Qui no coneix Anna Feu?

El Pou de la gallina d'aquest mes de desembre és d'allò més nadalenc, amb tot el pessebrisme local reunit en quinze pàgines. Però la revista dona per molt més, i quan ja arribeu gairebé al final encara us podeu encantar amb una altra d'aquestes biografies anònimes que animen el «Qui no coneix...?» amb il·lustracions de Maria Picassó. Una secció més propera a la tropa local, entesos, però de biografies tan exemplars que els seus protagonistes fins podrien incorporar-se a la Galeria de Manresans Il·lustres. Una altra cosa és que la casa gran no té més pany de paret, ara mateix. Però les històries s'ho ben valen. Les dels que han nascut a Manresa o bé, com l'Anna Feu, aquelles altres que han decidit fer-ne la seva ciutat. I que per a molts anys!
  
Anna Feu,
tothom té el dret de vestir bé

Ara em direu que l’Anna no és de Manresa, o només ho és de sis anys ençà. Però en aquests sis anys, quanta manresanitat acumulada! Perquè aquesta és una dona emprenedora i de caràcter, que acaba de reestrenar botiga al capdamunt del Joc de la pilota. Veïna com és d’El Pou, bé val la pena d’aturar-s’hi un moment: l’establiment es diu Fa per tu, i ven roba vintage, això és, roba que té més de vint anys, peces de qualitat i prou singulars com per ser tractades de relíquia i feliçment recuperades. I sí, l’Anna Feu Rísquez va néixer a Barcelona l’any 1974. Els seus pares van ser un hippye que pintava a terra i una chica ye-ye que acabava d’arribar d’Andalusia per anar a servir. «El primer dia que va anar a ballar ja va conèixer el meu pare!» L’Anna és la gran de tres germans i volia seguir la tradició artística de moltes generacions de la família Feu —artistes, sovint dibuixants vinculats al tèxtil. «I vaig poder créixer en escoles laiques, mixtes i en català, en un entorn molt lliure». Mentrestant aquell pare hippye va decidir reservar la pintura per a les hores d’esbarjo i, compromès a alimentar moltes boques, va entrar a la Caixa. I potser va ser per això que, quan l’Anna va dir d’anar a la Massana a estudiar art, va rebre un «no» tan paternal com innegociable: primer estudiaria el Secretariat i així, per començar, als estius podria fer substitucions a la Caixa... «Vaig fer de tot, passant per despatxos i agències de publicitat, però no m’agradava!». I en una cursa que no semblava tenir aturador es posa a estudiar imatge estètica a la Revlon, i també acupuntura i reflexologia. I com que la vida a Barcelona ja era prou cara al tombant de segle, amb la parella s’arriben a Vic on obrirà un negoci d’esthéticienne. Cal dir que no va funcionar? La crisi de 2008 serà una catàstrofe per a l’Anna. El negoci abaixa la persiana i la parella s’acomiada d’Osona. «Amb el Josep, plegats des de fa trenta-dos anys, vam anar improvisant sortides fins que vam venir a Manresa». Per fer-ho més gros li diagnostiquen fibromiàlgia, amb la recomanació expressa de canviar de feina. I és aleshores que, conjurant totes les seves habilitats creatives i administratives, i reunint els darrers bocins de gosadia que li quedaven, obre una primera botiga al Cap del rec, un cop de puny sota el rètol de PreuXpreu. Tot just un assaig però amb resposta suficient com per determinar-se a vendre roba vintage! «No puc treballar en feines de gaire esforç físic, però em penso que he trobat la manera». I com que té l’ànima de brocanter —de jove era una habitual dels d’Encants— ara repassa, cus o si cal transforma cada peça per un grup de persones que aprecien teixit i qualitat, des dels aires modernistes al glamour dels anys cinquanta. Afegim-hi que s’està a les Escodines, i doncs casa i taller son un anar i venir. «Ens agrada el veïnat i la seva gent, i Fa per tu va esdevenint un lloc on parlar, aconsellar o vestir. Perquè tothom té dret a vestir-se bé!». I l’Anna somnia canvis al barri i està convençuda que algun dia això mudarà la pell, rejovenit com el Born de Barcelona. Ànima rebel, al capdavall sap que no podrà arreglar el món, però potser amb un taller de dones, de costura i habilitats, podríem fer una passa més en la bona direcció. «I gratis, eh? Es tracta de viure i, si es pot, viure bé. Encara més, viure sense espantar-nos. Sense por!». Una valentia que no passa mai de moda, i que l’Anna mira d’encomanar-vos mentre us emprova un abric...