Tots els camins, de Joan F. Mira (2020)

Quan ara fa sis anys vaig enllestir El tramvia groc de Joan Francesc Mira em vaig quedar esperant la continuació d'aquelles memòries: en aquells primers records de l'autor jo hi veia reflectits retalls dels meus avis i fins dels meus pares i tot plegat, i sense que res coincidís, m'era absolutament pròxim. Doncs bé, ara, amb Tots els camins el palau de la memòria d'en Mira, aquest exercici de «preservació del món viscut, del temps i dels llocs que han donat gruix i color a l'experiència de viure» m'ha estat encara més vertiginosament proper. Ara, l'arrencada deixarà enrera el barri de La Torre de València, allà on Mira vivia —davant la parada del tramvia groc. La mort sobtada del pare l'empenyen en una decisió extraordinària: ha decidit ser sant! Queda clar que en Joan Francesc Mira no s'hi posava per poc. I el setembre de 1954 ingressa al vell convent que els escolapis tenen a Yecla: així que compleix 15 anys assistirem també a la seva seva vestició, preludi d'un camí cap a la santedat que exigia la sotana des dels temps de noviciat. I és clar, els tres vots de professió: la pobresa, l'obediència i la castedat ("Ni el comunisme no va arribar tan lluny!") en un món ple de pecat. En acabat vindran tres anys més al monestir d'Iratxe ("L'ordre segur i tranquil, a canvi de la llibertat: i jo ho vivia i ho veia com un bon negoci"). Són els anys de Filosofia escolàstica, un edifici emmurallat i perfecte ("Llàstima que fora les muralles hi haguera tanta vida i moviment, tanta riquesa, tantes coses que mai no podrien entrar a dins..."). Hi ha també la descoberta de les llengües, el llatí i el grec; també el basc i singularment el català. I encara la música i l'art... i les dificultats del camí de santedat. I aleshores, gairebé a mig llibre, arribats a la Universitat Calassància, a Albelda, vora Logronyo, truquen a la porta de la seva cambra els pares Rector i Mestre, i li diuen que l'envien a Roma, a completar una llicenciatura en Filosofia a la Universitat Gregoriana, per fer-hi després els estudis sencers de Teologia.... Una darerera visita familiar a València acaba amb les paraules premonitòries del vell rector de la seva parròquia que li fa esment d'un perill que ja sabia: «L'orgull, fill meu, ves alerta amb l'orgull: no et creguis millor que els altres». El mateix Mira admet que ho ha provat de fer tota la vida, però amb resultats dubtosos...

I ja som a Roma (Tots els camins porten a Roma!). La passió pel coneixement —Mira estudiava i estudiava molt— conviuran amb les darreres provatures per aconseguir alguna expertència apreciable d'elevació espiritual o mística, abans d'aquella primavera magnífica. Va resultar ser—ai!— un esforç inútil. Ara, al record del seu pas per la Gregoriana s'hi afegeixen records de la vella història de les temptacions i de crisi de vocació. (Roma veduta, fede perduta, déiem de joves, i em puc estalviar de traduir-ho). I així, si bé acaba el primer curs amb unes notes excel·lents, hi ha també el comiat de l'orde. Hi haurà encara un segon any a Roma, però ara a la univeristat Lateranense, com a seglar i en un programa de misèria i desnutrició profund. També aquell episodi de valencianitat primitiva del grup davant Joan XXIII... En resum, Roma serà per sempre més la segona ciutat de Joan Francesc Mira. Però en acabat torna a València a convalidar el títol i entra a fer classes en una escola privada que regentava la senyora Olímpia. Hi haurà la descoberta de l'amor —Mira proposa el matrimoni amb una facilitat escruixidora! També arriba la política i el coneixement d'un joveníssim Alfons Cucó, a qui l'autor dedica el llibre...

Queda encara un llarg recorregut, que esbandeixo amb el reclam de la contraportada que li dedica Proa: "Aleshores s’inicia un periple que fa passar el jove Mira per fàbriques de Düsseldorf, pel París del 1968, i per Oslo, Budapest i Oxford. Hi veiem el compromís polític, un amor italià, el descobriment de l’antropologia social, Claude Lévi-Strauss, l’estada a la Guinea Equatorial... fins que, com un final d’etapa, un rostre en blanc i negre anuncia a la televisió que s’ha mort Franco". Tot això i molt més, no tant un raig de dades com de reflexions que s'acumulen, pàgina rera pàgina. I que vol dir que, tant com a mi m'agrada, també em temo que mai no s'enfilarà al llindar dels súpervendes, encara menys amb una pandèmia que ha dinamitat qualsevol circuit de presentacions.

Joan Garí, a l'Ara, a les acaballes de març sintetitzava en un titular les 384 pàgines: "Una cultura sense Déu". No hi ha concessions: «El conjunt i l’estil de Tots els camins és un poc més desmanegat i desigual que el d’El tramvia groc. La causa probablement és la nombrosa inserció d’altres textos (com ara extensos passatges reescrits de la novel·la El desig dels dies). Ça i lla, però, emergeix la poderosa prosa de Mira, que no deixa de ser un bagatge final perfectament incitant». 

Però torno al titular de Garí,"Una cultura sense Déu". Mira en fa l'eix central de bona part del llibre, sota l'estampa de Roma: "s'ha produït un tall profund, no superficial, i anecdòtic, en la dimensió pública i visual del fet religiós a l'Europa catòlica" (...) "I encara em pregunte sovint si aquest final i semiextinció de quinze segles d'història cristiana (...) realment significa un avenç cultural, una forma de progrés social, més llibertat civil i una vida millor, més humana i feliç. (...) S'acaba aquell nostre vell món europeu, però què omple l'espai que abans ocupava fins l'últim racó? (...)  Jo, gairebé o del tot sense fe, i amb molt poca esperança, sovint enyore aquell món i estic incòmode en aquest..." (pp 153-154)

I bé, suposo que és per això que  me'l vaig fer en poques tardes: perquè aquesta absència divina, reiterada i constant, té el punt de desassossec cultural, pel cap baix. Encara més, el neguit de percebre que no hi ha hagut relleu. Ho consigno, com també que Joan Francesc Mira —poca fe i molta menys esperança— ja ha fet els vuitanta anys. Jo, que li duc vint anys de marge, al capdavall només espero, pacient, un darrer volum de memòries, si no és que l'orgull li ho estalvia... Però si no fos molt demanar, talment un miraclet, estaria molt i molt bé.