En el comiat de la tieta Rosa

Ara fa tot just dos mesos que la Rosa Fontdevila i Monter —la nostra tieta Rosa— va vendre el seu pis per passar comptes amb la Residència d'avis Montblanc, que tant bé l'ha acollida aquests darrers quinze anys. En vaig deixar constància escrita amb to distès i celebrant com la dona avançava resoluda cap als 98 anys el proper novembre i, si hagués pogut, cent i tot que n'hagués fet. Però no ha estat així: ahir diumenge es va llevar amb notables dificultats respiratòries i, traslladada amb urgència a l'hospital de Sant Joan de Déu, se li va diagnosticar una trombosi pulmonar. Al migdia les dificultats augmentaven tant com la pèrdua de consciència, i a primera hora de la tarda una doctora atenta i amable ja ens va fer entendre a tots tres nebots que la remuntada esdevenia del tot improbable. Amb les darreres voluntats com tenia escrites, i amb l'aquiescència de tota la família com som els tres germans, al vespre només quedava evitar la sofrença. I a poc a poc, acompanyada de tots, la Rosa va deixar aquest món, convençuda com ho ha estat sempre que es retrobarà al cel amb tots els parents i amics que l'han precedida. Una vida serena, tranquil·la i generosa, amb aquell punt festiu que els anys encara li multiplicaren. Per tota la resta, consignem que des de fa molt temps tenia a mà el títol de propietat del nínxol i estava al corrent de pagament de la quota de l'associació veïnal d'enterraments. Tot a punt! Ara ens queda el comiat, demà dimarts dia 15, i la voluntat compartida de servar-ne el record. 

La foto, de 1960, és feta per Josep Fontdevila al tren, de Manresa cap a Binacet: en primer terme hi ha la Rosa, joveníssima, que encara no havia complert 34 anys; va amb la iaia Leonor flanquejant l'oncle Manuel Javierre. El dol de les dues dones manifesta la mort de l'avi Ramon, un any i mig abans. I amb tot, un aire de felicitat les acompanya: serà la primera visita a la família de l'Aragó després de la viduetat. Perquè, molt més enllà de la resignació cristiana, el cert és que sempre van celebrar la vida, i la Rosa, independent i decidida, ho ha pogut fer fins aquest mateix dissabte, gairebé un segle!