La foto és de fa seixanta anys, a mig agost. I la data, rodona, em recorda que jo també sóc a punt de complir-los. Hi podeu veure ma mare, embarassada, tot just un any després de casada. Era un dels tres dies que amb el meu pare es van estar a les cel·les, estiuejant a Montserrat. Com a mínim hi devien trobar més fresca que no pas a Manresa i una mica més de pau. Al capdavall els quinze dies de vacances d'un pèrit mecànic a la Metal·lúrgica tampoc donaven per gaire més. El cas és que la dona —vint-i-un anys justos, molta por i una fe primitiva i absolutament preconciliar— patia per si jo «sortiria bé». Això és, amb el cap clar i totes les facultats. La gestació era al setè mes, i la pregària —confessada molts anys més tard— va anar directament a l'Altíssim. Recordeu a l'Evangeli segons sant Lluc, aquell banquet de pobres, esguerrats, cecs i coixos? Doncs bé, ma mare va triar. «Si per cas la criatura havia de tenir cap pega... que sortís coixa!». Suposo que en aquell moment li devia semblar una cosa suportable, un tracte just entre la divinitat i la seva capacitat de sofrença. Afegiu-hi la calor, aquells turmells rebotits i els vint-i-tres quilos llargs que es va engreixar... La resta és coneguda: no vaig néixer coix, i el conjunt de facultats em penso que va quedar a l'alçada de les expectatives familiars que, mitjançant els padrins —ma mare em volia batejar Xavier— aquell novembre van celebrar la primogenitura prescindint del seu desig i imposant-me el triplet de Ramon, Pere i Joan per allò de l'avi Ramon mort de feia poc, el tiet i mossèn màrtir Pere Llehí i el besavi Joan Torra. Però el pacte, aquell pacte de la coixesa a Montserrat, encara tindria una segona part...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada