dilluns, 7 d’octubre de 2019

40 anys d'un primer dia a l'Autònoma

El carnet el vaig retrobar a l'estiu, amb d'altres carnets i paperassa dels meus anys d'estudiant a Bellaterra, que és com en deiem aleshores de la UAB. Del 5 d'octubre de 1979. Hi havíem passat el mes de juny amb l'Ignasi Cuadros, tornant de recollir les notes de les PAAU a Barcelona, per allò de les dates de matrícula i de prendre la mida a un món que ja es veia que seria molt diferent —i molt més gran— que el nostre institut Lluís de Peguera. I doncs va arribar l'octubre, i el primer dia laborable o el primer dilluns, no ho sé, vaig baixar amb l'autobús que anava a Bellaterra i després a Sant Cugat, aquí per als de segon i tercer de Magisteri. Des de la Bonavista, amb la primera fresqueta de tardor, i fins a el recinte universitari d'una tirada. Sense conèixer ningú que ara recordi. I fumant, això sí. Jo fumava i em penso que tothom fumava a tot arreu. Al trencall que deixava l'autopista per enfilar cap a Bellaterra, vaig encendre un Lucky sense filtre per conjurar tots els temors que em rosegaven. Tabac ros, que anava d'estrena. M'havia matriculat a Filologia catalana i potser encara dubtava de no haver triat finalment Història o Psicologia, que bé havia mastegat les matemàtiques fins a COU. Però els meus amics ho tenien més clar que jo, començant per en Manuel Martinez que és qui va sentenciar-ho, en castellà i a l'hora del pati, uns mesos abans: jo havia de fer Filologia catalana, que per això ja m'havia tret el nivell de professorat de la DEC a l'Òmnium i m'agradava molt la literatura. I ho va endevinar. El primer dia, a primera hora, vaig entrar a classe d'Història de la literatura catalana amb en Jordi Castellanos. Una hora i mitja per plantejar el curs i començar amb el Modernisme, i l'encàrrec de procurar-nos i llegir immediatament Solitud, de Víctor Català. No hi coneixia ningú, ni sabia gaire on dar-la. Però Solitud em va agradar molt i les classes d'en Castellanos més. I la Dolors Oller! I de tot aquell primer any —amb la Introducció als estudis històrics inclosa, amb l'Esteban Canales— només recordo coses bones, i moltes descobertes que sempre més he arrossegat. I ara que en fa quaranta anys quedo parat, de com han passat tan depressa, i de com m'ha agradat sempre més fer classes, de literatura sobretot, descobrint sobre el paper aquella vida que vivíem quasi sense ni adonar-nos-en, encara com una mitja criatura de disset anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada