Des d'aleshores és clar que hi ha hagut canvis, però l'estructura és la mateixa. I la impressió és la de pura continuïtat —que és el miratge de la tradició: que sembli que res canvia tot i que, de canvis, n'hi ha hagut cada any i sempre. En fi, al reportatge no en diu res, però he hagut de fer un esforç per guanyar-hi distància: durant dotze anys en vaig ser responsable com a regidor de Cultura, des de 1995. I això hi pesa...
A continuació penjo el text central de l'article. El text sencer, a la revista, es complementa amb les col·laboracions d'autèntics especialistes —Marc Torras, Glòria Ballús, Adam Majó...— així com una entrevista a Assumpta Bermúdez i un repàs a les diverses formes de gestió que com a ciutat hem tingut. I les fotos, són la col·lecció dels 50 programes de mà que es conserven a l'Arxiu Històric del Bages (ACBG) a més a més de les que hi afegim —formidables— d'Enric Casas.
Cinquanta
festes majors
prenent el carrer
A Manresa tenim una Festa Major que ve a ser com un comiat de l’estiu, amb un programa divers, impulsat amb l’associacionisme local. La fórmula, que combina participació ciutadana i col·laboració municipal, ha anat funcionant més o menys durant mig segle, superada la grisor de la dictadura. El resultat és una festa compartida que transforma espais i transgredeix horaris, que barreja la diversitat de ciutadans i ajunta en la mateixa convocatòria tradició i modernitat. Això és, des de la commemoració del trasllat dels Cossos Sants —origen històric de la celebració— fins a les darreres estridències musicals amb voluntat alternativa.
No falta qui diu que la nostra Festa Major és la mateixa de sempre, i fins a cert punt deu ser veritat. Allò que en diríem el canemàs sembla inamovible però, de fet, només ho sembla. Perquè si repassem els cinquanta programes que van des de l’agost de 1975 —la darrera en temps de Franco— fins la que acabem d’enllestir enguany, veurem que subtilment la festa canvia. I d’ençà dels nous ajuntaments democràtics de 1979 no ha parat d’incorporar novetats —o bé abandonar propostes discretament— fins a arribar a ser com la que acabem de celebrar. El resultat és una festa que té el primer mèrit de ser oberta a tothom. I on cadascú hi ha de trobar el seu espai. En acabat, i depenent de l’experiència, alguns la catalogaran com la festa major de la seva vida. I a tota la resta potser els semblarà una còpia vulgar d’aquella que particularment van viure més intensament. Sigui com sigui, des d’El Pou de la gallina us convidem a acostar-vos-hi amb la col·laboració d’uns quants especialistes, per analitzar sense debats conjunturals com ha evolucionat la nostra Festa Major. I ens hi acompanyaran les imatges dels 50 programes que conserva l’Arxiu Històric Comarcal, un testimoni gràfic que ben segur us remourà la memòria.
L’evolució del programa
Només cal recuperar el programa de mà de 1975 per descobrir que, sortosament, la nostra festa major ha canviat molt. L’oferta d’aquell any s’encetava amb la salutació de l’alcalde Ramon Soldevila i, immediatament, proposava els solemnes actes religiosos. Tot en castellà, és clar, i amb totes les referències oficials —fuegos artificiales desde la avenida de la Cruzada Española...— a molta distància d’una ciutadania amb ganes de gresca. A més a més, dues pàgines centrals recollien la visita dels Prínceps d’Espanya, el mes abans, per inaugurar el conjunt d’habitatges de la Font dels Capellans. Acompanyats del mateix Soldevila en una foto a tot color, el programa esdevenia un primitiu exercici de promoció política a les acaballes del règim. El novembre de 1975, amb el dictador enllitat, Manresa rellevava l’alcaldia amb una figura de transició, Ramon Roqueta. Un alcalde que va haver de treballar amb el mateix cartipàs de Soldevila i unes festes que, malgrat les novetats polítiques a l’Estat, en poc diferirien de les anteriors.
Així, el 1976 tornava a tenir en portada un altre cartell de Ricard Sabaté, i els actes descansaven en l’oferta religiosa, o d’envelat, les sardanes i el certamen de pubilles. Res indicava els nous aires democràtics. 1977 i 1978 abarateixen la impressió del programa en una edició format diari, La Gazeta de las fiestas, en sengles portades que signa Rafael Martínez. Mereixen especial atenció les festes del 78, símptoma inequívoc de descomposició: no hi ha diners i, doncs, ni envelat ni certamen de pubilles. El programa es retalla notablement i el regidor pel terç familiar Josep Santasusana declara sense embuts que, a aquest pas, la ciutat es quedarà sense Festa Major. Malgrat tot, destaca l’actuació de La Trinca que va omplir el Mannix —passant per taquilla— o, a la mateix sala de festes, la del transvestit Ayuma, que no era altre que el manresà Jaume Tanyà, popularment anomenat Maria Rosa. Si més no, aquella censura imposada durant quaranta anys havia desaparegut.
El primer ajuntament democràtic
1979 significa, des de la portada del programa, un revulsiu: Miquel Esparbé il·lustra perfectament la voluntat de recuperar el carrer, de fer una Festa Major popular, per a tothom. Joan Cornet era alcalde des del 19 d’abril, en un pacte de progrés que sumava al grup socialista majoritari la participació de CiU, PSUC i PSAN. En una extensa Salutació, el nou alcalde deia: «Si ens hem aplegat en l’esforç i el treball d’assolir la democràcia i el progrés de la nostra ciutat, també ens mereixem aplegar-nos en la FESTA». I els canvis són evidents: el programa es va fer per primer cop en llengua catalana des del final de la guerra. La plaça Major —bandejada des del juny la Plaza de los Mártires— tenia condició d’epicentre, amb l’Orfeó, les sardanes amb la cobla-orquestra Bages, els dos esbarts o els Cors de Clavé. També s’hi van representar El retaule del flautista (16 d’agost) o, pocs dies després, Hamlet, en versió de Terenci Moix i amb Enric Majó en el paper protagonista. Però potser el millor indicador del canvi era el retorn de La Trinca, ara en una actuació gratuïta i volgudament multitudinària, també a la plaça Major.
L’any 1980 el programa, més senzill d’aspecte, forma part de l’informatiu municipal La Plaça, que prova de recollir totes les festes d’estiu —juliol i agost. L’alcalde repeteix una Salutació altament ideològica, que acaba en un to més propi de l’Alternativa, anys a venir: «Que ningú falti a la lluita ni a la festa!». Ja hi consta una comissió de festes i apareix la possibilitat d’un abonament per un espai que esdevindrà recinte festiu: la Caserna. Per 500 pessetes hom podia obtenir l’abonament per als balls del 30, 31 i 1 de setembre, amb La Salseta del Poble Sec, La Barretina i Jaume Espuga i l’Orquestra Plateria, a més del concert de Radio Futura i la seva Escuela de calor. El dimarts 2 de setembre, i com a cloenda popular, tornava La Trinca, aquest cop al camp del Pujolet.
El 1981 torna el programa de mà. La comissió de festes creix i el contingut que proposa encara abasta dos mesos, des d’un concert de Miguel Ríos al Pujolet (10 de juliol) fins a un extraordinari ball amb Comediants a la Caserna el 30 d’agost. L’endemà la festa acabava altra vegada amb La Trinca, també al Pujolet. D’altra banda, l’oferta teatral és de primera: al juliol La bella Helena, del Teatre Lliure, i per acabar festes, La nit de sant Joan, amb els Dagoll-Dagom al Loiola, el 4 de setembre a les 22.30 h. Els horaris eren ben bé uns altres i, alhora, s’evidencia la importància que tenia portar les millors propostes teatrals del país.
L’any 1980 el programa, més senzill d’aspecte, forma part de l’informatiu municipal La Plaça, que prova de recollir totes les festes d’estiu —juliol i agost. L’alcalde repeteix una Salutació altament ideològica, que acaba en un to més propi de l’Alternativa, anys a venir: «Que ningú falti a la lluita ni a la festa!». Ja hi consta una comissió de festes i apareix la possibilitat d’un abonament per un espai que esdevindrà recinte festiu: la Caserna. Per 500 pessetes hom podia obtenir l’abonament per als balls del 30, 31 i 1 de setembre, amb La Salseta del Poble Sec, La Barretina i Jaume Espuga i l’Orquestra Plateria, a més del concert de Radio Futura i la seva Escuela de calor. El dimarts 2 de setembre, i com a cloenda popular, tornava La Trinca, aquest cop al camp del Pujolet.
El 1981 torna el programa de mà. La comissió de festes creix i el contingut que proposa encara abasta dos mesos, des d’un concert de Miguel Ríos al Pujolet (10 de juliol) fins a un extraordinari ball amb Comediants a la Caserna el 30 d’agost. L’endemà la festa acabava altra vegada amb La Trinca, també al Pujolet. D’altra banda, l’oferta teatral és de primera: al juliol La bella Helena, del Teatre Lliure, i per acabar festes, La nit de sant Joan, amb els Dagoll-Dagom al Loiola, el 4 de setembre a les 22.30 h. Els horaris eren ben bé uns altres i, alhora, s’evidencia la importància que tenia portar les millors propostes teatrals del país.
1982. Apareix el Correfoc
1982 serà l’any del Correfoc, una proposta programada per al divendres 27 d’agost que organitzaven conjuntament les entitats Setrill, Rialles i Tabola, i que s’havia de cloure amb un concert de l’Orquestra Mandarina. La pluja ho va fer impossible —malgrat que l’endemà la Gazeta en publiqués una crònica preredactada qualificant la nova cercavila d’èxit. L’últim dia, concentrat a l’estadi del Congost, hi havia La Trinca, Castell de Focs i ball amb la Salseta del Poble Sec. I l’endemà, dimarts, finalment es feia aquell primer Correfoc amb tant o més èxit que el que li atorgava l’extinta Gazeta. Un any després (1983), i ja de la mà de Xàldiga, el dissabte 27 s’anunciava el naixement del Bou i la Víbria després de la Tronada, i el Correfoc passava a programar-se en dilluns, mentre que el Castell de Focs s’avançava a diumenge. La fórmula encara és viva, 41 anys després.
Encara el 1982 conté un parell de singularitats més: els cavallets de Manresa s’incorporen al cercavila que es feia el dissabte, després del pregó. I el diumenge no hi consta la missa solemne per als sants patrons que, excepcionalment, aquell any va quedar relegada a la darrera pàgina del programa.
L’any 1984 incorpora la primera Mostra del Correfoc. El programa de festes, encunyat en forma de cigar, va conviure amb una altra publicació, la de l’Envelat, que aquell any va intentar —sense èxit— revifar-se. Però allò més important d’aquella edició va ser el Castell de Focs que, per primer cop, es va disparar des del parc de l’Agulla, precedit d’un concert d’havaneres. Ja no se n’ha mogut mai més. I amb tant d’èxit que un any després, el 1985, l’Agulla va concentrar en aquell vespre dominical el retorn de La Trinca, el Castell de Focs i el concert de la cobla orquestra Montgrins. També el 1985 torna el binomi de Correfoc seguit del ball, a la plaça Major, amb la Salseta del Poble Sec. Del 1986 destaca un primer espectacle de Cabaret —mai més repetit— a la plaça Major, a més de la recuperació dels concerts a la Caserna i repetint el tancament, dilluns, novament amb Correfoc i Salseta.
L’experiència del Ma’m
l relleu l’any 1987 a l’Ajuntament de Manresa, amb CiU i l’alcalde Juli Sanclimens, marca la festa major d’aquell any. I no tant pels canvis al programa sinó per la intenció manifesta a la primera pàgina. Sanclimens hi afirma que «el nostre objectiu serà que les entitats aportin la seva participació (...) per tal d’aconseguir que el major nombre de manresans s’hi sentin identificats». L’edició de 1987 es tornava a tancar amb Correfoc i Salseta del Poble Sec. Un any després es presentava a la ciutat el Ma’m, Manresana de mogudes. L’alcalde reiterava en la seva salutació de 1988: «S’avança així un pas més en el camí de la participació dels ciutadans en l’administració de la ciutat». I el resultat és palpable, des del concert de Joaquín Sabina al solar de la Florinda, amb 4.000 persones, fins un diumenge que multiplicava opcions després del Castell de Focs: veure Tiburón al mateix recinte de l’Agulla, anar a ballar amb la Montgrins a la plaça Puigmercadal o veure un espectacle de revista al Kursaal, amb Mary Santpere i la companyia d’El Molino. Aquests, i sense saber-ho, van ser els darrers usuaris del vell teatre abans de l’actual rehabilitació.
El Ma’m va ser també responsable de la Festa Major de 1989, sempre més recordada com la de Mecano. Reunir 11.000 persones a la Florinda i cobrant entrada va aconseguir que la tresoreria del grup superés, en conjunt, els 33 milions de pessetes, tot i que l’aportació municipal tot just era de 8,5 milions. Però aquell èxit, celebrat i històric, no tindria continuïtat. En van quedar un primer Correaigua —que s’ha programat fins al 2022— o dues sessions al Conservatori d’aquell Cómeme el coco, negro, de la Cubana, que ja havia començat a mig matí pel mercat de Puigmercadal. I també les experiències més discutides de la Disco Golfa a Puigterrà o el fals pregó de La Trinca des del balcó municipal. Sigui com sigui, el Ma’m en poc més de dos anys va esdevenir una referència històrica en els debats sobre gestió i associacionisme.
L’any 1990 agafa el relleu una Comissió de Festa Major’90 que esdevindria la llavor de la futura Manresa de Festa. Novament, un combinat de regidors i tècnics municipals se sumen ara a un equip de representants d’entitats. El tema econòmic hi pesa; l’aportació pública creix fins als 9,5 milions de pessetes, en un pressupost que ambiciona superar els 22 milions. Hi ha la segona edició del Correaigua, el dissabte previ a la setmana oficial, en una fórmula que pren cos i defineix la Festa Major com el programa d’actes que va del Correaigua al Correfoc. Un Correfoc que s’acaba amb el ball i l’Orquestra Europa. Un any després (1991) l'Associació Manresa de Festa ja assumeix amb normalitat la realització del programa i desestima proposar macroconcerts com els d’anys precedents: només hi haurà Els Pets, a l’ara plaça Milcentenari (l’antiga Caserna) i passant per taquilla. Aquell any 91 també se celebra el desè aniversari del Correfoc i, per primer cop, s’edita el discurs del pregó, que va anar a càrrec d'Enric Puig i Jofra.
La Festa Major d’aquell any recuperava la figura de l’Àliga i, també, el certamen del pubillatge, abandonat des de 1977. Hi va haver també els concerts de Lax’n Busto i dels Celtas Cortos. Però si per alguna cosa serà recordada la festa de 1992 és per la primera edició de la Festa Major Alternativa, autogestionada, suma de les voluntats de denúncia, lluita i festa. Aquella primera edició, no autoritzada però tolerada, es va fer singularment a la plaça Europa. L’any 1993 ja es convocaria a la plaça de Puigmercadal i —tret del 2003, quan unes obres la desplacen al pati dels Infants— allà s’ha quedat fins a aquest mateix 2024. Per a tota la resta, les festes de 1993 i 1994 tenen un to altament continuista, amb una excepció: la nova colla castellera Tirallongues, presentada el 1993, ja apareix al programa de 1994 al costat de la ballada de gegants, l’àliga i els cavallets, a la plaça Major, després de la missa conventual solemne.
Arriba la Festa Major Infantil
1982 serà l’any del Correfoc, una proposta programada per al divendres 27 d’agost que organitzaven conjuntament les entitats Setrill, Rialles i Tabola, i que s’havia de cloure amb un concert de l’Orquestra Mandarina. La pluja ho va fer impossible —malgrat que l’endemà la Gazeta en publiqués una crònica preredactada qualificant la nova cercavila d’èxit. L’últim dia, concentrat a l’estadi del Congost, hi havia La Trinca, Castell de Focs i ball amb la Salseta del Poble Sec. I l’endemà, dimarts, finalment es feia aquell primer Correfoc amb tant o més èxit que el que li atorgava l’extinta Gazeta. Un any després (1983), i ja de la mà de Xàldiga, el dissabte 27 s’anunciava el naixement del Bou i la Víbria després de la Tronada, i el Correfoc passava a programar-se en dilluns, mentre que el Castell de Focs s’avançava a diumenge. La fórmula encara és viva, 41 anys després.
Encara el 1982 conté un parell de singularitats més: els cavallets de Manresa s’incorporen al cercavila que es feia el dissabte, després del pregó. I el diumenge no hi consta la missa solemne per als sants patrons que, excepcionalment, aquell any va quedar relegada a la darrera pàgina del programa.
L’any 1984 incorpora la primera Mostra del Correfoc. El programa de festes, encunyat en forma de cigar, va conviure amb una altra publicació, la de l’Envelat, que aquell any va intentar —sense èxit— revifar-se. Però allò més important d’aquella edició va ser el Castell de Focs que, per primer cop, es va disparar des del parc de l’Agulla, precedit d’un concert d’havaneres. Ja no se n’ha mogut mai més. I amb tant d’èxit que un any després, el 1985, l’Agulla va concentrar en aquell vespre dominical el retorn de La Trinca, el Castell de Focs i el concert de la cobla orquestra Montgrins. També el 1985 torna el binomi de Correfoc seguit del ball, a la plaça Major, amb la Salseta del Poble Sec. Del 1986 destaca un primer espectacle de Cabaret —mai més repetit— a la plaça Major, a més de la recuperació dels concerts a la Caserna i repetint el tancament, dilluns, novament amb Correfoc i Salseta.
L’experiència del Ma’m
l relleu l’any 1987 a l’Ajuntament de Manresa, amb CiU i l’alcalde Juli Sanclimens, marca la festa major d’aquell any. I no tant pels canvis al programa sinó per la intenció manifesta a la primera pàgina. Sanclimens hi afirma que «el nostre objectiu serà que les entitats aportin la seva participació (...) per tal d’aconseguir que el major nombre de manresans s’hi sentin identificats». L’edició de 1987 es tornava a tancar amb Correfoc i Salseta del Poble Sec. Un any després es presentava a la ciutat el Ma’m, Manresana de mogudes. L’alcalde reiterava en la seva salutació de 1988: «S’avança així un pas més en el camí de la participació dels ciutadans en l’administració de la ciutat». I el resultat és palpable, des del concert de Joaquín Sabina al solar de la Florinda, amb 4.000 persones, fins un diumenge que multiplicava opcions després del Castell de Focs: veure Tiburón al mateix recinte de l’Agulla, anar a ballar amb la Montgrins a la plaça Puigmercadal o veure un espectacle de revista al Kursaal, amb Mary Santpere i la companyia d’El Molino. Aquests, i sense saber-ho, van ser els darrers usuaris del vell teatre abans de l’actual rehabilitació.
El Ma’m va ser també responsable de la Festa Major de 1989, sempre més recordada com la de Mecano. Reunir 11.000 persones a la Florinda i cobrant entrada va aconseguir que la tresoreria del grup superés, en conjunt, els 33 milions de pessetes, tot i que l’aportació municipal tot just era de 8,5 milions. Però aquell èxit, celebrat i històric, no tindria continuïtat. En van quedar un primer Correaigua —que s’ha programat fins al 2022— o dues sessions al Conservatori d’aquell Cómeme el coco, negro, de la Cubana, que ja havia començat a mig matí pel mercat de Puigmercadal. I també les experiències més discutides de la Disco Golfa a Puigterrà o el fals pregó de La Trinca des del balcó municipal. Sigui com sigui, el Ma’m en poc més de dos anys va esdevenir una referència històrica en els debats sobre gestió i associacionisme.
L’any 1990 agafa el relleu una Comissió de Festa Major’90 que esdevindria la llavor de la futura Manresa de Festa. Novament, un combinat de regidors i tècnics municipals se sumen ara a un equip de representants d’entitats. El tema econòmic hi pesa; l’aportació pública creix fins als 9,5 milions de pessetes, en un pressupost que ambiciona superar els 22 milions. Hi ha la segona edició del Correaigua, el dissabte previ a la setmana oficial, en una fórmula que pren cos i defineix la Festa Major com el programa d’actes que va del Correaigua al Correfoc. Un Correfoc que s’acaba amb el ball i l’Orquestra Europa. Un any després (1991) l'Associació Manresa de Festa ja assumeix amb normalitat la realització del programa i desestima proposar macroconcerts com els d’anys precedents: només hi haurà Els Pets, a l’ara plaça Milcentenari (l’antiga Caserna) i passant per taquilla. Aquell any 91 també se celebra el desè aniversari del Correfoc i, per primer cop, s’edita el discurs del pregó, que va anar a càrrec d'Enric Puig i Jofra.
Les novetats de 1992
La Festa Major d’aquell any recuperava la figura de l’Àliga i, també, el certamen del pubillatge, abandonat des de 1977. Hi va haver també els concerts de Lax’n Busto i dels Celtas Cortos. Però si per alguna cosa serà recordada la festa de 1992 és per la primera edició de la Festa Major Alternativa, autogestionada, suma de les voluntats de denúncia, lluita i festa. Aquella primera edició, no autoritzada però tolerada, es va fer singularment a la plaça Europa. L’any 1993 ja es convocaria a la plaça de Puigmercadal i —tret del 2003, quan unes obres la desplacen al pati dels Infants— allà s’ha quedat fins a aquest mateix 2024. Per a tota la resta, les festes de 1993 i 1994 tenen un to altament continuista, amb una excepció: la nova colla castellera Tirallongues, presentada el 1993, ja apareix al programa de 1994 al costat de la ballada de gegants, l’àliga i els cavallets, a la plaça Major, després de la missa conventual solemne.
Arriba la Festa Major Infantil
L’any 1995 viu un altre canvi polític, a càrrec d’una àmplia coalició entre PSC, ERC i IC-V-AUP. L’alcalde, Jordi Valls, convida des de la salutació a la novetat d’aquell primer any: la Festa Major Infantil que, entre moltes d’altres propostes, anunciava el bateig dels nous Gegantons de la ciutat. L’aleshores Supeco va patrocinar la impressió d’un programa propi durant tres anys. En una perspectiva més política, la FMA va posar a prova les costures del nou pacte programant una fumada popular de ressò informatiu nacional, amb presència de regidors de govern reclamant la despenalització del cànnabis. Al mateix 95, el seguici d’autoritats dominical, que aquella àmplia coalició semblava qüestionar, va quedar desdibuixat i confús. Finalment, al ball del Correfoc hi tornava a haver programada la Salseta. Però la pluja, que va suspendre i posposar la convocatòria, donaria el relleu musical a l’Orquestra Mitjanit, que se’l faria seu fins al 2012.
L’any 1996 conté un petit terratrèmol organitzatiu, amb un nou format de la Comissió Manresa de Festa, que passa de ser una àmplia assemblea d’entitats —22 membres— a un grup reduït de set persones, també de tradició associativa, però molta més agilitat i amb una presidència de relleu anual que va estrenar Pep Ferrer. El mateix estiu, també hi ha un cert rebombori amb el certamen del pubillatge, que des d’ara incorporarà la figura de l’Hereu i prescindeix de les dames d’honor. D’aquell 1996 cal recordar també la convocatòria de les primeres Visites a la Manresa desconeguda que van despertar des del primer dia un formidable interès, cosa que explica les 26 convocatòries que ja suma, només amb un parell d’anys de baixa. Un any després, 1997, la novetat seria la càrrega política del pregoner, Pasqual Maragall, que havia renunciat a l’alcaldia de Barcelona per optar a la presidència de la Generalitat. I de 1998 cal recordar que, per primera vegada, s’oferia pujar a l’Agulla, la tarda i vespre del castell de focs, amb tren. Això i que el programa de Festa Major —que havia anat guanyant grandària— incorporava ara un resum, desplegable, per dur tranquil·lament a la butxaca.
Un únic programa de festes
Si alguna cosa destaca del programa de 1999 és la presència dels actes de la vuitena Festa Major Alternativa, impresos a la penúltima pàgina. Un any després, el febrer de l’any 2000, hi hauria una matinal de debat entre entitats sobre el model de Festa Major que necessitava Manresa i, potser per això, encara els anys 2000 i 2001 el programa oficial recolliria novament l’alternatiu en una única publicació de voluntat unitària que ja es distribuïa a 28.000 bústies. No ha passat mai més. I amb tot, ambdues propostes de festa conserven vincles recurrents: així, i a manera d’anècdota, podem constatar que l’autora del cartell de la FMA el 2001 —Susanna Ayala— ho serà del programa oficial el 2005. O, pel que fa als concerts, es fàcil detectar reiteracions com ara la de Cheb Balosky, a la FMA de 2001 i, novament, a la FMM el 2004. En fi, l’any 2000 també incorporarà el personatge del Picapoll a la Festa Major Infantil, que va tenir presència —gràfica i física!— fins al 2022.
Al 2001, i com a novetat, el programa presenta, després de la rigorosa salutació d’alcaldia, una fotografia de Rossy López amb els organitzadors i l’equip tècnic municipal, a manera de reconeixement. La fórmula continuarà els anys següents. Però en conjunt ja no hi ha grans canvis més. Diguem que l’any 2002 el programa va arribar a tenir unes dimensions extraordinàries i que, l’any 2003, que ja se n’editen 33.000, per primer cop també es va anunciar una versió penjada a la pàgina web municipal. El mateix 2003 també presentava per primera vegada exposició a la nova sala del Centre Cultural del Casino, dedicada al fotògraf Toni Catany. Però si per alguna cosa la Festa Major del 2003 serà sempre més recordada és per l’aiguat que, a bots i barrals, va caure sense cap mena de misericòrdia sobre els 30.000 assistents al Castell de Focs de l’Agulla: 46 litres d’aigua que pocs minuts abans de les deu va fer suspendre de manera incontestable l’espectacle pirotècnic. A canvi, hom diria que aquell dolor compartit, aquella terrible mullena que s’adheria als cossos, va suposar per a tots els presents un veritable baptisme col·lectiu de manresanitat.
Els darrers vint anys
Qualsevol lector adult de Manresa pot recordar la resta d’aquests últims vint anys. A risc d’oblidar moltes activitats —l’oferta ja superava regularment el centenar d’actes!— destaquem que el 2004 s’estrena la primera Moscada infantil. O que el 2006 se celebra el 25è aniversari del Correfoc amb una exposició a la Plana de l’Om. El 2007 desapareix del programa la relació de noms que integren la comissió de festes, cada vegada més reduïda. En canvi, el pressupost s’enfila als 240.000 euros, dels quals l’Ajuntament ja n’assumeix directament el 84%, mentre que les aportacions privades es minoritzen. De fet, el 2010 va ser el darrer cop on apareix el patrocini de Caixa Manresa, que durant gairebé tres dècades havia acaparat el revers del programa de festes a canvi de generoses aportacions.
De l’any 2008 es pot retenir el Pregó que va fer el doctor Moisès Broggi, president d’honor de la Reial Acadèmia de Medecina de Catalunya. Broggi, amb cent anys, va acabar el discurs reclamant l’aplicació de les Bases de Manresa i el respecte als drets dels pobles. «Sempre que els polítics catalans hi posin el mínim de coratge necessari per demanar el que ens toca i els espanyols acabin comprenent que (...) la veritable democràcia ens diu que tots els homes són iguals i que s’han de respectar els drets de les minories». Presidia l’acte l’alcalde Josep Camprubí i l’entusiasme independentista de Broggi, gairebé deu anys abans de 2017, va aconseguir que no tots els membres de la corporació l’aplaudissin. Fossin de l’oposició... o del propi govern.
Més anuncis i més paper
Amb Valentí Junyent d’alcalde, els anys 2012 i 2013 recuperen l’edició econòmica en paper de diari de les edicions del 77 i 78. Si més no, el format permet incorporar uns textos valuosos sobre la festa de Marc Torras, Bienve Moya o Glòria Ballús. De l’any 2013 cal destacar la incorporació del Lleó com a nou membre de la imatgeria i també un primer text, del tot singular en un programa de festes, que duu per títol Carta oberta als pares d’adolescents i que signava el professor d’animació sociocultural Joan Morros. L’objectiu manifest era el d’afavorir el diàleg entre pares i fills sobre el consum d’alcohol i altres drogues. Textos amb intencions semblants els signaran els artistes Natxo Tarrés (2024), Miki Esparbé (2015) i David Victori (2016).
Des del 2014, es recupera el programa de mà en format apaïsat gestionat des d’aleshores i fins ara mateix per Edicions MIC, amb un notable increment d’anuncis, que l’any 2015 arribaran a sumar 47 pàgines, 26 d’elles seguides. Tot i l’ús popular que ja té en aquells moments la xarxa d’Internet, cal dir que la tirada en paper és més alta que mai, i arriba als 45.000 exemplars, amb una graella d'actes concentrada a les pàgines centrals; també hi consta una primera relació d’entitats participants que en suma una quarantena i que l’any 2015 ja arribaran a seixanta. I un darrer apunt, el programa de 2014 ja presenta un codi QR i els vincles a les xarxes socials d’Instagram i Facebook.
L’any 2015 s'habilita un espai per a les persones amb mobilitat reduïda i el programa presenta les figures i el bestiari del Correfoc, amb dibuixos de Dani Hernández Massegú, que continuarà el 2016. L’any 2017, i amb una tirada minorada a 40.000 exemplars, el programa té 96 pàgines i, entre el doll de publicitat, apareix per primer cop una pàgina del SIAD —Servei d’Informació i Atenció a la Dona— amb el lema No és no, que reflecteix les polítiques de la recuperada regidoria de Dona i Igualtat. L’any 2019, dues pàgines de costat anunciaran el «punt lila» i el servei dels «àngels de nit».
Sota la pandèmia
Els darrers i més grans canvis a tenir en compte no es produiran fins a l’any 2020, sota les limitacions de la pandèmia i el confinament decretat el mes de març. Ja amb Marc Aloy com a alcalde, l’agost de 2020 el programa que il·lustra Maria Picassó només tindrà format virtual —calia evitar contactes i contagis— i els actes es reinventen, com ara la Ballada de la Imatgeria, que es trasllada al teatre Conservatori, o el Castell de Focs, que es va fer des dels balcons, uns condicionants que, tot i que en menor mesura, encara es mantindran el 2021. El programa recull especialment l’ús obligatori de mascareta als actes, el gel hidroalcohòlic a l’entrada i la necessitat d’accedir als espectacles només amb invitació, registre de dades personals i guardant les distàncies reglamentàries. Fins i tot es van fer dos models de mascaretes de festa major, il·lustrades per Dani Hernandez Massegú!
El desig de tornar a ocupar els espais públics es concreta el 2022 amb la incorporació del carrer Sallent com a escenari per als grans concerts, quan Sant Domènec s’havia fet petit i esdevenia poc segur. I és que les darreres actuacions registrades aquests anys —inoblidables Catarres!— tornen a ser tan multitudinàries com els de tres dècades abans. Això sí, també es va cancel·lar el Correaigua a causa de la sequera i ja no s'ha tornat a programar. I també, el 2022 i fins ara, ha estat el primer i únic any en què va haver-hi marxandatge (samarreta, bossa i ventall) i una nova remesa de 45.000 exemplars. Un any després, el Correaigua ja no es programa, i en recordem el concert dels 40 anys de Xàldiga amb les músiques del Correfoc. La tirada es queda en 37.000 exemplars, també aquest 2024, en què compta amb un pressupost abans de tancament a l’entorn dels 300.000 euros.
Han estat 50 festes majors i, alhora d’enllestir el repàs encara observem, a manera d’anècdota, que aquest agost de 2024 el ball del Correfoc ha tornant a sonar amb l’Orquestra Mitjanit. Oi que diríem que és la Festa Major de sempre? Ho tornarem a dir, és clar. Però, per poc bé que ens ho mirem, ens caldrà acceptar que no ha estat mai ben bé així del tot. I que, sigui com sigui, doncs que per molts anys!
L’any 2015 s'habilita un espai per a les persones amb mobilitat reduïda i el programa presenta les figures i el bestiari del Correfoc, amb dibuixos de Dani Hernández Massegú, que continuarà el 2016. L’any 2017, i amb una tirada minorada a 40.000 exemplars, el programa té 96 pàgines i, entre el doll de publicitat, apareix per primer cop una pàgina del SIAD —Servei d’Informació i Atenció a la Dona— amb el lema No és no, que reflecteix les polítiques de la recuperada regidoria de Dona i Igualtat. L’any 2019, dues pàgines de costat anunciaran el «punt lila» i el servei dels «àngels de nit».
Sota la pandèmia
Els darrers i més grans canvis a tenir en compte no es produiran fins a l’any 2020, sota les limitacions de la pandèmia i el confinament decretat el mes de març. Ja amb Marc Aloy com a alcalde, l’agost de 2020 el programa que il·lustra Maria Picassó només tindrà format virtual —calia evitar contactes i contagis— i els actes es reinventen, com ara la Ballada de la Imatgeria, que es trasllada al teatre Conservatori, o el Castell de Focs, que es va fer des dels balcons, uns condicionants que, tot i que en menor mesura, encara es mantindran el 2021. El programa recull especialment l’ús obligatori de mascareta als actes, el gel hidroalcohòlic a l’entrada i la necessitat d’accedir als espectacles només amb invitació, registre de dades personals i guardant les distàncies reglamentàries. Fins i tot es van fer dos models de mascaretes de festa major, il·lustrades per Dani Hernandez Massegú!
El desig de tornar a ocupar els espais públics es concreta el 2022 amb la incorporació del carrer Sallent com a escenari per als grans concerts, quan Sant Domènec s’havia fet petit i esdevenia poc segur. I és que les darreres actuacions registrades aquests anys —inoblidables Catarres!— tornen a ser tan multitudinàries com els de tres dècades abans. Això sí, també es va cancel·lar el Correaigua a causa de la sequera i ja no s'ha tornat a programar. I també, el 2022 i fins ara, ha estat el primer i únic any en què va haver-hi marxandatge (samarreta, bossa i ventall) i una nova remesa de 45.000 exemplars. Un any després, el Correaigua ja no es programa, i en recordem el concert dels 40 anys de Xàldiga amb les músiques del Correfoc. La tirada es queda en 37.000 exemplars, també aquest 2024, en què compta amb un pressupost abans de tancament a l’entorn dels 300.000 euros.
Han estat 50 festes majors i, alhora d’enllestir el repàs encara observem, a manera d’anècdota, que aquest agost de 2024 el ball del Correfoc ha tornant a sonar amb l’Orquestra Mitjanit. Oi que diríem que és la Festa Major de sempre? Ho tornarem a dir, és clar. Però, per poc bé que ens ho mirem, ens caldrà acceptar que no ha estat mai ben bé així del tot. I que, sigui com sigui, doncs que per molts anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada