Envellir és aprendre a perdre (Les gratituds)

Fa prou anys que col·laboro amb la residència de gent gran del barri. De primer només en el projecte, ara mateix també en els aspectes de gestió que em proposen. O fent suport en algunes activitats més o menys lúdiques. Per exemple aquest dijous, acompanyant-los a Barcelona: tot just un passeig amb les golondrines i un dinar amb arròs al Maremàgnum. Cada episodi és un repte: pujar i baixar de l'autobús, embarcar-se i desembarcar, anar al bany —i tornar-hi— o arribar-se al restaurant després de cobrir sense pressa dos-cents metres de distància. I a cada pas, fent conviure totes les limitacions amb una punta d'il·lusió. La visió del mar, els calamarsets d'aperitiu, aquella foto de grup proclamant el nostre goig de viure. Ara que torno a mirar la foto, penso en aquest futur imminent tot recordant els versos de Larkin: Hauríem de ser amables amb els altres quan encara hi som a temps. Això i aquelles altres paraules de Delphine de Vigan a Les gratituds, que ens recorden que envellir és —tothom sap que costa— aprendre a perdre. 

«Envellir és aprendre a perdre. 

     Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. Això és el que veig.
     I ja no hi ha res més en la columna dels beneficis.
    Un dia, deixar de poder córrer, caminar, inclinar-se, ajupir-se, aixecar, allargar, doblegar, girar, cap a un costat, cap a l'altre, ni endavant, ni endarrere, ni al matí, ni al vespre, ni mai. No parar d'adaptar-se.
    Perdre la memòria, perdre els punts de referència, perdre les paraules. Perdre l'equilibri, la vista, la noció del temps, perdre la son, perdre l'oïda, perdre la xaveta.

    Perdre el que se t'ha donat, el que has guanyat, el que has merescut, allò per què has lluitat, allò que et pensaves que tindries per sempre.
    Ressituar-se.
    Reorganitzar-se.
    Passar sense.
    Fer cas omís.
    Ja no tenir res a perdre».