Ja és temps que deixi el meu fusell

Benvolgut Valentí:
     No hagués sabut com venir dimarts a l'Ajuntament, i vaig seguir el Ple des de casa, un Ple de caràcter certament extraordinari. No és gaire habitual veure plegar un alcalde! Però tu vas complir els acords i vas cedir vara i comandament, i aquella tarda prèvia de sant Joan vas fer el pas. Els elogis més o menys formals de tots els grups, la presència d'alguns amics o la família, no podien adobar el tràngol. Vas escoltar tothom amb les engrunes d'enteresa que vas arreplegar i només, per un moment, l'emoció et va poder parlant de la Rosa. Ja estava. Un esclat d'aplaudiments i cap a buscar la coca, que per tots els altres era festa i revetlla. Sic transit, gloria mundi. Ara em faig el càrrec de com ha de costar demà dijous o potser divendres, passar pel despatx, recollir quatre coses i recomposar-les en un nou espai —unes altres parets, una altra finestra, segur que gent diferent del teu gabinet d'alcaldia. Continuaràs a l'equip de govern, i això també és novetat. I jo aprendré a mirar-m'ho més de lluny, i sense cap mena de recança. Perquè, com deia aquell antic negro-espiritual, «ja és temps que deixi el meu fusell».
     Ara fa un any, al terme de les eleccions, jo acabava el meu encàrrec al costat d'en Marc Aloy. Quatre anys abans l'havia començat com a president local d'Esquerra, aleshores d'aquell primer incendi —que, ja ho veus, la ciutat també té per oblidat— en forma de comiat rampellut d'en Pere Culell. Tu aleshores ja m'havies vingut a veure a l'institut i volies fer un pacte, un acord, potser una coalició! Ens vam entendre de seguida, i ens vam donar temps per temptejar l'acord, que es va fer efectiu el febrer de 2016. Ens vam entendre encara després, en un segon incendi de proporció nacional —descavalcar Mireia Estefanell, no hi havia volta de full. I vam refer els tractes, tot que personalment m'hi anaven uns quants llençols. Tant se val. No hi érem per nosaltres, vam dir-nos, que hi érem per la ciutat. I aleshores vingué l'operació més difícil, a casa nostra. Trobar candidat, refer l'equip, revisar el projecte i encarar una campanya des de l'endemà de la festa major de 2017. Vaig creure en el Marc des del primer moment, quan a gairebé enlloc no semblava l'adversari que ha resultat ser, quan encara no tenia —i potser millor que no tingui mai— el posat tradicional d'un candidat a l'Ajuntament de Manresa.
     I en aquest trajecte ens vam trobar sovint. Amb neguits però els primers anys amb prou confiances. Amb moltes converses discretes i, és clar, impossibles de mantenir fins el darrer dia. «No es poden servir dos senyors», això també ho recordes de l'Evangeli. I jo, que sempre et vaig dir que no tornaria a ser a la candidatura que embastava, feia costat al Marc amb el ferm propòsit de guanyar, ja ho veies. I amb aquella franquesa que em permetia dir-te que si tu guanyaves, doncs guanyaves. No ens hagués costat de tornar a acceptar! Però que si per un cas guanyàvem nosaltres, doncs que em sabria molt de greu per tu, que eres qui més hi perdia. Sincerament i sense gota de cinisme. Encara avui és així.
     Deixa'm tornar al tema ni que sigui per última vegada.Vam guanyar per un grapat de vots. Per 10 exactament. En una derrota, potser és el resultat més dolorós possible. I la negociació va ser aspra perquè nosaltres no enteníem el concepte d'empat tècnic. Ni de partir-nos dos anys i dos anys l'alcaldia. O divuit mesos i trenta. O bé 15 i 33... O 13! Els teus dos representants em van fer empipar molt amb l'encàrrec de part teva que, si no arribaves alcalde a sant Ignasi d'enguany, no hi havia pacte, i que s'aixecarien i se n'anirien de la reunió. S'aixecarien i se n'anirien! Prou que ho deien i repetien, i a crits els vaig comminar a fer-ho... però es veu que tenien el cul soldat a la cadira! Va ser un any i prou, que és el que el Marc estava disposat a cedir. La resta és menys coneguda: desairats, vau demanar que jo no tornés a l'equip negociador i així em va ser suggerit al final d'aquell migdia. Vot d'obediència, que en deien abans. I potser millor, al capdavall, si aquella mateixa tarda ja es va poder tancar el pacte. Un pacte que vaig defensar també amb vehemència davant l'assemblea d'Esquerra i que, en contra del que havíem decidit tot just vuit dies abans, va votar-hi favorablement gairebé per unanimitat.
     I ja ho veus. L'any ha passat de pressa, pero si t'ho recordo és perquè, de resultes de tot plegat, a mi també em va caure pròrroga. El mateix Marc Aloy —demà passat alcalde— em va demanar aleshores que em quedés un any més presidint la secció local. Per si calia tornar a queixalar-vos? No ho sé, però vaig tornar a dir que sí, —perquè has de dir sí, sempre i per poc que puguis. Sí, i l'assemblea també ho va aprovar. I és per això que arribo a aquest estiu de 2020 amb cinc anys de presidència local al currículum. Però conscient que tanco una etapa. Ja és temps que deixi el meu fusell, diu la cançó, Allà vora el gran riu, en una traducció prou lliure —però pel meu gust preciosa— de Jaume Arnella. Down by the Riverside, si és que la vols sentir en anglès. I doncs, jo m'hauré de buscar nous camins.
     I acabo. De tot el que ens ha passat res no em sap greu, si no és aquesta distància que ens en queda. Regiro els records i busco la foto que vaig demanar al Domènec que ens fes, el dia del pacte del Balç altrament ja intuïa que potser no ens quedaria cap imatge d'aquells moments feliços. És la que em ve de gust compartir aquí. I al capdavall, creu-me si et dic que avui, o dissabte, o els dies que encara han de venir,  desitjaria, si això sigués possible, alleugerir-te ni que fos un tros del teu pes feixuc.
     Per això i per tota la resta —sense fusell, sense batalla— ja ho saps que quedo a disposar.
     Sincerament,
     Ramon Fontdevila