Municipals 1999 a Manresa, fa vint-i-cinc anys

L'aniversari exacte es va escaure el passat 13 de juny, però és ara que em vaga de recordar-ho: les municipals de 1999 a Manresa ja no s'assemblaven gaire a les que vaig celebrar el 1995, aleshores que les havia viscut amb un entusiasme i també ingenuïtat absoluta. Ho vaig escriure aquí i, en síntesi, es podria dir que quatre anys després jo havia deixat de ser l'home feliç com en Galindo m'havia presentat a Regió7 el 1995. El 1999 tornava a encapçalar la candidatura d'Esquerra a Manresa, sí, però ara ja com a militant i amb tota la càrrega dels aprenentatges, coneixences, maldecaps i disgustos de quatre anys com a regidor de Cultura i tinent d'alcalde primer. Digueu-ne experiència, si així ho voleu. En qualsevol cas hi havia hagut grans moments però tots amb peatge: a cada episodi, molt sovint, havia calgut deixar-hi una mica de pell i en algun cas va anar de poc que la família i tot. Així, si bé d'una banda havíem avançat decidits en l'obra d'aquell govern tripartit —fins i tot havíem inaugurat el nou Arxiu Comarcal i la Biblioteca del Casino!— ara, a les envistes d'una nova convocatòria electoral, hi havia el risc que només el PSC, amb Jordi Valls a l'alcaldia, capitalitzés els èxits de quatre anys de força encerts i prou bonança econòmica, suficient per eixugar el dèficit que havíem heretat dels convergents, exactament de 1.054 milions de pessetes. 

El 1999, doncs, després de molta més estabilitat de la que ens pronosticaren el primer dia, el risc de l'efecte alcaldia hi era i, per fer-ho més difícil, la secció local d'Esquerra havia perdut tremp: massa reunions en aquell pis del carrer Sobrerroca, atrafegats per la gestió municipal i atabalant la resta dels companys. I descobrint plegats que això de governar té molt poca èpica! Encara més, a l'hora de refer la candidatura dins de la comissió aquell 1999 sorgiren algunes discrepàncies. Així, amb l'objectiu de sortir airosos del repte, l'estratègia era procedir a renovar-ne alguns membres. I Carles Esclusa i Magí Mas, fins aleshores números dos i tres de la candidatura, atès que ja sumaven entre oposició i govern vuit anys al consistori, en van ser apartats sense gaires manies. Si més no amb el Carles Esclusa —regidor de Sanitat, de Cementiri i de Seguretat Ciutadana— amb qui havíem fet amistat i dinat plegats a la fonda Sant Antoni tots els dilluns d'aquells quatre anys, encara avui recordo la conversa tristíssima que vam mantenir i de com jo mateix li vaig haver de certificar la irremissibilitat de la sentència. Tan bèstia com ho era el meu desig de continuar, i de millorar proposta i resultats. Fou també en aquells dies, dins de la comissió de candidatura, que em vaig discutir amb en Marc Ges fins al punt de tustar-lo al crani dos cops amb el palmell de la mà, mentre el comminava a pensar. L'home, president comarcal d'Esquerra, s'entossudia a posar pegues a qualsevol proposta de la nova candidatura alternant, fins el paroxisme, que calia una dona i, quan sortia un nom de dona, aleshores deia que no, que ens calia un perfil ecologista... i no desencallàvem! El meu petit acte de violència, del qual em sento encara un punt avergonyit, es va produir més enllà de les dues de la matinada, tots cansats, i a casa de l'Enric Aloy, que s'estava a l'avinguda Tudela. A la fi, la candidatura es va organitzar a l'entorn de la recuperació d'Ignasi Perramon —tampoc obido el cafè al bar la Soca, on li vaig plantejar reincorporar-se a l'equip municipal. Puc dir que aquesta idea me la va bufar en Pep Tomàs? El Nasi de primer no s'ho creia —perquè havíem de repescar-lo al cap de quatre anys?— però jo veia molt clar que, sacrificats els noms del Carles i per extensió del Magí, ens calia afegir un nom amb bagatge contrastat —tot i contradir, i de manera flagrant, el mandat de l'assemblea: renovació de càrrecs! El cas és que el Nasi va dir que sí aviat, i ho va fer content, com a número dos, i l'Enric Aloy ens va donar la solució final a l'enigma del tres. Dona i ecologista? Montserrat Selga i Brunet! Agosarats i entusiastes, aleshores vam anar a buscar un número quatre d'aires comarcals, que si hagués entrat estic convençut que hagués estat un regidor brillant: en Ton Cabra. Amb el Ton, l'Enric Aloy i el Jordi Torra ens havíem fet amics al llargs Consells Nacionals de dissabte tarda on assistíem cada dos mesos. I el Ton, que venia de ser alcalde de Calders per la candidatura d'independents, tenia apamada Manresa en tots els seus carrers atès que feia d'instructor a la seva escola de xofers, Gènesi. És més: el seu tarannà empàtic, proper i intel·ligent generava adhesions per on passava. En fi, gairebé complint les actuals llistes de cremallera, per a la cinquena plaça proposàvem l'Alba Baltiérrez. Som els de la foto. Tot plegat, un quintet excel·lent. Però la campanya es va fer llarga: ja no teníem l'efecte sorpresa de quatre anys enrere, ni molt menys la barra amb què quatre anys abans encaràvem els debats. Ara veníem de governar, i només podíem presentar el desig d'una continuïtat crítica, a risc de semblar una crossa socialista. I és clar, ens creixien adversaris a tot arreu: la CUP —aleshores AUP— venia escarmentada de l'episodi Casserres i ens feia còmplices de tots els desastres. I també CiU que, rellevant a Pere Oms per Francesc de Puig, veia en el nostre electorat la palanca per recuperar l'alcaldia. Només cal arrodonir-ho amb les comparseries dels nostres socis de govern, sempre prestes a suggerir amb poc o nul tacte si no seríem nosaltres qui faria tornar, per oportunisme, la dreta a l'Ajuntament...

I va arribar el diumenge electoral. Esquerra vam sumar 3709 vots que eren 500 menys que els de 1995. Estadísticament havíem aguantat el mateix 13% del resultat —i vam conservar tots tres regidors. Però la celebració que vam fer en un petit restaurant de la prolongació Guimerà —no en recordo ni el nom— no fou gaire lluïda, començant per veure que no havíem fet regidor en Ton Cabra. «La manta és curta», devia tornar a dir, i em penso que era ell qui m'havia d'animar a mi més que no pas jo a ell... Mentrestant el PSC s'havia enfilat als 11.632 vots i pispava un regidor a CiU, un altre del PP i un d'IC-V, fins a sumar-ne 11 —i això ho notaríem en la confecció del nou cartipàs. I IC-V, el més damnificat —el 1995 anava en coalició amb AUP— es quedà en 1426 vots i, doncs, amb un sol regidor. Tècnicament prescindible per a una nova majoria, però immediatament incorporat en la reedició d'aquell pacte tripartit. I en unes condicions que per primer cop em van permetre acostar-me a Josep Ramon Mora amb una altra mirada...

En fi, no res, guerres passades que no acabo d'oblidar, i que consigno escrites ben bé pel gust d'acarar-me al meu passat. Conscient que són dictades des de la meva memòria i perspectiva —i la memòria pot ser un drapaire tan trampós! Per això, d'aquell 1999 com abans del 95, només em queda tornar a demanar un perdó sincer a tots aquells a qui vaig ofendre o agraviar amb més o menys consciència. De la mateixa manera que agraeixo a tots aquells altres que d'una manera o altra s'avingueren a acompanyar-m'hi i de qui —amb joia o dolor— tantes coses bones vaig aprendre.

La foto està feta a Puigterrà dos mesos abans de la campanya. D'esquerra a dreta, Ton Cabra, Montserrat Selga, Ramon Fontdevila, Ignasi Perramon i Alba Baltiérrez.