El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (2025)

Suposo que tenir més de seixanta anys hi ajuda, però el darrer llibre de Ramon Solsona, El carrer de la xocolata, m’ha agradat molt. Llegir com els germans Solsona, fills d’una família devotament cristiana i practicants d’una molt natural catalanitat, conviuen als anys cinquanta del segle XX amb el veïnat de Gràcia, em resulta proper i fascinant. En ple franquisme, l’escola i l’institut, els avis, els parents i els amics i –ja som als seixanta!– la irrupció de la nevera, el telèfon i el sis-cents em va transportar des del primer moment a la meva infantesa. L’aleshores nou barri de la Sagrada Família, a Manresa, no tenia pas la història gloriosa de Gràcia, però tot l’univers que se sintetitzava a la carretera del Pont de Vilomara, número 72, entre vint famílies, sembla el mateix que el de cals Solsona. Incloses les botigues que flanquejaven l’entrada: ca la Florentina, la carnisseria on vaig aprendre a comprar amb lliures i mitges lliures de gra cuit, o la llangonissa, de tres unces en tres unces —i la carn magra o les salsitxes que adquiríem per terces o, si era per una urgència a l'hora de sopar, tot just mitja terça! I, cau de meravelles, a l’altre costat l’estanc de cal Prat, s'hi despatxaven tabac, segells i uns misteriosos efectos timbrados. Allà, al costat de diaris i revistes, en un prestatge lleument inclinat, quedava tota la producció d’Editorial Bruguera a l'abast: Din-Dan, DDT i TioVivo que jo m’estava discretament a fullejar abans de comprar, setmana rere setmana, el Pulgarcito per cinc pessetes. Un duro també que, setmana rere setmana, la nostra àvia Pietat desaprovaria… Torno a Ramon Solsona que ens sentencia: «Sense memòria no ets res». I m’adono que fa anys que gaudeixo llegint memòries. Memòries un punt mòbils i mal·leables en paraules de Joan Estruch, o en les de Jaume Sisa, quan parla de la dolça droga dels records. També les de Joan-Francesc Mira —El tramvia groc, o Tots els camins— quan l'autor es proposa «la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l'experiència de viure». El meu va ser el dels seixanta, que Marta Vallverdú reivindicava a Seixantisme, com si fos l'última dècada prodigiosa de la cultura catalana, cabdal en la reconstrucció de la identitat del país des de la música, la literatura, els moviments socials i l'educació... Sigui com sigui, no es tracta d'un exercici de nostàlgia sinó de reflexió, com obeint el criteri de la mare del petit Nabokov; «Recorda això...». La memòria parla, i jo la sedasso entre els dits ara que envelleixo, talment l'emperador Adrià de la Yourcenar, sentint que la vida torna a ser gairebé dolça, «com un bri d'esperança a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats». Doncs això, no us perdeu aquest carrer de la xocolata de Ramon Solsona: un paisatge de records amb olor, i sintonies radiofòniques, amb molts apunts del parlar que us remouran la memòria per pocs anys que sumeu. Ras i curt: una petita meravella. 

Fragment inicial:

El carrer de la xocolata 

Alguns carrers del barri de Gràcia van canviant de nom per trams. És un embolic que despista els barcelonins i fins els graciencs de tota la vida. Tothom coneix el carrer Providència, que travessa la plaça Rovira i arriba fins a Sardenya, però poca gent sap que el primer tram, entre Torrent de l’Olla i Verdi, es diu Biada. El mateix passa amb el carrer de sobre: es diu Bellver i es confon amb l’inici del carrer Martí, que travessa la plaça del Nord i continua set-cents o vuit-cents metres més enllà. Antigament s’havia dit carrer de la Llebre, perquè, segons l’explicació popular, era tan curt que una llebre el podia travessar amb un salt.
     Curt i modest, ningú identificava el carrer Bellver pel nom, però sí per l’olor. Era el carrer de la xocolata. Això era abans, quan el Cola Cao es fabricava molt a prop de casa. «Y, como verán ustedes, les voy a relatar las múltiples cualidades de este producto sin par». 

     A la cantonada del carrer Bellver amb Torrent de l’Olla hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo des dels anys vint, i el 1945 es va espavilar a través de Nutrexpa per donar sortida als excedents que venien de la colònia espanyola. La solució va ser el Cola Cao, un cacau soluble creat el 1945 que acabaria batent tots els rècords de popularitat. 

     Quan els camions arribaven al nostre carrer amb la matèria primera, els treballadors que descarregaven els sacs recordaven la imatge publicitària del Cola Cao, la filera de negres mig despullats que traginaven damunt del cap coves plens de fava de cacau. Jo diria avui que en el moment de buidar els camions se sentia l’olor acre del cacau pur, però no n’estic segur. No tinc cap dubte, en canvi, de les emanacions que provenien de l’interior de la fàbrica. El carrer sempre feia olor de xocolata. Alguns amics ens diuen que tenen la memòria olfactiva de la xocolata, i especialment del cacau, associada al carrer Bellver i a casa nostra. 

     El carrer Bellver comença a la cantonada de l’antiga Nederland i s’acaba una mica més enllà, a la confluència del carrer Verdi, que el pare i l’àvia Ventureta encara anomenaven pel nom antic de carrer de les Monges. Passa sempre i a tot arreu que els noms populars tenen més vitalitat que els oficials (...)