diumenge, 29 de setembre de 2019

Eugeni Vall, in memoriam

Li vaig dir d’anar a fer un cafè, i va asseure’s circumspecte a la Fonda Sant Antoni mentre jugava nerviós amb l’encenedor, sobre aquelles taules de fòrmica gastada. Era funcionari de manteniment municipal i jo volia proposar-li d’incorporar-se a la plantilla del teatre Conservatori perquè, m’havien dit, ell ja tenia l’experiència del teatre dels Carlins. Somreia com un conill però els ulls eren àvids, de mustela. I va dir que sí de seguida, és clar, perquè l’Eugeni Vall s’estimava el teatre i s’estimava tot allò que no fos rutina o jerarquia i la proposta, que no era ni millor econòmicament ni més descansada, li permetia capgirar horaris i fondre’s o aparèixer quan realment convenia. 1996. Com que jo era el nou regidor de Cultura i tinent d’alcalde primer a l’Ajuntament de Manresa em parlava de vostè, cosa que li vaig fer notar que no calia. “—Sí, li parlaré sempre de vostè mentre sigui a l’Ajuntament, després... ja ho veurem”. I tant si ho vam veure! Ell sempre em va retreure amb murrieria aquella proposta “—a canvi d’un cafè!” i a mi em portava molt sovint maldecaps perquè era cosa sabuda que, amb l’Eugeni a la plantilla, hi hauria maldecaps. Ja m’ho havia dit sense embuts el cap de manteniment, abans no prescindís d’un dels seus efectius. “—Només poso com a condició que, si se’n va a Cultura, no ens torni”. No va caldre. I això que els horaris no eren el seu fort, ni tampoc les lleis o disciplina, però les coses sempre rutllaven ni que fos a rodolons. No sabia fitxar, ni anant a peu gastava mai el camí més curt per arribar a la feina. Si anava amb cotxe, pitjor, que aleshores aparcava malament per sistema, davant del mateix teatre, i en nom d’unes urgències que feien emprenyar tota la policia local. I vinga multes i més multes! Feia cafès i sovint cafès amb raig, i en acabat no sempre recordava on paraven les coses, o se’n recordava i les distreia que, per això, l’Eugeni tenia de tot i fins el més inimaginable en els racons més obscurs d’uns magatzems secretíssims que només ell coneixia. I aleshores, si convenia, tot ho trobava, com per art d’encantament... Eugeni! No sé pas si en tots els anys que vaig ser a la casa gran vaig trobar algú més trapella i llengut, una mena d’anarquista amb formació carlina —o un carlí d’aires llibertaris. Encara no ha nascut el que l’hagués de fotre! Però em penso que fins l’últim dia que ens vam veure, a la plaça, ell saludant de lluny rere la finestra, ens vam saber estimar, talment s’estimava la ciutat, i les festes i el teatre, i el trabuc, i els armats i la Tronada. Eugeni Vall i Vall! Havíem xerrat molt, i rigut més. I encara que a vegades fos a punt d’acabar-nos els torrons, el tindrem sempre present. En fi, que si al cel hi fan comèdia, els ha arribat un bon tramoia. Funciona amb amor i paciència. I, de tant en tant, un cafè. Bé compto que sabran sortir-se’n.

A la foto, l'Eugeni en una visita d'obres al futur teatre Kursaal, l'abril de 2004. Ell, però, es jubilaria al Conservatori.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada