I no se com, han passat dos anys...

...i encara hi ha estones que penso en tu, passejant pel barri o endreçant papers que em retornen al passat per un moment. Hi penso també quan veig, feixugues, les teves amigues que encara resisteixen, i que tan sovint em diuen enyorar-te. I té: ja no és tristor ni tampoc malenconia, diria que ara queda aquest record serè que m'acompanya, que em permet també de sobreviure amb tot el tou d'hores passades mentre la memòria sàpiga retenir-les. En acabat la vida continua —l'Ascen es va morir, però també l'Oriol i la Lola han tingut una Margot preciosa. I aleshores penso que tot està bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.