divendres, 27 de desembre de 2019

Comiat republicà a Cardona -o «sursum corda»

El motiu ha estat sobrevingut com ho és sempre la mort: ens hem trobat al Petrocat per arribar-nos fins a Cardona, i acomiadar-nos de la mare de Carme Bertral. Àngela López, 91 anys, morta el dia de Nadal. Pujàvem un punt consirosos amb l'Albert Mulero que és el president comarcal d'Esquerra, i qui ha organitzat el desplaçament, amb el Manel Tàpia i també la senadora Mirella Cortés. A la benzinera hem omplert el cotxe que jo duia, i no hem esperat a passar per Callús que ja tots demanàvem a la Mirella com ho havíem d'acabar tot plegat, ara que sembla que les negociacions entre PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez podrien ser a la recta final. La Mirella, que prou va i bé de Madrid,  ha evitat respondre obertament, tot just per confirmar que aquests dies des d'ERC no s'ha parat de treballar i que, és clar, tots estem pendents de l'Advocacia de l'Estat ara que el Tribunal de Justícia Europeu s'ha manifestat a favor de la immunitat d'Oriol Junqueras. Encara no érem a Súria, i costava clarificar a canvi de què tot això —i tant com s'hi esforçava a reclamar-ho l'Albert! El cas és que el trajecte ha estat un compendi de pragmatisme polític, i amb una única conclusió: aquest és un procés negociador que hem de saber aprofitar —"una escletxa" en diu la Mirella. I que no es tanca sinó que tindrà continuïtat amb els pressupostos i en d'altres gests que ja s'aniran veient. Jo, que comparteixo de fa temps l'estratègia —he d'explicar el meu relleu en dos temps a la presidència d'ERC Manresa!—, doncs això, els he vaticinat que fem allò que fem ens esperen uns dies moguts a les xarxes perquè són molts els que tenen a punt l'artilleria contra Esquerra, sigui quin sigui l'acord. I tanmateix, em penso que és molta més la gent que ens veu com a part de la solució. Que ens veu i ens atorga aquest paper central a l'hora de resoldre l'impass on som ara mateix. En acabat, ja érem a les portes del tanatori, a dalt de tot de Cardona, i ens hem abraçat amb la Carme amb temps i tendresa: amb la mare han compartit tota la vida des d'una viduïtat llunyana i ara, al cap de tants anys, aquesta vida canvia. I mentre la funerària es preparava per al trasllat fins a l'església de Sant Miquel, nosaltres ens hem avançat a fer un cafè a la plaça de la Fira. I el cafè ha estat un altre episodi de realisme, atesa la necessitat de rellevar les direccions comarcals i regionals d'Esquerra. No cal dir que la nostra tradició assembleària no admet nomenaments de part de la direcció, però això també fa que qualsevol canvi —i de canvis n'hi ha d'haver— siguin uns exercicis a mig camí del malabarisme i la humanitat. Respectar les iniciatives i fins ambicions personals. Respectar els temps, que per això queden tres mesos. I buscar acords, alimentar propostes o refredar ímpetus... Que per fred, el del carrer! A la porta de Sant Miquel l'alcalde, en Ferran Estruch, provava d'organitzar la colla, amb tot de representants del departament de Salut. Ens hem trobat amb el Manel Balcells, i també la Meius Ferrés o en Lluís Oliveras, mentre esperàvem pacients la consellera Vergés. I és que la Carme Bertral, a més a més d'haver estat metgesa a Cardona, és la secretària d'Atenció Sanitària i Participació, i tota la nau era plena de representants del gremi, amb amigues compartides com la Conxita Capsada o la meva pròpia capçalera, la doctora Isabel Roig. En acabat, hem anat desfilant un altre cop avall, cap a casa, a buscar el dinar deixant a la fresca la mare de Déu del Patrocini. I ja més refets, i amb la calefacció del cotxe a tot estrop, hem acabat de sospesar això de la dedicació política. I de com els temps passen, i de com convé —com aquelles noies que esperaven el nuvi a l'Evangeli— d'estar sempre a punt. O de saber, també, trobar el punt de deixar el primer pla i participar sense altre motiu que aquesta voluntat de canviar les coses. Que no és pas que no costi, però que és del tot imprescindible. Al capdavall tots passem, i no sempre als 91 anys com la bona Angelita, Àngela López, a qui avui hem acomiadat.

Sursum corda, o "amunt els cors". Que no ens fallin els ànims, perquè s'acosten xàfecs. I és precisament en aquests xàfecs quan es demostren la intel·ligència i el compromís. Per a tota la resta, per als porucs, els impius o els que s'aferren als càrrecs, l'infern. Com aquest del retaule de Santa Úrsula, també a Cardona. Hi podem caure tots! Amb un únic avantatge: no sembla que hi faci fred!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada