Política conservadora
«La gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa... no és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador»
El president Torra, a finals de gener, va donar la legislatura per amortitzada. Fixaria la data de la convocatòria electoral just després de l'aprovació dels pressupostos. Els pressupostos es van aprovar per Sant Jordi, en plena pandèmia. Però la urgència presidencial per tancar l'etapa de provisionalitat i obrir-ne una altra que hauria de permetre afrontar els reptes sobrevinguts amb un Govern menys "amortitzat" s'ha esvaït. Sembla que, a la vista de les dades demoscòpiques, les instruccions són ara d'allargar la situació tant com sigui possible. Potser fins a finals d'hivern.
No pas per un acord polític de tot el Parlament o de les forces que sostenen el Govern, sinó per l'aplicació de supòsits derivats, sobretot, de la impune tirania judicial de l'Estat; però també de la renúncia de l'entorn presidencial a la iniciativa política i institucional. Especular amb l'excepcionalitat que la inhabilitació de Torra posaria en marxa, i cedir la convocatòria electoral als procediments d'aquella excepcionalitat, només s'entén per les dificultats de l'independentisme conservador a l'hora de construir un projecte polític i una estructura organitzativa nous, perdent el mínim de suports pel camí. La manca de projecte porta a l'abús de refranys i metàfores grandiloqüents, mentre s'aposta per escenaris de desobediència simbòlica i s'evita abordar els reptes econòmics immediats, les emergències sanitàries o les crisis socials.
Fer política comporta utilitzar els instruments de poder a l'abast per servir els objectius formulats i l'interès general. L'administració del temps polític i la preservació del prestigi de les institucions de govern són dos instruments de poder fonamentals. Qui ara mateix en té la clau en la política catalana és el President. Ell és qui, en el moment més delicat pel risc d'inhabilitació, podia atendre la demanda ciutadana i reclamar una nova majoria per un Govern més fort. Però no ho ha fet. Ha preferit subratllar la denúncia de la persecució antidemocràtica que pateix i renunciar a la iniciativa política.
Tot el suport al President davant l'amenaça d'una inhabilitació que, per breu que fos, seria injusta, injustificable, esperpèntica. Però també l'exigència que utilitzi la tota seva capacitat política per minimitzar els efectes de l'eventual inhabilitació. A favor de la cohesió i el benestar dels ciutadans; i en coherència amb la seva intervenció del gener liquidant la legislatura. No es pot parlar de voler un Govern fort per encarar la pandèmia mentre es contribueix al seu afebliment, qüestionant-lo, dirimint-hi la baralla domèstica entre JxCat i el PDECat, deixant-lo en funcions.
No pas per un acord polític de tot el Parlament o de les forces que sostenen el Govern, sinó per l'aplicació de supòsits derivats, sobretot, de la impune tirania judicial de l'Estat; però també de la renúncia de l'entorn presidencial a la iniciativa política i institucional. Especular amb l'excepcionalitat que la inhabilitació de Torra posaria en marxa, i cedir la convocatòria electoral als procediments d'aquella excepcionalitat, només s'entén per les dificultats de l'independentisme conservador a l'hora de construir un projecte polític i una estructura organitzativa nous, perdent el mínim de suports pel camí. La manca de projecte porta a l'abús de refranys i metàfores grandiloqüents, mentre s'aposta per escenaris de desobediència simbòlica i s'evita abordar els reptes econòmics immediats, les emergències sanitàries o les crisis socials.
Fer política comporta utilitzar els instruments de poder a l'abast per servir els objectius formulats i l'interès general. L'administració del temps polític i la preservació del prestigi de les institucions de govern són dos instruments de poder fonamentals. Qui ara mateix en té la clau en la política catalana és el President. Ell és qui, en el moment més delicat pel risc d'inhabilitació, podia atendre la demanda ciutadana i reclamar una nova majoria per un Govern més fort. Però no ho ha fet. Ha preferit subratllar la denúncia de la persecució antidemocràtica que pateix i renunciar a la iniciativa política.
Tot el suport al President davant l'amenaça d'una inhabilitació que, per breu que fos, seria injusta, injustificable, esperpèntica. Però també l'exigència que utilitzi la tota seva capacitat política per minimitzar els efectes de l'eventual inhabilitació. A favor de la cohesió i el benestar dels ciutadans; i en coherència amb la seva intervenció del gener liquidant la legislatura. No es pot parlar de voler un Govern fort per encarar la pandèmia mentre es contribueix al seu afebliment, qüestionant-lo, dirimint-hi la baralla domèstica entre JxCat i el PDECat, deixant-lo en funcions.
Quan no hi ha projecte polític pot passar això. Quan et costa anys poder definir-te políticament en termes convencionals i no te'n surts. Quan crees estructures organitzatives successives, sobreposades, amb el corresponent ball de sigles, consells i direccions executives, i no acaben d'encaixar. Quan prescindeixes de mig país però reclames unitat al teu voltant a l'altre mig, mentre internament t'esqueixes. Quan la teva principal activitat de comunicació política de cara a l'opinió pública consisteix a fer aparèixer els teus estrictes problemes interns com a greus malalties del conjunt de l'independentisme o del país sencer. Quan, en comptes de contribuir a fer del sobiranisme republicà un espai social més gran, et limites a maniobres tàctiques per si n'obtens la porció més gran...
Llavors, el lloc de la política i el seu imprescindible ancoratge en la realitat queden desplaçats per la gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa (jugades mestres), l'apel·lació a una fe i una raó transcendents, situades al marge de la història i de la política, que s'acosten a la religió, a la sacralització d'un grapat d'objectius mitificats. Davant d'aquestes il·luminacions, van quedant bandejats els drames quotidians, la necessitat de fer front als reptes col·lectius més peremptoris, o l'obsessió per aglutinar les energies socials i obtenir la màxima eficàcia en l'acció política que desplegues.
No és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador, del seu plantejament instrumental de la política i de la seva resposta regressiva davant la duríssima repressió de l'Estat contra tot l'independentisme. Al nacionalisme identitari espanyol, totalitari i vertical, característic dels estats-nació, hi han acabat oposant una afirmació visceral, resistencial, carregada també de formulacions identitàries semblants a les del nacionalisme d'estat. A la línia divisòria proposada per Cs i el PP per justificar que a Catalunya el que hi ha és un problema entre catalans, una fractura social, ells, en comptes de combatre-la i negar-la, l'han reforçat pintant la seva línia divisòria al damunt i, encara, dibuixant dins del propi camp les delimitacions que volen confinar els "traïdors" –els altres; els que no combreguen amb les seves al·lucinacions i les veuen com l'obstacle principal per a la construcció d'una majoria social democràtica, sobiranista, progressista i republicana.
Hi ha un altre independentisme. D'esquerres. Que considera que només partint del reconeixement de la realitat és possible projectar polítiques per transformar-la. Que analitza i proposa; que respecta, argumenta i debat. En poc temps, s'han acumulat declaracions, articles i llibres de gent molt diversa que exposen els aspectes fonamentals d'un projecte practicable d'assolir una ampla majoria social capaç de desbordar democràticament l'Estat.
Dels llibres en destacaré tres, dels darrers deu mesos i per ordre d'edició. El referèndum inevitable, de Carles Mundó; Principi de realitat, de Jordi Muñoz, i Tornarem a vèncer d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Si supera la mandra de llegir i d'informar-se, cap independentista té excusa per declarar-se desorientat. Particularment el llibre de Junqueras i Rovira, clar i concís, és un breviari de les idees bàsiques i les polítiques que defensa l'esquerra independentista. Si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil.
Llavors, el lloc de la política i el seu imprescindible ancoratge en la realitat queden desplaçats per la gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa (jugades mestres), l'apel·lació a una fe i una raó transcendents, situades al marge de la història i de la política, que s'acosten a la religió, a la sacralització d'un grapat d'objectius mitificats. Davant d'aquestes il·luminacions, van quedant bandejats els drames quotidians, la necessitat de fer front als reptes col·lectius més peremptoris, o l'obsessió per aglutinar les energies socials i obtenir la màxima eficàcia en l'acció política que desplegues.
No és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador, del seu plantejament instrumental de la política i de la seva resposta regressiva davant la duríssima repressió de l'Estat contra tot l'independentisme. Al nacionalisme identitari espanyol, totalitari i vertical, característic dels estats-nació, hi han acabat oposant una afirmació visceral, resistencial, carregada també de formulacions identitàries semblants a les del nacionalisme d'estat. A la línia divisòria proposada per Cs i el PP per justificar que a Catalunya el que hi ha és un problema entre catalans, una fractura social, ells, en comptes de combatre-la i negar-la, l'han reforçat pintant la seva línia divisòria al damunt i, encara, dibuixant dins del propi camp les delimitacions que volen confinar els "traïdors" –els altres; els que no combreguen amb les seves al·lucinacions i les veuen com l'obstacle principal per a la construcció d'una majoria social democràtica, sobiranista, progressista i republicana.
Hi ha un altre independentisme. D'esquerres. Que considera que només partint del reconeixement de la realitat és possible projectar polítiques per transformar-la. Que analitza i proposa; que respecta, argumenta i debat. En poc temps, s'han acumulat declaracions, articles i llibres de gent molt diversa que exposen els aspectes fonamentals d'un projecte practicable d'assolir una ampla majoria social capaç de desbordar democràticament l'Estat.
Dels llibres en destacaré tres, dels darrers deu mesos i per ordre d'edició. El referèndum inevitable, de Carles Mundó; Principi de realitat, de Jordi Muñoz, i Tornarem a vèncer d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Si supera la mandra de llegir i d'informar-se, cap independentista té excusa per declarar-se desorientat. Particularment el llibre de Junqueras i Rovira, clar i concís, és un breviari de les idees bàsiques i les polítiques que defensa l'esquerra independentista. Si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada