Joel Lliró,
herència i compromís des de la bateria
Quan Joel Lliró Nadeu va néixer l’any 1974 ja em va deixar fet l’article: la seva seria una vida entre plats, baquetes i bombos. És clar que abans va haver de passar per la Flama, on treballava de mestra la seva mare i, després, fer el batxillerat experimental al Peguera. I com que ciències i matemàtiques se li feien costa amunt, ben aviat es va abocar en àmbits més artístics, combinant fotografia i música. Ara bé, si darrera la fotografia hi havia la influència del pare, la música tenia encara arrels més pregones: l’avi, Estanislau Nadeu Valls, va ser un dels primers bateries de Manresa, des d’abans de la guerra, i ho va ser de l’Orquestra Remembrança fins a les acaballes del segle XX! I també el seu oncle Josep havia estat el bateria de moltes festes populars. Ras i curt, que el Joel a tretze anys es va posar a estudiar bateria a l’Esclat, amb en Lluís Ribalta. I si encara el temptava un itinerari fotogràfic, la mort de l’avi li va resoldre la tria: definitivament, seria músic. El temps li ensenyarà que això vol dir també saber de comptabilitat i xarxes socials, carregar equips de so o bé escombrar el local d’assaig. Fins i tot destinar hores a la docència per garantir-se el sou... Però tornem al joveníssim Joel: després de vuit cursos a l’Esclat passa al Taller de músics, a Barcelona, aprenent sobretot percussió, música llatina i jazz mentre que, professionalment, ha començat a fer de fotògraf per Regió7, sota el mestratge de Salvador Redó. Fins i tot aprofita els desplaçaments a Barcelona per fer un primer curs a la Institució d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, «però sentia que hi perdia el temps». Encara més: els primers bolos que va fer li comportaven seriosos desajustos horaris. «Quan vas a cobrir un partit de futbol i arribes que ja s’ha acabat t’adones que no ho fas del tot bé...». Es capbussa, doncs, en la música, practicant més de cinc hores diàries durant un parell d’anys, mentre ja tocava amb la banda Masos Rònecs. Tots amics de la infantesa: l’Òscar Castellà, Enric Mieza, Sergi Oms, l’Oriol Torras i el Roger Fonts . «Tocàvem des de l’institut, als noranta. I vam guanyar concursos d’ska, de rock o de música progressiva, amb gralla, molt abans que els d’Obrint pas!» Els Masos duren fins que té 21 anys, i aleshores s’imposa la feina a l’Orquestra Mitjanit, però conservant sempre llaços: «Al Correfoc de l’agost passat, quan la Mitjanit va tornar a l’escenari després de tretze anys d’absència, la interpretació dels temes la Plaça , Moscada i De vacances encara va ser amb la colla dels Masos Rònecs!». El cas és que l’Orquestra Mitjanit ha complert trenta anys, fruit d’una cooperativa inicial que va anar perdent socis «fins que em vaig quedar sol portant el barco». Actuen arreu dels Països Catalans, inclòs el costat francès, Andorra i la Franja, i sumen set músics i un tècnic capaços de fer una seixantena llarga d’actuacions anuals. «Per la Mitjanit ja hi ha passat més de 50 músics, i jo porto més de 2000 concerts!». La meitat del repertori és volgudament en català, i la resta combina castellà, francès, anglès i italià en allò que el Joel defineix com la voluntat de dignificar la indústria musical catalana, més enllà dels habituals temes de moda versionats. «Nosaltres ens adrecem a un públic més ampli, amb temes nostrats, alegres o reivindicatius, i sense defugir la responsabilitat que tenim com a artistes a dalt d’un escenari». Un tarannà que no es vol quedar les habituals ofertes d’estiu, i per il·lustrar-ho amolla tres temes a tall d’exemple: «La flama, d’Obrint Pas. No hay tregua, de Barricada i també el Coti x coti que fon sardana i reggeton!». Ara, superada la cinquantena, el Joel es fa gran treballant de costat a gent més jove amb la voluntat de transmetre aquest compromís. «I m’agrada, perquè això em manté despert, actiu i connectat amb el món».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada