dimarts, 31 d’agost de 2021

Una festa major d'aires republicans



Ahir dilluns es va acabar la Festa Major de Manresa. Gairebé en format clàssic, quan la festa s'esqueia sempre el 30 i 31 d'agost per allò de commemorar el trasllat de les relíquies del Cossos Sants, patrons de la ciutat. Ara l'apartat litúrgic de la festa és mínim i em penso que ja ningú no recorda ni les dates tradicionals, ni les relíquies ni —és clar— els noms de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici gloriós. Però el sentit de la festa perdura encara que la covid obligui a tot de protocols poc efusius: si més no, porta a repensar alguns actes i fins diria que se n'hi ha tret prou la punxa —els castells de focs d'ahir, la imatgeria festiva diumenge al teatre... De tot el conjunt, però, recordaré sobretot aquest programa d'aires republicans que va començar amb el relleu de plaques al Passeig de la República —fins fa quatre dies, carrer d'Alfons XII— i tres exposicions que n'avalen el canvi: «Tres dies d'abril. 90 anys de la proclamació de la República» i «República i escola a Manresa» (ambdues a l'escola Renaixença) i encara, al claustre del Museu de la ciutat, la presentació del cartell de la Festa Major de 1931 dins la sèrie «Descobertes». Al Museu, acompanyant el cartell de Lleó Aguilar (de grans dimensions:161x77 cm!) hi havia d'altres programes de mà, i també alguns quadres de l'època però, singularment, un parell de dibuixos deliciosos d'Anselm Corrons, de 1932, d'aquells que il·lustraven l'edició d'aquell altre «Llibre verd» que va publicar Vicenç Prat. La mida original exposada permetia apreciar multitud de detalls i m'hi vaig entretenir prou com per fer-ne foto i tot, a risc de cometre una il·legalitat. És la que encapçala aquest text i que em transporta indefectiblement a les meves tardes de passeig d'estiu, a les orxates familiars o, més excepcionalment, als vermuts de migdia: precisament el 31 d'agost a casa era important perquè no només coincidia amb la festa manresana, sinó que el meu pare enllestia les vacances de la Pirelli i a més a més era el meu sant. L'endemà, 1 de setembre, tot tornaria a la normalitat o gairebé: només la canalla conservàvem quinze dies més de llibertat condicional abans de tornar a escola. I avui em sento una mica com aleshores: sé que demà tornarà la rutina. Però per un moment em permeto d'enyorar aquell Passeig bigarrat de taules i cadires, de cambrers i camises suades. De persones que, avui com fa trenta, seixanta o noranta anys, tenim ganes de viure i celebrar retrobar-nos sota la piuladissa i els plàtans. Ah! I si la República passés del nomenclàtor a la realitat, ja seria pura felicitat!

Ha estat un estiu republicà, amb les exposicions a Barcelona d'Antoni Campañà (La guerra infinita) i de Margaret Michaelis (Cinc dies pel barri xino) i les visites al cementiri d'Unha, a la Vall d'Aran, amb tots els maquis enterrats que van perdre la vida a l'Operació "Reconquista", o els recorreguts de refugiats pels passos de Canfranc, Bretxa de Roland i molt especialment de la «Bossa de Bielsa» entre Bielsa, a l'Aragó, passant fins a la Bigorra occitana, a Arreu, a la plaça major on el març de 1937, sis mil persones desplaçades entre civils i soldats van decidir en referèndum si tornaven per Irun o la Junquera... L'excursió, que va coincidir amb els dies de la caiguda de Kabul, estableix comparacions inevitables i esborra la bonhomia dels dibuixos d'en Corrons. Que bèsties som les persones!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada