Aniversari amb Àngels Gregori i Eduard Marco

De l'Àlbum de visites d'aquest mes novembre, a El Pou de la gallina: Eduard Marco i Àngels Gregori, feliçment retratats per Joan Closas. Van ser al cicle Tocats de lletra per conduir una altra «Nit Estellés» a Manresa. I la data no era gens innòcua ja que s'esqueia en l'aniversari precís d'aquella dana que va escombrar el País Valencià, s'emportà més de dues-centes persones i evidencià la indigència política i moral dels seus més alts dirigents. Per això, mentre a Manresa escoltàvem Estellés, a València els crits impedien una commemoració que mai podrà ser del tot digna mentre aquells governants no hagin estat esbandits.

Com la dona que crida «fill de puta» i estripa amb el seu dolor la cerimònia d’un tràgic aniversari, a Manresa convocàvem Estellés. I aquell vespre el mateix crit de València va ser al carrer de Sobrerroca —el nostre xicotet Carme— a redós d’un altre Tocats de lletra. Dalt l’escenari Àngels Gregori (Oliva, 1985) i Eduard Marco (Borbotó, 1975) recitaren, doncs, els versos d’Estellés i també els seus propis versos, amb l’emoció d’aquest any marcat per la dana. Gregori, «súpercontenta», tingué paraules de gratitud per aquest festival amb qui ha crescut, edició rere edició, fins aquesta que ja és la dinovena. I en un arriscat exercici acrobàtic va sortir en defensa de Rocío Jurado i va retreure a la mateixa cara de Jordi Estrada la seva passió per Rafael, el de Linares, abans de concloure, conciliadora: «El cas és que tots dos han begut d’Ausiàs March... i no ho saben!». També hi va haver referències a Auden i a Elisabeth Bishop i fins la mateixa Yolanda Esteve, clau de volta del certamen, tot per sobreviure a l’hostilitat valenciana. A l’art de perdre. Al de fer surar les pedres. «Al final tot es resumeix en les formes / en què aprenem a retornar a casa». Marco, que venia de guanyar el LXIII premi Ausiàs March, va aportar a la sessió el seu cant, perquè és un poeta que escriu i que també canta quan solca els cavallons de les tres hectàrees que el lliguen a l’horta de Borbotó. I ens recorda que el seu avi, andalús i anarquista, ja cantava amb Paquito Valderrama per les trinxeres de Jaén abans de perdre la guerra. I diu per a tots, «Fes que ta mare es senta orgullosa / i engul-te el vertigen de dir-li t’estime...» , i encara, «No malgastar el temps / no percudir amb res / no torejar ningú / ni enreversar el vers». Tornem a Estellés, que ensenya a dir el què vols i a dir-ho bé. «La norma és obrir totes les portes». En acabat van pujant piament a l’escenari, ara l’un, ara l’altre, fins a deu o dotze assistents amb versos d’Estellés.

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

L’hora s’ha fos en un instant i l’acabem amb orxates i fartons —no era dia per festejar amb aigua de València la vergonya d’uns bastards. Però amb tota la il·lusió, Àngels Gregori i Eduard Marco encara tornen fins l’escenari i ella, maliciosa li cedeix el darrer vers, de tancament: «Al capdavall, Eduard... segur que jo torne l’any vinent!».