d’Almeria per posar-se a treballar rere un teler i que va trobar en la sardana el punt d’arrelament local: «anant a ballar sardanes, el cercle s’obria i l’acollien com una més». I afegia: «Els immigrants no ho tenen fàcil. És un procés intercultural, i la sardana hi ha tingut el seu paper. La meva mare es va fer seva la sardana, perquè la sardana acull». Ara només caldria «mantenir-la viva, fer-la créixer i expandir-se» en aquest paper d’eina d’integració. Tots els presents vam aplaudir la bona voluntat del pregoner que, en aquest punt agraïa la invitació i ens animava a desplegar l’art per carrers i places. Que és senzillament la voluntat de crear espais de trobada, d’intercanvi, de reconeixement. Potser per això va semblar entrebancar-se al darrer moment, tot exhortant els presents en la custòdia de les tradicions. Custòdia era exactament el contrari del que viuríem mitja hora després a la plaça.

En acabat vindrien els parlaments més protocol·laris i, doncs, més previsibles. El president de SomSardana, Xavier Tresserras, que ens animava a fer respirar sardana tot l’any a la cultura manresana. Després el delegat de Cultura de la Generalitat, Francesc Serra, que tingué l’honor de ser el primer de citar l’inevitable vers de Maragall sobre la dansa més bella de totes les danses. L’alcalde Marc Aloy hi tornaria, i tot i que almenys s’estalvià el verset habitual, s’acabà embrancant gairebé per explicar-nos com se balla una sardana i fins li atribuí una part del nostre caràcter com a poble, bo i suposant que els pobles tinguem un caràcter propi. En fi, Aloy va fer un repàs històric de la sardana a Manresa, i ens acabà animant a estimar-la, preservar-la i difondre-la, en una actitud novament d’aires defensius. Això sí, el desig de preservació com abans la voluntat de custòdia, devia donar un gust passatger a moltes de les orelles presents.

L’acte, amb la descoberta de la placa commemorativa de l’esdeveniment, es va enllestir amb l’estrena de la sardana de la capitalitat, de Laia Giralt Torrescasana. Novament, la solemnitat va anar a càrrec de la Principal de la Bisbal en una peça que, de manera excepcional, fou ballada al mateix saló de sessions per representants de diverses generacions sardanistes.

L’espectacle de la plaça

A les vuit del vespre, però, l’espectacle Espardenya de 7 vetes va actuar de revulsiu als discursos oficials. Situats en dos escenaris al capdavant de la façana de l’Ajuntament, a la banda esquerra hi havia La Principal de la Bisbal i, a la dreta, el grup de percussió Fun Dan Mondays, encapçalats per Dan Arisa. La cobla ve engegar novament amb la sardana de la capitalitat però aquell va ser el darrer indici d’una ballada de sardanes convencional. Immediatament després els ritmes d’una potent percussió i els moviments quasi compulsius d’un jove cos de dansa a l’escenari van captar tota l’atenció dels presents, entre la sorpresa i un punt de desconcert. Bé prou havíem estat advertits que seria un espectacle multidisciplinari, que hi hauria sorpreses, i que trencarien motllos. Queda clar que això ho van fer, si més no.

Només caldria lamentar que la col·laboració de la Principal de la Bisbal a l’espectacle va quedar força desdibuixada: el gruix del so es projectava des de l’escenari dret, la percussió era omnipotent i els moviments de dansa captivaven totes les mirades. La presència d’uns bidons d’estètica industrial i l’aparició d’una espardenya gegant arrodonirien un vespre que ja ha estat qualificat de «perfomance forassenyada». Cal dir que va valdre la pena? Encara que el discurs que s’oferia era més aviat prim —la necessària convivència entre tradició i modernitat— en realitat la gosadia dels autors, participants i col·laboradors era molt alta. La presència de la tradició, encarnada en la gegantina espardenya que circulà des de la plaça fins a dalt de l’escenari a coll dels participants, assenyalà una idea vital: descarregar-la dels mites que l'aixafen, i deixar que la sardana sigui, senzillament, una dansa. L’aparició del foc purificador ho feu possible. Ara, sense el pes de l’espardenya, la fusió de sons i danses s’arrodonia en una ballada de sardanes al mig de la plaça, entre el públic.

Amb aquest primer acte el sardanisme manresà torna a donar proves de la seva evolució i contemporaneïtat, elements indispensables per impulsar la pràctica de la sardana, que al capdavall és la del gust per la dansa, el goig de ballar. D’una manera viva i desencotillada, sense custòdies ni immanències. Gent que balla i fa ballar, que crea, que ocupa el carrer, i que ens aconsegueix sorprendre. La resta serien matisos: tot just ha estat un primer èxit d’aquesta capitalitat que ara comença.

Qui no coneix Cris Giménez ?

Aquest mes de març El Pou de la gallina ha presentat un ampli reportatge sobre el Geoparc de la Catalunya Central, un projecte que aplega els valors geològics del territori amb els turístics. Amb menys espai però amb el mateix objectiu d'instrucció i delectança, al Qui no coneix... amb Maria Picassó hi presentem una joiera artística de campionat: Cristina Giménez Llobet. Sí, sí, la de Crisjoies, a la cantonada entre la plaça d'en Creus i la Reforma. És ella:

Cristina Giménez,
una joia al barri antic

Qualsevol foraster que arribi en tren a Manresa s’ha de sorprendre de la magnificència de la Seu, la contundència de la Reforma o, també, que el primer comerç que trobi sigui —ciutat irreal— Crisjoies. Una espai meitat taller, meitat botiga, on Cristina Giménez Llobet us atén acompanyada de la seva gossa Freia, des del convenciment que de tot en pot sortir una joia. La Cris, que és així com tothom l’anomena, va néixer a Barcelona el 73 però la mare era de Manresa i la família va instal·lar-s’hi quan ella tenia tot just cinc anys. Les inclinacions artístiques del pare —un enginyer tècnic amant del dibuix i la fotografia— al costat de les hores al taller Barés, amb ceràmica i escultura, seran el llevat de la futura decisió: entrar a l’Escola Massana. Allà, i contra pronòstic, es va inclinar per la joieria artística, com si amb una sola disciplina pogués canalitzar totes les especialitats plegades. «I em vaig deixar anar fins a reconeixe’m per poder crear d’una manera més personal i lliure, des de la llum!». Passat el primer curs, s’instal·la a Barcelona. Són temps de mercadillo, amb moltes descobertes i viatges, a València, Madrid o Alemanya, a Inhorgenta, la fira de joieria més gran d'Europa. D’aquell temps recorda també el Mercat Modernista de Sitges, amb el col·lectiu L’Ofici de l’Art, tots els caps de setmana, festius, i temporada de Nadal. «Quan acabo a la Massana l’any 96, amb una colla impulsem un taller compartit que desembocarà en una botiga-taller al Born barceloní, l’Alkimia, però al cap de dos anys ens en treia l’especulació». Com un final d’etapa, passa nou mesos per l’empresa Tous i s’hi avorreix, treballant en sèrie, «però hi vaig descobrir la constància, el mètode i sobretot anar de cara la idea!». L’any 2000 torna a Manresa, a casa els pares, en una estada que volia ser provisional. Cada dia feia mitja jornada de cambrera i mitja més de joiera, mentre enyorava el brogit de Barcelona. Però a Manresa va aprendre a fer-se els catàlegs, preparar col·leccions de joieria d’autor i quinzenalment baixar-les a vendre a Barcelona. Aleshores vindrà 28m2, un nou projecte compartit al carrer Talamanca, el 2008, que al cap d’un parell d’anys ja era a la Reforma. Les sòcies van anar plegant veles però la Cris aguanta i transforma el local en el seu taller, de formació, exposició i venda. «Al final va ser un tràngol, eh?, totes teníem caràcters forts. Des d’aleshores he picat molta pedra! He conservat clients de Barcelona, i també rebo encàrrecs, però ara puc dir que faig allò que vull». I no vol ser una artista divina sinó que continua buscant el treball compartit. Al capdavall, a la ciutat hi ha ben bé una dotzena de joieres més, algunes de les quals es troben des del 2017 al col·lectiu Pedra de toc. Ara farà un parell d’anys van fer una exposició al Casino, que es deia Lligams, «amb Mar Cucurella, Anna Estella, Núria Malé, Dörte Seeger i Pilar Freixanet, parlem de les connexions invisibles que ens uneixen amb allò que ens és vital». Tot això, en forma de joia, és clar, com la que li van encarregar per al trofeu del premi de teatre Margarita Xirgu. I insisteix: «Les joies ens identifiquen com la roba que ens posem, però d’un caràcter més perdurable. I aleshores transformes en joies petits objectes que expliquen històries teves o per a d’altres». I somrient s’enfila en aquesta libèl·lula que se li ha fet present en molts moments significatius de la vida i que la Cris ha adoptat com a símbol, fràgil i complex, al cor del barri vell de Manresa.