1961, Berlanga immortalitza Manresa
Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023
El rodatge de Plácido, de Luís Berlanga, va ser un veritable esdeveniment el març de 1961. El director ja era un personatge del tot reconegut que havia fet Bienvenido, Míster Marshall (1953); Novio a la vista (1954); Calabuch (1956); Los jueves, milagro (1957)... i ara buscava una ciutat grisa i propera a Barcelona. Va resultar ser Manresa, i això per situar-hi una paròdia amb guió de José Luís Azcona que no s’allunyava gaire de la nostra quotidianitat humana. Amb Plácido, doncs, Manresa s’emmirallava física i moralment a la pantalla, i es trobava —ho podem dir?— arnada i lletja. Al darrera quedava tot un mes de rodatge i una gran expectació protagonitzada, entre altres, pel còmic català Cast Sendra (Cassen) i José Luis López Vázquez.
La foto, realitzada per Marià Lladó a la Plana de l’Om ens sorprèn sobre manera. Ara, malgrat les dificultats d’acoloriment, la composició cobra vida, en un guirigall d’artistes, tècnics i públic embadalit. L’argument és senzill, tal i com Carles Claret, al Pou núm. 362 (Manresa de cine), el sintetitzava: «les peripècies d’una petita ciutat provinciana en la qual a unes burgeses ocioses se’ls ocorre organitzar una campanya nadalenca amb el lema Siente a un pobre en su mesa. Mentrestant, a Plácido —Cassen– l’han contractat per participar amb el motocarro a la cavalcada de Reis, però sorgeix un problema que li impedeix centrar-se en la feina: el mateix dia li venç la primera lletra del vehicle, que és el seu únic mitjà de vida». La pel·lícula, val a dir-ho, es va endur la Palma d’Or al festival de Cannes i va ser nominada als Òscars de Hollywood de 1962 en la modalitat de parla no-anglesa, amb escenes tan hilarants —i sarcàstiques— com quan les Ollas Cocinex patrocinen una subhasta de pobres filmada a l’interior del Casino.
Joan Anton Ribas, un dels fundadors de CineClub Manresa recordava, per a la secció Les persones i els fets (1987) que «durant la realització els manresans reien, però després de la projecció s’adonaren que la ciutat no quedava gaire ben parada!». I afegia: «A la pel·lícula van sortir-hi molts extres, la majoria dels quals eren vells de l’asil de les Germanetes dels Pobres, amb qui es pretenia donar més sensació de desemparança i tristor». No hi va faltar la participació també d’alguns actors amateurs, com ara la veterana actriu Paquita Blanch, que va protagonitzar un dels moments del rodatge en ensopegar a l’escena del Casino, i que Berlanga va aprofitar en el muntatge definitiu. Un darrer ingredient manresà quedaria immortalitzat al film, i no són els urinaris de sant Domènec, enderrocats el 1995. Parlem del famós motocarro, propietat del manresà Enric Martí. Si més no, Plácido va somoure una mica Manresa i tindrà sempre més un lloc en la memòria col·lectiva tal com recollia encara l’any 2005 La ciutat de Plácido, el documental que va fer-ne el malaguanyat director Joan Soler.
El rodatge de Plácido, de Luís Berlanga, va ser un veritable esdeveniment el març de 1961. El director ja era un personatge del tot reconegut que havia fet Bienvenido, Míster Marshall (1953); Novio a la vista (1954); Calabuch (1956); Los jueves, milagro (1957)... i ara buscava una ciutat grisa i propera a Barcelona. Va resultar ser Manresa, i això per situar-hi una paròdia amb guió de José Luís Azcona que no s’allunyava gaire de la nostra quotidianitat humana. Amb Plácido, doncs, Manresa s’emmirallava física i moralment a la pantalla, i es trobava —ho podem dir?— arnada i lletja. Al darrera quedava tot un mes de rodatge i una gran expectació protagonitzada, entre altres, pel còmic català Cast Sendra (Cassen) i José Luis López Vázquez.
La foto, realitzada per Marià Lladó a la Plana de l’Om ens sorprèn sobre manera. Ara, malgrat les dificultats d’acoloriment, la composició cobra vida, en un guirigall d’artistes, tècnics i públic embadalit. L’argument és senzill, tal i com Carles Claret, al Pou núm. 362 (Manresa de cine), el sintetitzava: «les peripècies d’una petita ciutat provinciana en la qual a unes burgeses ocioses se’ls ocorre organitzar una campanya nadalenca amb el lema Siente a un pobre en su mesa. Mentrestant, a Plácido —Cassen– l’han contractat per participar amb el motocarro a la cavalcada de Reis, però sorgeix un problema que li impedeix centrar-se en la feina: el mateix dia li venç la primera lletra del vehicle, que és el seu únic mitjà de vida». La pel·lícula, val a dir-ho, es va endur la Palma d’Or al festival de Cannes i va ser nominada als Òscars de Hollywood de 1962 en la modalitat de parla no-anglesa, amb escenes tan hilarants —i sarcàstiques— com quan les Ollas Cocinex patrocinen una subhasta de pobres filmada a l’interior del Casino.
Joan Anton Ribas, un dels fundadors de CineClub Manresa recordava, per a la secció Les persones i els fets (1987) que «durant la realització els manresans reien, però després de la projecció s’adonaren que la ciutat no quedava gaire ben parada!». I afegia: «A la pel·lícula van sortir-hi molts extres, la majoria dels quals eren vells de l’asil de les Germanetes dels Pobres, amb qui es pretenia donar més sensació de desemparança i tristor». No hi va faltar la participació també d’alguns actors amateurs, com ara la veterana actriu Paquita Blanch, que va protagonitzar un dels moments del rodatge en ensopegar a l’escena del Casino, i que Berlanga va aprofitar en el muntatge definitiu. Un darrer ingredient manresà quedaria immortalitzat al film, i no són els urinaris de sant Domènec, enderrocats el 1995. Parlem del famós motocarro, propietat del manresà Enric Martí. Si més no, Plácido va somoure una mica Manresa i tindrà sempre més un lloc en la memòria col·lectiva tal com recollia encara l’any 2005 La ciutat de Plácido, el documental que va fer-ne el malaguanyat director Joan Soler.
(Podeu veure també el tema 50 anys de Plácido, de Jordi Estrada, Aina Font i Ferran Sardans, publicat a El Pou de la gallina el desembre de 2011).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada