dilluns, 2 de novembre de 2020

La fermesa d'Oriol Junqueras des de la presó

Ho recordo personalment: ara fa tres anys es decretava presó provisonal sense fiança pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació per al vicepresident del Govern Oriol Junqueras i a set d'altres consellers, tots ells deposats en aplicació de l'article 155: Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Dolors Bassa. Se sumaven així als empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, en un camí que cada cop més companys transitarien. Tres anys de presó! 

Dolors Bassa avui en fa article a les pàgines d'opinió de l'ARA, pendent de la fiscalia que li vol revocar el tercer grau penitenciari. «Avui fa tres anys d’un dia ignominiós i duríssim, com també ho va ser el 23 de març del 2018, quan ens van tornar a empresonar i hi van afegir la presidenta del Parlament. Malauradament, tres anys després pot tornar a ser el dia que entri a la presó». I malgrat tot, ella insisteix a no abaixar la guàrdia («Per damunt de tot, l’estat espanyol ha de saber que sense abordar ni avançar democràticament en el conflicte polític amb Catalunya, el bloqueig es mantindrà»), i reclama una amnistia política a les 2.850 persones que avui mateix es compten com a represaliades. 

Però allò que avui més m'ha impressionat han estat les declaracions d'Oriol Junqueras a RAC1, que malgrat els tres anys de presó ha tornat a defensar l'estratègia d'Esquerra amb la més gran fermesa: el diàleg amb l'Estat per mirar de trobar una sortida al conflicte polític. Literalment: «La nostra responsabilitat és no renunciar mai a dialogar amb tothom». Segons ho recull l'ARA, per a ell, ni la recent operació Volhov de la Guàrdia Civil, que ha suposat noves detencions, també a ERC, és un motiu per repensar aquest rumb. Només cal llegir els primers comentaris a les xarxes per adonar-se que no són pocs els independentistes que rebutgen aquest diàleg i, amb més insults que no arguments, reclamen immediatesa i fins potser aquells 10.000 soldats russos que havien de venir a "ajudar-nos"... 

Com si el diàleg no fos avui fermesa i convicció: Junqueras n'és el primer testimoni. A RAC1 ha tornat a tibar d'exemples, des de Gerry Adams, «que va parlar amb els ministres britànics que el tenien empresonat», mentre al carrer hi havia bombes cada dia. I encara: «Si ho va fer Nelson Mandela després de 27 anys de presó, és evident que nosaltres també ho podem fer». En resum, i vaticinant algunes respostes immediates, «no ho deixarem de fer per molt que cridin que no s'ha de dialogar». 

El resum que fa l'ARA d'aquest tercer aniversari acaba en els dos convenciments d'Oriol Junqueras, i que faig meus: que l'estratègia d'ERC amb el diàleg és bona i que la seva situació d'empresonament –i la de la resta de presos, em sap greu– no canviarà a curt termini, per exemple, amb un indult. "No poden suportar la idea que estiguem en llibertat". Perquè no hi haurà amnistia ni hi haurà indult sinó tot el contrari: la causa general que hi ha contra l'independentisme es reforçarà com més acorralats se sentin. I la resposta no pot ser fer-los el joc, ni participar d'aquesta guerra bruta. Algú ha dit que cal que posem en marxa un pacte de tots els demòcrates contra la repressió. Mentrestant, la nostra perseverança ha de ser incansable, tossuda i valenta. De llarg recorregut. I malgrat eleccions, partits i mil bregues, buscar la suma i consens: la millor estratègia ha d'estalviar divisions. I persistir, persistir, persistir com sovint ens reclama Junqueras. No m'imagino cap altre camí cap a la llibertat.

La foto, de Sergi Alcàzar, aquest darrer estiu a elnacional.cat: Oriol Junqueras torna al CP Lledoners.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada