Paco Alguacil, policia:
llei i ordre, i murrieria
Nascut l’agost de 1950 a Villacarrillo, Ramon Francisco Alguacil Fernández va ser encarrilat molt tendrament cap a la santa mare església. Feia cara de ser bon nen i gastava uns ullets blaus prou celestials com perquè el capellà del poble li aconseguís trobar qui li pagués els estudis que no li podia donar el seu pare moliner. Va ser una beca d’autèntica proximitat que li va permetre passar set anys entre el seminari menor de Baeza i el major de Jaén. Però al capdavall el Paco decideix penjar la sotana per anar a Madrid, on de seguida troba feina com a repartidor de paqueteria. «És clar que la cosa no donava per gaire alegries i un dia, a la porta d’una comissaria, vaig demanar: “què es necessita per ser policia?” Doncs es necessitava el batxillerat i passar unes oposicions». Tampoc era fàcil, ja que aquell any s’hi van presentar 3600 candidats, tots tan àvids com ell de quedar-se una de les 250 places en oferta. Però se’n va sortir i encara que es delia per anar a Barcelona «quan un meu company va obtenir Manresa jo, per fer-li costat, el vaig acompanyar». Som el juny de 1971 i arriba tot just amb vint anys. S’ha passat un dia sencer sotraguejant des de Linares-Baeza i quan baixa a l’estació l’ànima li cau als peus. Podem avançar, però, que ja no se n’anirà mai més? Començarà a l’oficina de denúncies de la policia nacional i és allà on es descobreix treballant: «Escoltar sempre fins i tot quan no tens la solució: no era tan diferent del paper de capellà!». I això val per aquell a qui li han robat la ràdio del cotxe o li han entrat al pis, o al que l’ha mossegat un gos o —ha vist de tot— aquells marits que els semblava natural picar la muller! Després va passar a la brigada políticosocial que a Manresa comandava l’Anselmo Díaz, en aquell terrible final del franquisme. «Jo no anava d’uniforme com la policia armada però amb això d’investigar i vigilar, vaig quedar fins aquí dalt d’escoltar concerts.... Jo tenia el llistat de cançons autoritzades i les no autoritzades —sobretot el collons de l’Estaca! Però miràvem de posar-nos d’acord abans de començar i em penso que amb la majoria ho trampejàvem prou bé». En Pi de la Serra era el que hi tenia més traça, anunciant el títol d’una cançó permesa per arrencar tot seguit amb les estrofes d’una altra de censurada, «però amb això jo ja feia...». Potser tampoc era tan fàcil, però més tard, coincidint amb la recuperació democràtica, el Paco que és membre del cos general de policia esdevé subinspector de segona i, molt jove encara, inspector en cap. S’ha instal·lat a Manresa, es casa el 1975 —«jo també vaig conèixer la dona al Mannix!»— i fins fa venir la seva germana i, més tard, la seva mare quan enviuda. Després vindrà la canalla, dues nenes i un nen, i ell va superant categories professionals. Coneix a tothom i es belluga bé en tots els ambients —«i és parlant amb la gent com vaig aprendre aviat el català». Només als darrers temps, quan arriba al grau de comissari, farà estada un primer any a la Jonquera, cinc més a Barcelona i els darrers tres a Tarragona com a comissari provincial i fins a jubilar-se. «Però tot i que vaig haver d’anar a fora, familiarment mai més ens hem mogut de Manresa: jo tornava sempre que podia perquè és aquí on tinc la vida». Xarmant i satisfet com el que més, avui el Paco suma setanta-cinc anys i només us parlarà dels bons records. No sabrem mai si hagués estat un bon capellà, «però com a policia ho he provat de fer tan bé com he pogut», i i en aquesta dicotomia té un pensament pels absents com ara el tàndem que feien Enrique Pérez i mossèn Jubells. La seva cordialitat es desdiu dels tòpics policials mentre conserva encara una marcial actitud de servei: «Ara cada dia faig el dinar de filles i netes, i el meu problema més gran és saber què els faré demà!».
llei i ordre, i murrieria
Nascut l’agost de 1950 a Villacarrillo, Ramon Francisco Alguacil Fernández va ser encarrilat molt tendrament cap a la santa mare església. Feia cara de ser bon nen i gastava uns ullets blaus prou celestials com perquè el capellà del poble li aconseguís trobar qui li pagués els estudis que no li podia donar el seu pare moliner. Va ser una beca d’autèntica proximitat que li va permetre passar set anys entre el seminari menor de Baeza i el major de Jaén. Però al capdavall el Paco decideix penjar la sotana per anar a Madrid, on de seguida troba feina com a repartidor de paqueteria. «És clar que la cosa no donava per gaire alegries i un dia, a la porta d’una comissaria, vaig demanar: “què es necessita per ser policia?” Doncs es necessitava el batxillerat i passar unes oposicions». Tampoc era fàcil, ja que aquell any s’hi van presentar 3600 candidats, tots tan àvids com ell de quedar-se una de les 250 places en oferta. Però se’n va sortir i encara que es delia per anar a Barcelona «quan un meu company va obtenir Manresa jo, per fer-li costat, el vaig acompanyar». Som el juny de 1971 i arriba tot just amb vint anys. S’ha passat un dia sencer sotraguejant des de Linares-Baeza i quan baixa a l’estació l’ànima li cau als peus. Podem avançar, però, que ja no se n’anirà mai més? Començarà a l’oficina de denúncies de la policia nacional i és allà on es descobreix treballant: «Escoltar sempre fins i tot quan no tens la solució: no era tan diferent del paper de capellà!». I això val per aquell a qui li han robat la ràdio del cotxe o li han entrat al pis, o al que l’ha mossegat un gos o —ha vist de tot— aquells marits que els semblava natural picar la muller! Després va passar a la brigada políticosocial que a Manresa comandava l’Anselmo Díaz, en aquell terrible final del franquisme. «Jo no anava d’uniforme com la policia armada però amb això d’investigar i vigilar, vaig quedar fins aquí dalt d’escoltar concerts.... Jo tenia el llistat de cançons autoritzades i les no autoritzades —sobretot el collons de l’Estaca! Però miràvem de posar-nos d’acord abans de començar i em penso que amb la majoria ho trampejàvem prou bé». En Pi de la Serra era el que hi tenia més traça, anunciant el títol d’una cançó permesa per arrencar tot seguit amb les estrofes d’una altra de censurada, «però amb això jo ja feia...». Potser tampoc era tan fàcil, però més tard, coincidint amb la recuperació democràtica, el Paco que és membre del cos general de policia esdevé subinspector de segona i, molt jove encara, inspector en cap. S’ha instal·lat a Manresa, es casa el 1975 —«jo també vaig conèixer la dona al Mannix!»— i fins fa venir la seva germana i, més tard, la seva mare quan enviuda. Després vindrà la canalla, dues nenes i un nen, i ell va superant categories professionals. Coneix a tothom i es belluga bé en tots els ambients —«i és parlant amb la gent com vaig aprendre aviat el català». Només als darrers temps, quan arriba al grau de comissari, farà estada un primer any a la Jonquera, cinc més a Barcelona i els darrers tres a Tarragona com a comissari provincial i fins a jubilar-se. «Però tot i que vaig haver d’anar a fora, familiarment mai més ens hem mogut de Manresa: jo tornava sempre que podia perquè és aquí on tinc la vida». Xarmant i satisfet com el que més, avui el Paco suma setanta-cinc anys i només us parlarà dels bons records. No sabrem mai si hagués estat un bon capellà, «però com a policia ho he provat de fer tan bé com he pogut», i i en aquesta dicotomia té un pensament pels absents com ara el tàndem que feien Enrique Pérez i mossèn Jubells. La seva cordialitat es desdiu dels tòpics policials mentre conserva encara una marcial actitud de servei: «Ara cada dia faig el dinar de filles i netes, i el meu problema més gran és saber què els faré demà!».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada