1975, record inesborrable de la coronació reial

Ahir va fer els cinquanta anys que es va morir el dictador. Una mort en termes biològics, perquè el franquisme encara ens pesa, de tant interioritzat com el tenim —mesells o distrets, mentre els poders de l'estat saben que no ha canviat gran cosa. Així, i per celebrar l'efemèride, cinc jutges del Tribunal Suprem d'Espanya es permetien ahir mateix condemnar el fiscal general de l'estat amb una inhabilitació de dos anys i —es podia millorar?— multa i indemnització a la parella d'Isabel Díaz Ayuso! No res, de la fi del cagaelàstics ja n'he parlat manta vegades, amb els alumnes o sense, també des del Pou. Però de la història de la coronació de Joan Carles I, el dissabte dia 22 de novembre de 1975, me'n queda un relat familiar viu i autèntic ja que, si per un moment a casa vam celebrar la fi del Generalísimo, dos dies després un petit accident canviaria per sempre les nostres vides.

I és que la meva àvia Pietat Badia Feixas, poc suspecta de monàrquica, aquell dissabte es va proposar d'anar a comprar ben d'hora per veure televisada la proclamació reial. Al capdavall, era un fet extraordinari i, la feina, com més aviat sigui feta, millor. Era una dona prima i de poca córpora, sempre d'aspecte fràgil, nascuda el 1903 a Cardona, i que havia vingut a Manresa per tal de guanyar-se la vida. Pietosa i obedient, el desastre de la guerra i una economia precària la van orientar a un casament pràctic amb Josep Subirana Llehí, a proposta d'un capellà de la Seu que, l'any 39, devia creure que feia una bona obra a l'hereu de cal Valent. La nostra mare i la seva germana bessona van néixer al punt, un primer d'abril de 1940, com a fruit i benefici d'aquella mal anomenada victòria. I la Caixa de Manresa, sempre amatent al detall i la commemoració, les va obsequiar amb una llibreta d'estalvi de 100 pessetes cadascuna. Poca broma.

Tornem al matí del 22 de novembre de 1975. La Pietat ha sortit de casa seva, al carrer de Sant Maurici, 15, i se'n va fins a cal Bonals, la botiga de queviures del carrer Caputxins. Fa un fred que pela, ha glaçat i el dia tot just s'aixeca. Ella va decidida i no s'encanta, i tanta pressa hi posa que —patam!— rellisca i cau sobre el gel del carrer. Cal dir que hi va deixar el fèmur? Cap a sant Joan de Déu! 

Però la Pietat no vivia sola, és clar. El meu avi. Josep Subirana i Llehí, era un bastaix que havia guanyat concursos descarregant bales de palla a l'era del Xivit. Menava un camp de regadiu prou gran com per assegurar la supervivència familiar i, tot i que jo ja el vaig conèixer gran, era una bèstia d'espatlles amples i poques contemplacions. I un geni agre atès que de petit, un metge poca traça li va posar una crema ocular que li va fer perdre l'ull esquerre i li deixà el dret definitivament entelat. Ras i curt, s'hi veia poc, perdia sovint els estreps i sobreixia testosterona —l'àvia Pietat, per contra, era més eixuta que una penca de bacallà. Plegats es respectaven, sota la mirada estricta del Sagrat Cor, però poca cosa més. Bé, vaja, que no feien delir.

I ara hem de tornar al 22 de novembre de 1975. Amb l'àvia a Sant Joan de Déu, l'avi Josep vindrà a viure a casa nostra —un pis petit, de la carretera del Pont de Vilomara on fins aleshores havíem viscut amb alegria indissimulada.  L'home s'hi marceix, voldria tornar a casa, i voldria que la Pia —li deia Pia!— no hagués caigut. Es neguiteja, desconeix els topants, s'empipa i, abans de vuit dies, fa un ictus. Pataplam!

No es va morir ningú sinó tot el contrari: els dos avis es van instal·lar a casa en condicions de precarietat hospitalària. Va caldre buscar un pis més gran, i amb ascensor, també calefacció. I quedar-se a casa dies i dies, setmanes, anys. L'avi Josep es va morir el desembre del 78, sorrut i amb molt poques paraules. La iaia Pietat va anar perdent el seny i la mobilitat. Es va estat onze anys en una habitació! I la Pepita —la Pepa— va abandonar bona part del seu activisme social per dedicar-se als pares, a la família i al marit —encara van tenir humor de fer un tercer germà, que l'Oriol va néixer i durant tres mesos vam ser set a casa, i els diumenges, amb la tieta Pilar, vuit i tot! Encara més, per combatre aquell ostracisme sobrevingut, a casa molt sovint hi havia convidats a sopar —a sopar truites de mongetes, d'escalivada, amb pa amb tomàquet i sempre un amanit al mig. Hi va passar gent diversa, sovint jove, amb tota mena d'idees. La nostra mare no es resignava fàcilment al tancament domiciliari...

En acabat, tots vam veure com el rei s'hi escarxofava, aliè al dolor que provovava i nosaltres vam arrossegar sempre més el record de la seva investidura com una pega —una pega més! Amb un únic benefici: al llarg d'aquells anys, la Pepa va anar madurant un projecte de residència d'avis que permetés donar suport a les famílies i evités aquells episodis d'enclaustrament que ella suportava. Un «refugi» per als avis, amb centre de dia, estades temporals o, si calia, definitives. Quan l'àvia Pietat es va morir l'any 86 la residència ja era un document d'intencions i, dos anys després, ja funcionava i tot. No és pas mala herència —però no l'és pas d'en Joan Carles, el gran barrut!

La foto, al camp del carrer de sant Blai als anys seixanta: Pietat Badia i Josep Subirana. Realment, com deia la nostra mare, «no fan pas delir».