Manresa, maig de 1965 (el pacte de la coixesa: segona i última part)

Ho recordava al darrer apunt: l'agost de 1961 la nostra mare es va atrevir a suggerir al propi Déu-nostre-senyor una possible coixesa de la criatura que gestava —jo mateix— per tal de garantir-ne el gruix de les seves facultats. Un tracte que volia ser just entre el poder de l'autoritat divina i la capacitat de sofrença d'una miserable devota. Però, més enllà d'un part llarguíssim, i passats els primers mesos, la dona va apreciar encantada que el seu primer fill si més no, coix no n'era. I encara més. D’ençà el matrimoni, s’havia pogut allunyar del catolicisme ranci dels avis i d'una parròquia com la de la Seu, obsedida en la perpètua paranoia del pecat. Va descobrir també els cursets de cristiandat i fins i tot —esposa i mare— es va afegir a Ultreia, el grup de reflexió de mossèn Junyent. Quin canvi! Una nova espiritualitat que esbandia pecats i, també, qüestionava aquella mena de religió utilitarista que establia tractes particulars amb Déu. Pur alleujament. I aquí la tenim, a la foto del maig de 1965, amb la segona criatura! És el Manel, retratat als braços de la tieta Rosa. Tampoc semblava —per tornar al passatge de Lluc— esguerrat, cec o coix. I així va passar el primer any, i el mes tretze i el catorzè. El que en feia quinze, el setzè… i el cas és que el Manel creixia, ros i ferm, xamós. Però no caminava. Gens. Ni una mica. Tornava el dubte, la por i la màgia. «Coix, vam quedar que si de cas coix, no pas paralític!» li retreia amb rancúnia a l'Altíssim, mentre esperava un dia i un altre el miracle de veure caminar la criatura, gairebé a la manera de Llàtzer. No va caldre però: poc després el doctor Selga, pediatre, en una revisió abans dels dos anys li va recomanar un calçat i plantilles estrangeres que no es trobaven a Manresa sinó —i literalment— a «El Corte Inglés». La mare no s'ho va rumiar gens: va agafar tren i criatura i aquella mateixa tarda es van plantar a Barcelona. I, les coses tal com siguin, amb aquelles sabates el Manel es va posar a caminar al cap de pocs dies i ja ho ha fet sempre més. I, des d'aleshores, màgia i pecat a casa van anar quedant cada cop més arraconats. I em penso que sortosament, sense que tampoc en tots aquests anys ens hagi passat mai pel cap disposar de la targeta dels famosos magatzems.