Com que m’hi va convidar expressament la Pilar Goñi, no vaig saber dir que no. I ahir dimarts, em vaig plantar a l’Auditori de la Plana per escoltar una conversa organitzada per Canal Taronja conjuntament amb la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de periodistes. El tema anava sobre «Els reptes de les 5 capitals de comarca de la Catalunya Central» i, retransmès pel canal televisiu, tenia una durada acotada a 90 minuts. Hi van parlar Marc Aloy, de Manresa, de costat a Ivan Sanchez, de Berga; Judit Gisbert, de Solsona; Jordi Bruch de Prats de Lluçanès i —last but not least!— Albert Castells, de Vic. Dionís Guiteres, de Moià, va ser baixa per trobar-se a Brussel·les.
L’acte va estar conduït per Mar Martí, presidenta de la Demarcació Catalunya Central del Col.legi de periodistes de Catalunya, i Rubén Vázquez, director de Canal Taronja TV Osona, Moianès i Lluçanès. I ja puc avançar que tenint en compte el perfil de la convocatòria —aquestes coses poden arribar a ser molt pesades— el resultat va ser molt interessant. I això almenys per dos motius:
1- A l’escenari, més enllà dels periodistes, quedaven quatre alcaldes i una alcaldessa que en cap moment van explicitar sigles de partit ni, tampoc, es trobaven en un període de competència electoral. Encara més, van venir des de l’Ajuntament de Manresa on havien quedat inicialment i van baixar distesament per sant Miquel, fins a la Plana. Tot plegat no tindria més importància si no fos que quan van parlar de seguretat, de promoció econòmica, de mobilitat o d’habitatge, resulta que l’anàlisi de molts municipis és prou semblant. Vaja, que l’incivisme —ho dic només com a exemple— es dona igualment en un municipi amb govern de la CUP, de Junts o d’Esquerra. I si de cas, menys en un cap de comarca com Prats —2600 ànimes— que no pas Manresa o Vic —ara mateix, 80 i 50.000 habitants respectivament. Però les solucions no són pas tan diferents! Parlar-ne plegats, lluny dels habituals rols entre govern i oposició, és més que saludable: s'hi descobreixen coses. Només el turisme va ser font de debat atès que el Lluçanès, el Berguedà, el Solsonès i l’Osona es disputen el millor paisatge del món i també la llonganissa. No em posicionaré pas. Només que va estar bé de sentir-ho, amb aquell to irònic que tots gastem quan no tenim por i volem fins i tot riure.
2- I per això, a mesura que avançaven els noranta minuts, em va fer tot l’efecte que la importància de la reunió, al marge de les estructures comarcals o provincials. Aquelles persones eren allà perquè volien i suposo que fins i tot eren els primers a percebre el poder que aplegats tenien: pura Catalunya central. Diria que després se’n van anar a sopar, i només desitjo que la proposta no quedi en un episodi de Canal Taronja. La trobada és un símptoma i diria que Vic és qui més hi ha posat ara mateix, per fer-ho possible. Hem viscut tan d’esquena! Però em fa l’efecte que resolt l’enigma de l’Anoia —és bo saber francament que no hi volen ser—, la possibilitat de trenar aliances fa que «Catalunya Central» sigui alguna cosa més que un concepte geogràfic que vaig sentir l’any 80 per primer cop del malaguanyat Rafel Llussà. Catalunya Central: un projecte polític també, que tindrà tanta força com els seus impulsors vulguin. Amb acords com l’universitari o, ara mateix, en termes d’ocupació. Caminar plegats en una direcció, malgrat els matisos, permet ser més forts i fer-nos valdre millor. I Manresa ha de ser generosa i liderar —que no vol dir ocupar un primer lloc protocol·lari. Perquè el poder és això: potència. I amb potència pots fer, i fer fer. Altrament, sempre serem vistos com les tribus de la Catalunya interior, tan indomables com incapaces de cooperar entre elles. I així ens ha anat en el darrer mig segle democràtic: una llunyana i maltractada quarta corona de la realitat metropolitana (*).
Doncs no res, que em va fer il·lusió d’escoltar els reptes però, sobretot, m’ha agradat pensar que en el futur sabrem fer-nos forts. I retrobar-nos per a noves iniciatives... encara que no ens hi arrossegui la Pilar Goñi!
L’acte va estar conduït per Mar Martí, presidenta de la Demarcació Catalunya Central del Col.legi de periodistes de Catalunya, i Rubén Vázquez, director de Canal Taronja TV Osona, Moianès i Lluçanès. I ja puc avançar que tenint en compte el perfil de la convocatòria —aquestes coses poden arribar a ser molt pesades— el resultat va ser molt interessant. I això almenys per dos motius:
1- A l’escenari, més enllà dels periodistes, quedaven quatre alcaldes i una alcaldessa que en cap moment van explicitar sigles de partit ni, tampoc, es trobaven en un període de competència electoral. Encara més, van venir des de l’Ajuntament de Manresa on havien quedat inicialment i van baixar distesament per sant Miquel, fins a la Plana. Tot plegat no tindria més importància si no fos que quan van parlar de seguretat, de promoció econòmica, de mobilitat o d’habitatge, resulta que l’anàlisi de molts municipis és prou semblant. Vaja, que l’incivisme —ho dic només com a exemple— es dona igualment en un municipi amb govern de la CUP, de Junts o d’Esquerra. I si de cas, menys en un cap de comarca com Prats —2600 ànimes— que no pas Manresa o Vic —ara mateix, 80 i 50.000 habitants respectivament. Però les solucions no són pas tan diferents! Parlar-ne plegats, lluny dels habituals rols entre govern i oposició, és més que saludable: s'hi descobreixen coses. Només el turisme va ser font de debat atès que el Lluçanès, el Berguedà, el Solsonès i l’Osona es disputen el millor paisatge del món i també la llonganissa. No em posicionaré pas. Només que va estar bé de sentir-ho, amb aquell to irònic que tots gastem quan no tenim por i volem fins i tot riure.
2- I per això, a mesura que avançaven els noranta minuts, em va fer tot l’efecte que la importància de la reunió, al marge de les estructures comarcals o provincials. Aquelles persones eren allà perquè volien i suposo que fins i tot eren els primers a percebre el poder que aplegats tenien: pura Catalunya central. Diria que després se’n van anar a sopar, i només desitjo que la proposta no quedi en un episodi de Canal Taronja. La trobada és un símptoma i diria que Vic és qui més hi ha posat ara mateix, per fer-ho possible. Hem viscut tan d’esquena! Però em fa l’efecte que resolt l’enigma de l’Anoia —és bo saber francament que no hi volen ser—, la possibilitat de trenar aliances fa que «Catalunya Central» sigui alguna cosa més que un concepte geogràfic que vaig sentir l’any 80 per primer cop del malaguanyat Rafel Llussà. Catalunya Central: un projecte polític també, que tindrà tanta força com els seus impulsors vulguin. Amb acords com l’universitari o, ara mateix, en termes d’ocupació. Caminar plegats en una direcció, malgrat els matisos, permet ser més forts i fer-nos valdre millor. I Manresa ha de ser generosa i liderar —que no vol dir ocupar un primer lloc protocol·lari. Perquè el poder és això: potència. I amb potència pots fer, i fer fer. Altrament, sempre serem vistos com les tribus de la Catalunya interior, tan indomables com incapaces de cooperar entre elles. I així ens ha anat en el darrer mig segle democràtic: una llunyana i maltractada quarta corona de la realitat metropolitana (*).
Doncs no res, que em va fer il·lusió d’escoltar els reptes però, sobretot, m’ha agradat pensar que en el futur sabrem fer-nos forts. I retrobar-nos per a noves iniciatives... encara que no ens hi arrossegui la Pilar Goñi!
(*) Sobre aquesta idea no em cansaré de repetir que som massa sovint víctimes del centralisme barceloní, en un país que caldria pensar a manera de xarxa. Celebro doncs aquesta iniciativa tant com ho vaig fer amb les declaracions de Marc Aloy fa quatre dies, quan fou capaç de sortir al diari i manifestar sense embuts el seu disgust sobre l'R4 a la proposta d'investidura espanyola. Perquè l'autoritat és suma de potència i voluntat, però només funciona quan s'exerceix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada