Al capítol 6è, l'avi de l'autor, Ramon de Sagarra i de l'Espagnol, acaba d'enviudar amb set criatures i, poc després, el còlera de 1865 s'emportarà en quaranta-vuit hores la mare del vidu i tres dels seus fills, a més a més de tres persones del servei i dos masovers: nou caixes de morts. L'avi Ramon volia calar foc a la torre de Sarrià on s'estaven però al capdavall se n'anà amb la resta de la família a la casa que tenien a Santa Coloma de Gramenet. Quan posteriorment tornaran a Barcelona, al carrer Mercaders, l'avi decideix enviar els dos fills grans —el primer dels quals seria el pare de Josep Maria de Sagarra— al pensionat dels Jesuïtes de Manresa. El fet tornarà a reprendre's al capítol VII, rememorant la mort de l'àvia i el trasllat a Manresa, ara amb detalls del fred i la gana esborronadors. Sembla mentida que un segle i mig després l'edifici, ara en la condició de Museu del Barroc, i després de moltíssimes vicissituds, sigui un espai tan singular com acollidor!
Cap. VI, pàg. 111. «Ramon tornà a la casa del carrer de Mercaders, tan desgavellat, tan profundament sense esma, que acceptà el color de cada dia i la contrarietat de cada moment amb un somriure que, més que de resignació, era d'absència o de somnambulisme. Tota la família i les amistats se li agenollaren als peus per oferir-li tasses de brou i vi ranci amb borregos i clavar-li de passada un pessic ben recargolat en la part més sensible del cor. Ell, per atenuar sorolls, envià els seus dos noiets grans al pensionat dels Jesuïtes de Manresa: segons contava el meu pare, hi passaren freds siberians i no s'adormien sobre coixins de roses, perquè, l'any 65 [1865] l'educació ignasiana encara es ressentia de l'austeritat dels temps de la Contrareforma.
Cap. VII, pp. 122-123. «A la mort de la seva mare, sembla que Ferran de Sagarra i el germà que venia darrera d'ell, el meu oncle Ramon, foren transportats de la tebior, les contemplacions i els caramels de goma i menta, del carrer de Mercaders, al pensionat que els Pares de la Companyia de Jesús tenien a la ciutat de Manresa.
Alguna vegada que el meu pare m'explicava el règim severíssim del seu col·legi de Manresa, a mi se'm posava la pell de gallina.
L'edifici, que encara existeix, i jo l'he vist més d'una vegada, és d'aquella freda i solemne arquitectura de finals del disset, que sembla supurar sil·logismes i badalls del cardenal Belarmino. Les cambres eren fredes, bastes i desolades i els sostres altíssims. Allí les criatures es llevaven a les cinc del matí, sense haver-se pogut guarir del fred que se'ls ficava als ossos i sense acabar-se de treure el greix del clatell, que els abrigava una mica com l'ungüent de les mòmies faraòniques. Durant els hiverns tenien les mans i els peus fets una carnisseria a causa dels penellons perennes, que se'ls enverinaven i es rebentaven. La gana era atroç, segons els dies, perquè la carn, d'insuficient i d'immenjable, no els arribava a l'estómac, i el bacallà, únic peix conegut en aquell clima, allèn de ser de taula de pirates, al meu pare li produïa vòmit. Allí tot es resolia en grans olles de mongetes, i el festival es produïa els vespres, que els servien, com a requisit extraordinari, truites a l'espanyola amb alguna cosa dins. Sortien cada dia de festa a fer grans passejades, vorejant conreus, aleshores els alumnes es dedicaven a robar cebes, d'aquelles cebes robades, se'n feien una exquisida picada amb el trempaplomes, l'embolicaven en un paper i se la guardaven per acompanyar el festí de les truites a l'espanyola. Les nits de picada procedents del furt, el dormitori d'aquelles criatures feia una pudor de ceba que no s'hi podia tenir cara.
El meu pare fou un alumne perfecte, i acceptava amb alegria el règim penitenciari que, amb la millor bona fe, els pares i jesuïtes administraven als xicots de les famílies més il·lustres de Barcelona. Tals eren les privacions, que el meu pare es desmaià i va caure rodó més de mitja dotzena de vegades a conseqüència de la gana imponent que patia.
Diu que una vegada una de les ties solteres arribà a Manresa per tenir una idea de la clausura dels seus nebots, i feu present al meu pare d'una barra de torró de massapà. El meu pare la comprimí sota l'uniforme escolar i la diposità sencera al seu pupitre. l a l'hora d'estudi, bo i desentrellant la vida de Milcíades o la d'Agelisan, en menys de vint minuts, i a unglada seca, va liquidar tota la barra de torró. Faig constar que el meu pare era el subjecte menys golafre d'aquest món, i jo penso que si una barra de massapà va ser tractada per ell amb tal ferocitat paleolítica era que la fam que el dominava tenia les escandaloses exigències de la del setge de Jerusalem.
A desgrat d'això, el meu pare era de tan bona pasta, que més d'un cop m'havia dit que els quatre anys que passà al pensionat de Manresa foren els més idíl·lics de la seva vida.
I és possible, perquè, si els jesuïtes d'aleshores usaven la tàctica de l'austeritat, per altra banda la ratio studiorum, que en aquells temps s'aplicava d'una manera més estricta que ara, creava al voltant de les criatures un clima de grandesa i de solemnitat que, al tendre alumne Ferran de Sagarra i de Siscar, li devia semblar celestial.
Durant els cursos manresans, el meu pare trobà ocupat el lloc de la seva mare difunta per donya Ramona de Puig i de Cisternes. Ramona de Puig fou un sucre per als seus fillastres: però, com ja he dit, el vell Puig influí en el fet de cargolar les economies de casa, i això no podia passar per alt sense deixar un pessiguet de tristesa en un cor sensible com el del meu pare.
Vingué a la vida pública del país el gran esdeveniment de "La Gloriosa", que així s'anomenà la Revolució de Setembre del 1868. Els jesuïtes varen desaparèixer del mapa espanyol, i al meu pare se li acabà la felicitat de Manresa, tenia aleshores quinze anys, i es disposà enviar-lo a l'Institut de Barcelona.
El canvi va ser radical: de les castes i severíssimes pedres del pensionat saltà a l'olla pura dels carrers. El meu pare, que ja començava a tenir ànima d'historiador, vivia la política amb una passió superior a la del xicotet que era aleshores. Fent-se càrrec del que passava al país, començà a retallar diaris i a escriure notes en els seus quaderns, comentant tot el que veia i el que s'esdevenia.
La paginació correspon a l'edició de la MOLU núm 58, Ed. 62, Barcelona, 1981
La fotografia, de l'ACGG és de tombant del segles XIX-XX, encara amb l'entrada l'església que desapareixeria durant la Guerra Civil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada