dilluns, 17 de febrer de 2020

Josep Maria Aloy, després del comiat

Ara ja ha passat, i tot i saber que passaria, no ha estat senzill ni fàcil: en Josep Maria Aloy ens ha deixat, amb el cap clar —però el cos lassat. I això que ell ho va provar, d'aplegar-nos al seu comiat i adreçar-nos uns rodolins. De demanar-nos que no ens n'anéssim pas tristos. Tot precís i mil·limetrat, amb l'emoció continguda. Amb peces escollides, amb visitants il·lustres, amb un devessall d'esqueles i notes de premsa. Jo recordava que ens havíem vist tot just dilluns, poc abans no abandonés l'hospital amb la sentència feta. Aquell dia vam intercanviar records de la seva biblioteca, del seu pas pel Nadal al Catà, de versos o de la política local... tot això i també algun encàrrec, i vam compartir el moment des d'una serenitat absoluta, amb la Fina a la vora, fins que va arribar el dinar i calgué acomiadar-se com si es tractés d'un dilluns qualsevol. De tot plegat avui n'ha fet vuit dies i, tal com Vinyoli en feu poesia, el silenci dels morts ens acompanya, i se suma a tots els silencis que ja hem conegut. El silenci dels morts. El poema és breu, cisellat, i va ser llegit en veu alta al tanatori, i mentre escoltava desgranar-ne els versos que tants cops he treballat a l'aula, esperava aquell final rotund i cantellut, aquell "usa dels morts". I en observant el Marc, i l'Enric, i tota la família, per un moment vaig pensar a esmenar Vinyoli. Usa dels morts, és clar. Però cantades les absoltes i muda la fanfara, en el silenci del vespre o en les solituds properes, usa també dels amics, sense manies, Marc. I això, que feu-nos servir si en res, per poc que fos, ara us poguéssim mai arribar a ser útils.

El silenci dels morts

La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.

No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.

I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.

                                       Joan Vinyoli

La foto és de la tardor de 2013, a la llibreria Papasseit que hi havia a la placeta Gispert. Tria de poemes de Joana Raspall, dins el cicle "Tocats de lletra". El Josep Maria i la Fina, que recita. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada