Balanç de la covid a la Residència d'avis del barri

Quant s'acosta la Puríssima, ja em conec la tradició: cal preparar totes les felicitacions de Nadal que cada any la Residència d'avis del barri envia. El dibuix acostuma a ser del Manel i l'exercici consisteix a anar omplint més de 400 sobres, amb etiqueta i un missatge mínim de bona voluntat que, aquesta vegada, al costat del Bon Nadal reclama un millor any 2021 «si pot ser». Com es pot veure, la il·lustració homenatja una cuidadora amb uniforme de la casa, que amb aires de pastorets i unes ales beatífiques, triomfa sobre la covid-19. Es tracta d'aconseguir un somriure, és clar, però també de conjurar-nos plegats per tal de fer possible la victòria  Això és: vèncer aquest virus... i alguna cosa més.  

2020 ha estat un mal any per a la nostra Residència d'avis del barri de la Sagrada Família de Manresa. Des del mes de març també vam patir els efectes de la pandèmia i el mes d'abril ja sumàvem 6 morts i fins a 12 treballadores —ara l'una, ara l'altra— contagiades. La mort ens destarota, però des d'aleshores no hem parat de lluitar per trobar la gent i els recursos per continuar donant el servei que ens vam proposar donar el primer dia: un refugi al cor del barri per a tots els avis i àvies. Sense desatendre mai ningú, treballant al costat de cadascun dels residents i usuaris, mirant de fer més fàcil un trajecte tan aspre com és envellir. I ens n'hem sortit, i tant! Vam extremar més i més les mesures de no contagi, i des de l'estiu que som centre «verd», lliure de virus. Però no ha estat senzill ni fàcil. I en el combat de cada dia ens queden un grapat de preguntes.

Vam néixer fa més de trenta anys com una llar, no pas un centre sanitari. Aleshores vam reunir nou residents en dos pisos i ens va semblar que valia la pena provar-ho. Al cap de tres dècades superàvem la cinquantena de residents —i cinquanta usuaris més en servei d'atenció domiciliària. Hem crecut, i hem volgut créixer al cor del barri i com a part del barri, no pas discretament o invisibilitzats. Ara, amb la covid-19, com quedarà tot això? 

A Catalunya hi ha vora 65.000 persones grans que viuen en places residencials, públiques i privades, en una xarxa de més de 1.100 establiments. Només al mes de març ja vam comptar 511 defuncions i 1.200 persones diagnosticades. Aleshores si el material era escàs, les proves encara ho eren més! Nou mesos després, la darrera setmana de novembre, els casos detectats a les residències confirmats per prova PCR ja superen els 23.000 i les víctimes són 4.300. Ras i curt: una de cada tres persones que viuen en residències de gent gran ha donat positiu des de l’inici de la pandèmia. I del total de decessos a Catalunya, un de cada quatre vivia en una residència.

Certament, són xifres que obliguen a la reflexió. Però alguna cosa se'ns escapa si reduïm la informació sobre la vellesa a la xifra dels morts. Perquè la pandèmia només ha evidenciat algunes de les mancances que socialment no acabem d'entomar. I això perquè la vellesa, cada vegada més, és viscuda com un autèntic estigma social, gairebé una malaltia: una nosa. Dolors Comas, antropòloga, ens fa notar que «és contradictori alegrar-nos de viure més anys i alhora relegar la gent gran perquè no encaixa amb el nostre model de vida». La vellesa, certament, fa que grinyolin alguns dels nostres valors socials. Encara més, si som conscients de les nostres futures limitacions, ¿com és que no es reconeix la gent que té cura de les persones, dins de les famílies o des dels equips residencials? Ni social ni econòmicament! ¿I no caldria també un major suport des dels serveis sanitaris per poder atendre els nostres residents amb la dignitat que mereixen? I encara: no caldria multiplicar els espais de convivència, de participació, per tal de no relegar tot el col·lectiu a una mena d'exili interior?

La pandèmia ha posat en tensió tot el sistema. Des de la Residència del barri hem provat d'atendre els avis i també les seves famílies, sovint allunyades dels seus familiars. I des del patronat de la Fundació ja sabem que acabarem l'exercici amb un petit daltabaix econòmic. Però continuem compromesos amb aquell projecte encetat el 1988 i reivindiquem, ara com aleshores, que es consideri cadascun dels nostres avis i àvies ciutadans de ple dret. Que ja ho han donat tot, sí, però que precisament per això són mereixedors de la més gran dignitat. I dels recursos i de l'estima que entre tots hauríem de saber-los atorgar. Només demanem de ser més compartint aquest trajecte, per embastar nous projectes i trobar el suport necessari per fer-los novament realitat.