dijous, 11 de juny de 2020

Municipals 1995 a Manresa, fa vint-i-cinc anys

Per ser exactes, aquelles municipals van ser un 28 de maig, i d'això ja en fa un quart de segle. Dijous passat, en la coincidència, em vaig limitar a consignar-ho a Instagram: una foto de nit, a l'Ateneu, envoltat d'homes i més homes —l'Ignasi Perramon i en Pep Huguet, a més a més del Carles Esclusa i en Magí Mas. Veníem de guanyar vora 1300 vots respecte 1991, però la participació havia crescut molt també, i les nostres 4233 paperetes —del 10% al 13,5%— encara no ens permetien abastar el quart regidor que hagués estat —un altre home, és clar!— en Joan Badia. I malgrat tot, hi havia l'emoció del moment, el càlcul de totes les possibilitats que el resultat oferia i que, setmanes més tard, es van concretar en un primer "pacte de l'olivera", una mica a imitació de la terminologia italiana del moment. Això és, vam fer alcalde en Jordi Valls del PSC conjuntament amb el vots d'IC-V i l'AUP —avui FEM, per entendre'ns. I no és que a ERC no fos difícil de decidir-nos —a la darrera assemblea, altre cop a l'Ateneu, vaig acabar citant Llull per blasmar la por que immobilitza... En fi, tot plegat va ser una martellada a Manresa, i eren pocs els que vaticinaven un recorregut gaire llarg a aquella coalició tècnicament quadripartita. Vam disgustar —i molt— alguns sectors de Convergència, i al cap d'un any també vam tenir la nostra crisi, amb la desaparició de l'AUP. Però aquells desconeguts que eren en Jordi Valls i en Josep Ramon Mora van esdevenir companys meus de cada dia, i plegats vam fer un trajecte llarg, que duraria vora dotze anys. Els detalls, una altra estona, que per això també tot sovint ens disgustàvem i no sempre l'encertàvem. Però el cartell del 1995 el rescato amb més respecte que no pas el que aleshores gastava: una rialla que en Francesc Galindo, des de Regió7, qualificava de persona feliç. I prou que ho era —i prou que ho he estat. Potser perquè l'actitud que hi batega és la de l'home que treballa i que juga. Inconscient de tot allò que em pervindria però absolutament disposat a que passés. Amb joia i dolor. I encara avui, tot i demanar perdó sincer a la llista d'ofesos i agraviats, no sabria pas penedir-me'n. Ben al contrari, dono les gràcies a tots aquells altres que d'una manera o altra ho van fer possible.

1 comentari: