Manresa 1975, repressió i esperances

Avui dia 8 d'octubre, l'Ajuntament de Manresa acollirà l'acte institucional en reconeixement de les persones represaliades pel franquisme a la ciutat. De fet, entre els actes de la darrera Festa Major, ja es va presentar al Museu del Barroc l'exposició sobre «L'Assemblea Democràtica del Bages: una pionera oposició al franquisme», que durarà fins el proper 26 d'octubre. I encara cal afegir-hi el proper dilluns dia 13 una nova exposició a la Plana de l'Om, «Franquisme a Manresa (1939-1975) Resistència i repressió». 

Com sigui que des d'El Pou de la gallina també ens vam afegir a l'efemèride —el proper 20N farà cinquanta anys que es va morir el dictador— aprofito ara per penjar el text íntegre del tema del mes que vam escriure amb Rita Casadevall, «1975, un any que no s'oblida». Disset pàgines amb la voluntat de preservar la memòria històrica i, trambé, homenatjar aquells que van patir detencions, empresonament o fins i tot tortures. Gent que ens recorda que els drets civils només hi són quan algú s'arrisca a defensar-los. A tots ells el nostre agraïment!

La portada del Pou 422

Tot i que l’antifranquisme va ser un moviment transversal, el cert és que a alguns manresans aquesta actitud els va comportar detencions, empresonament i, a vegades, fins i tot tortures. Per això des d’El Pou de la gallina hem provat de reunir alguns dels protagonistes de l’antifranquisme en aquell final de règim. No hi són ni hi podien ser tots, però, plegats, son el testimoni del preu de la lluita per la democràcia i les llibertats del nostre poble. Van ser cridats a declarar, detinguts i a vegades torturats abans de ser jutjats. I ens recorden que els drets civils només hi son quan algú s’arrisca a defensar-los. D’esquerra a dreta, Pep Fuentes, Josep Ramon Mora, Francesc Padullés, Joan Sala, Manolo Ramos, Ignasi Perramon, Carme Cots, Jepi Subirana, Hermínia Torra, Joan Aurich i Rufi Cerdan.

1975, un any que no s’oblida

Rita Casadevall

Ramon Fontdevila

 

Tothom que té més de cinquanta anys recorda que el 20 de novembre de 1975 es va morir el dictador Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España por la gracia de Dios. Omnipresent durant quatre dècades, el Generalísimo havia accedit al poder des d’un cop d’estat militar per dirigir els destins d’Espanya. Però aquella tardor es moria després d’una llarga agonia difosa detalladament a tots els mitjans. És clar que 1975 va ser també un temps carregat d’expectatives que a Manresa es vivien intensament. I això malgrat la repressió contra qualsevol mena de dissidència, considerada sempre il·legal i subversiva, o els efectes d’una creixent crisi econòmica.

  

La dictadura agonitzava amb tota la seva crueltat. A desgrat d’una salut precària, Franco encara ordenaria cinc penes de mort, executades la matinada del 27 de setembre. El Consell de Ministres ja havia donat l’enterado a les sentències dels tribunals militars que, en un procés urgent i sense garanties, els condemnaven per terroristes. Es tractava de tres militants del Frente Revolucionario Antifascista Patriótico —FRAP— que van ser afusellats a Hoyo de Manzanares, i dos membres d'ETA, Ángel Otaegui afusellat a Burgos i Txiki Paredes, que ho va ser a Cerdanyola. Les seves condemnes i posteriors execucions generarien un immens rebuig que esdevindria internacional.

 

L’agonia de Franco també va anar acompanyada per la Marxa verda del Marroc sobre el que havia estat el Sàhara espanyol, en un episodi de descolonització irresponsable i precipitat tot just tres dies abans de la seva mort. Allò més important seria entronitzar Joan Carles I, tal i com havia disposat el mateix dictador el 1969, provant de garantir la continuïtat del règim.

 

El mon girava

 

Una crònica molt sintètica de 1975 també diu que a l’abril Bill Gates va fundar Microsoft, el mateix mes que amb la fugida dels Estats Units de Saigon s’acabava la guerra del Vietnam. Que al novembre va ser assassinat a Ostia Pier Paolo Pasolini o que Niki Lauda va guanyar per primer cop el campionat del món de Fórmula1 —i que en la mateixa competició, a Barcelona, un accident del pilot Rolf Stommelen va segar la vida de quatre espectadors abocant el circuit urbà de Montjuïc al seu tancament. Molt més a la vora, el 3 de novembre una explosió de grisú a la mina de lignit Consolación, a Fígols, va fer 30 morts.

Catalunya en efervescència

Un dels primers esdeveniments de 1975 va ser l’inici del Congrés de Cultura Catalana, que qüestionava la repressió lingüística i cultural de Catalunya així com el seu drenatge econòmic. També aquella primavera es va celebrar a Barcelona el cicle de conferències Les terceres vies a Europa amb Anton Cañellas, Ramon Trias Fargas, Joan Reventós, Josep Solé Barberà, Josep Pallach o Jordi Pujol, en un primer tast del futur sistema de partits català.

 

Amb més ambició, a primers d’any l’Assemblea de Catalunya reclamava a les forces democràtiques espanyoles el reconeixement polític del poble català i el seu dret d’autodeterminació. L’Assemblea era l’organisme unitari més important de l’antifranquisme que, des de 1971, agrupava la majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país, amb la participació d’intel·lectuals i sectors progressistes de l'església, i on se sumarien entitats culturals, associacions de veïns o col·legis professionals. A més a més, l'Assemblea es va organitzar territorialment: el mateix març de 1971 es fundava l’Assemblea Democràtica del Bages a l’església de Camps, en una primera reunió clandestina que va aplegar una seixantena de participants.

 

En aquest context també cal recordar que al maig Comissions Obreres va guanyar les eleccions sindicals que encara impulsava la Organización Sindical Española, popularment el sindicat vertical. CCOO, que havia seguit una política d’infiltració a l’OSE, s’imposava a la majoria dels grans centres industrials i la seva activitat es multiplicava en les més diverses protestes. En una creixent conflictivitat laboral, el moviment obrer esdevingué protagonista actiu d’aquella voluntat de canvi, amb la participació també de la UGT, la USO o la ressorgida CNT.

La Manresa del diari Manresa

Manresa va acomiadar el 1974 amb 66.207 habitants, molts dels quals ho van fer seguint la gala de TVE que dirigia Valerio Lazarov. L’estol de famosos no tenia alternativa: Lola Flores, Mari Carmen y sus muñecos, Toni Leblanc, Lina Morgan o, també, els Mocedades, que serien al Mannix cinc dies després. I és des d’aquell Nadal que als anuncis sonava el Vuelve a casa por Navidad dels torrons El Almendro. Però no tothom tornava: les presons eren plenes i aquell mateix cap d’any mossèn Xirinachs començava una cinquena vaga de fam i reclamava l’amnistia en una carta oberta a Franco.

 

L’aparença volia ser de tranquil·litat. Només cal repassar el primer Manresa de l‘any, del dijous dia 2. El diari, que dirigia Juan Antonio Lozano, sortia quatre cops per setmana, valia 7 pessetes i estava adscrit a la Red Catalana de Prensa, la xarxa informativa del Movimiento, tal i com proclamaven el jou i les fletxes falangistes a la capçalera. Les seves pàgines són un testimoni de la vida local encara que incomplet: evitaven el malestar social i, naturalment, l’activitat política clandestina. I quan publica l’esquela de Francesc Señal, mort a Mèxic el 28 de gener, deixa que sigui el lector sagaç qui atribueixi aquesta circumstància a l’exili, sense dir ni un mot de la seva trajectòria com a diputat d’ERC a Madrid o els seus càrrecs al Ministeri del Treball o de cònsol al Canadà durant la República.

Només gràcies al tàndem de Josep Maria Bertran Teixidó i el fotògraf Manolo Sánchez, al Manresa hi apareixien les primeres gestores veïnals i fins amb un espai propi, Los Barrios son notícia. Així aquell gener es podien llegir notícies sobre l’assemblea de veïns de la Mion —la primera AV legalitzada el 1971— o titulars com ara Los vecinos del Xup, descontentos con las reformas, amb declaracions del seu president Joaquín Vizcaíno, poc abans de ser descobert com a comunista. I és que mentre el diari Manresa es quedava en les notes oficials o en el fet divers, la realitat entrava en ebullició.

Associacionisme

L’Associació de veïns del Xup havia estat la segona a ser legalitzada, el 1973. La resta d’entitats veïnals a primers d’aquell 1975 eren quatre comissions gestores, a les Escodines, Saldes-plaça Catalunya, Sagrada Família i a la carretera de Santpedor. Totes esperaven que els aprovessin els estatuts, aprofitant la Ley de Asociaciones de 1964. Aquell mateix any s’hi afegirien les comissions gestores del Barri Antic, Poble Nou, Valldaura i Font dels Capellans. El moviment veïnal esdevenia una nova eina de participació amb reivindicacions d'equipaments, sobre el transport públic o contra les irregularitats urbanístiques. I, recollint els problemes de cada dia, esdevenia una altre front d’oposició al règim.

 

Paral·lelament aquell any a Manresa naixia el Secretariat d'entitats, impulsat per Òmnium Cultural, que al llarg de dos anys esdevindria un assaig de coordinació i difusió de les activitats que organitzava el teixit associatiu. El Secretariat havia nascut amb motiu de la celebració del 500 aniversari del primer llibre imprès en català però, més enllà d’això, també va promoure reivindicacions com ara la normalització del català o la preservació del Casino. També va fer una recollida de signatures a favor de l'amnistia i, amb més complicacions de les previsibles, va proposar un monument en homenatge a Pau Casals.

La llengua catalana

Tot i l’absència de la llengua catalana als mitjans de comunicació, a les aules o a les institucions, sobta trobar al Manresa, abans de la festa dels Reis, un anunci només en català de Calculadores Pons que oferia la màquina d’escriure Hermes per 3.250 pessetes. Un regal que s’agraeix tota la vida. Al seu costat, les nines de Famosa o els Madelman parlaven en castellà. El català només era la llengua de l’àmbit familiar, tal com demostren la majoria d’esqueles. O curiositats com la cotització de les divises del Banc Mercantil o les convocatòries del Centre d’Esports Manresa. I els anuncis de La Lionesa que, seguint el calendari tradicional, per tal de fer-se entendre evitaven castellanitzar els Tortells, Llardons, Garlandes o Panellets.

 

Singularment aquell gener també s’anunciava un curso de catalán a l’escola Oms i de Prat impartit per Òmnium Cultural i amb el suport de la Caja de Ahorros de Manresa. I  al darrer pressupost municipal que va aprovar l’alcalde Soldevila aquell mes de març destinava 1,1 milions de pessetes per tal que aquella tardor es fessin, a sis escoles públiques de la ciutat, tres hores setmanals de català, també a càrrec d’Òmnium. Tot tractat amb discreció: aquesta partida no va merèixer ni una paraula al ple de la corporació i el periodista Emili Vilanova, amb prou malícia, se n’estranyava en la crònica al Manresa. El gest contrastava massa amb el dels divuit regidors de l'Ajuntament de Barcelona —i després els de Girona— que aquell mateix març havien votat negativament una partida per a l'ensenyament del català.

Una enquesta

Manresa publicava el dia 4 de gener una enquesta a dotze persones que contindrien «el auténtico palpitar de toda la Ciudad», des del regidor José María Marcos fins al director de l’emissora EAJ 51, José Mira o el cap del parc de bombers, Antonio Tapias. I en Ricardo Oliva, president del CE Manresa, l’actor Pedro Vicenç o el músic Martín Brunet... De les dotze veus, només una de femenina, la de Yolanda Caberol, delegada de la Sección femenina. Només hi havia dues preguntes i, a la primera, l’acord és absolut: el millor que li havia passat a Manresa l’any 1974 havia estat l’obertura d’un nou accés a la NII per Olesa, amb el viaducte de la Puda. Veritablement les carreteres eren dels principals interessos que recollia Manresa, fent costat a l’alcalde Soldevila. La segona qüestió anava de desitjos per al 1975: que si més zones verdes, si millors concerts, un nou poliesportiu... Només el jugador de bàsquet Francisco Holgado sembla connectar amb la realitat: Que no se repitan los conflictos laborales.

 

Màniga ampla —però no gaire

En fi, Manresa era un diari del Movimiento, però la màniga semblava fer-se més ampla: a primers de gener, i al costat de la cartellera dels set cinemes que regentava Modest Padró, s’hi publica l’article Nuevo ciclo de cine club comentant les tres sessions que des del dia 11, a la Sala Loiola, dedicarien a Sergei Eisenstein. Tot obviant la seva condició de rus i comunista, s’anuncien Alexander Nevsky, Iván el terrible i La conjura de los boyardos, amb presentacions de Jordi Marsal la primera, i de Lluís Calderer les altres dues. No cal dir que cada projecció va ser també una lliçó de política.

 

Aquesta convivència entre l’oferta oficial i la més alternativa també es feia palesa als espais de música que Francesc Serrat redactava. Aquell gener tan aviat presentava el club de fans de Miguel Gallardo com es feia ressò dels nous discos de David Bowie, Víctor Jara o els Quilapayún! I en un breu amb fotografia avançava als lectors una primícia: El grupo manresano Fusioon està preparando un nuevo álbum en el que se incluirá la famosa obra Minorisa suite, dedicada a Manresa.

 

Paral·lelament, la catalanitat anava trobant escletxes: aquell 21 de febrer, festa de la misteriosa Llum, per primera vegada des del final de la guerra la bandera catalana va tornar a onejar a la façana consistorial. I al maig és l’Ajuntament qui publica un anunci en català convidant a la proclamació dels XVII Jocs Florals. També el Cercle Artístic, en el seu segon curs de cultura romànica, programa una conferència del catedràtic Ignasi Bajona sobre els orígens de la literatura en nuestra lengua vernácula. Fins i tot el discurs feminista arriba a Manresa de la mà de Maria Aurèlia Capmany que el divendres 14 de febrer pronuncià la conferència La dona avui, en un acte organitzat pel Col·legi d’Assistents Socials Torras i Bages, a la sala d’actes de la Caixa de Manresa.

 

Tot plegat, però, grinyolava. Així, a les Festes de la Llum d’aquell any es programa a la Seu l’audició de l’oratori El Pessebre de Pau Casals, dirigit pel seu germà Enric, que n’havia fet l’orquestració. Pau Casals no feia ni dos anys que havia mort a Puerto Rico, sense haver tornat mai a territori espanyol. Una actitud que, més enllà del prestigi musical, mai quedava enlloc reflectida. Potser per això, quan el Secretariat d’entitats vol erigir-li un monument al Passeig de Pere III, la prudència municipal de Ramon Roqueta —Soldevila ni responia!— els recomana situar-lo en un espai mes discret. Discretíssim: al capdamunt de Puigterrà.

Entre l’arbitrarietat i l’autocensura, hi ha també el cas de la pel·lícula Incubo Rosa, presentada per Miquel Porter i Moix aquell febrer al Mannix. El film d’animació dels manresans Esparbé i Torras es qualificava de temàtica eròtica però es tolerava en tant que venia «suavizada por los gags cómicos». I seguint la tradició de la Innocentada, aquell desembre s’estrenaria Ja sé que no s’estila (L’ascensor), de la mà d’Agustí Soler i la Agrupación Manresana de Folklore. La 19a. innocentada s’instal·lava al Casino per acostar-se al cafè concert i, amb més de cent participants, es qualificava d’actual, atrevida i revolucionària. Van ser sis sessions d’èxit entre el 5 i el 8 de desembre amb un discurs obert contra el caciquisme i la violència, impensable poc abans.

La cultura en concert

I és que al costat del dinamisme polític i sindical, la cultura serà un tercer focus d’agitació. Aquell any a Barcelona s’inaugura la Fundació Miró, i també s’hi funden les Edicions de la Magrana, dirigides pel manresà Carles-Jordi Guardiola. A Manresa aquella tardor apareixerà el primer número de la revista literària Faig sota el mestratge de Lluís Calderer, amb uns primers textos d’Antònia Tayadella, Neus Oliveras o Pere Fons. Però, fruit d’aquell període que hom ha anomenat seixantisme, el gran fenomen és la Nova cançó, que batia rècords de multes i prohibicions, però que omplia tots els escenaris, com les 30.000 persones reunides a les Sis hores de cançó a Canet.

 

A Manresa Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, contractats per la comissió de festes del Poblenou, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca. Gravat amb Manel Camp i Santi Arisa, Viatge a Itaca serà el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola: 900 entrades venudes a 100 pessetes, amb organització del Club Atlètic. 

Joan Morros conserva el registre que el seu pare feia de cada sessió. «Al mateix Loiola hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre. També en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma». I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.

No cal dir que, com que l'acció política estava prohibida, molts d’aquells concerts esdevenien veritables actes reivindicatius. Amb tot, des d’aquell any això també anirà canviant i la transgressió adopta noves formes: Jaume Sisa va publicar Qualsevol nit pot sortir el sol i la Companyia Elèctrica Dharma Diumenge, i aquell juliol tots ells participarien al primer Canet Rock de costat a Pau Riba, Oriol Tramvia, l’Orquestra Plateria o els manresans Fusioon, que aquell any enregistraven el seu tercer i darrer disc, Minorisa.

Paral·lelament, Manresa rebia les grans estrelles del show-bussines hispànic. Així, la sala Mannix inaugurada feia cinc anys, programava artistes com Suzi Quatro, Dany Daniel o Patxi Andion, que els mesos de març i setembre tornava a omplir la sala. És clar que pel Mannix també hi passava la Principal de la Bisbal o Núria Feliu amb Joan Capri. O bé la Trinca per la revetlla de sant Joan! La sala Atangia no feia curt: hi va passar Jeff Christie o Lone Star. Però probablement sigui la festa major d’aquell 1975 el millor exemple d’aquest star-system: el diumenge 31 d’agost l’oferta anava de Rocío Jurado, al Mannix, fins a Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar del cotxe al camerino. I encara quedaven dos concerts de Julio Iglesias a l’Atangia! 

El fotoperiodista Txema González els va retratar a tots i aquell vespre, acompanyant Francesc Serrat, van reunir-se al Pere III amb Manolo Otero, Rocío Jurado i el seu marit, el boxador Pedro Carrasco, mentre sopaven. «No sé com s’ho manegaven per dur-los a Manresa, però aleshores venien tots!». És clar que l’èxit no estava garantit. Aquell setembre Raphael punxaria al Congost, com hi havia punxat Inger Nilson —Pipi Calzaslargas— en la seva gira peninsular. Ignasi Torras també explicarà al Manresa, decebut, com aquell novembre Montserrat Caballé només omplia mig Conservatori: Fracasó el público.

Presència del Movimiento

Amb aquest panorama de final de règim, hom podria suposar un plantejament editorial més obert, però Manresa és lleial als seus orígens així que s’acosta el 24 de enero. El diari del dimarts 21 ja avançava a tres columnes el titular LIBERACIÓN-36, anunciant els actes commemoratius que la Jefatura local del Movimiento havien programat. La retòrica era invariable, recordant els trenta-sis anys d’aquell 24 de gener de 1939. «En la commemoración del hito histórico que representa la efeméride se junta con el recuerdo vivo al igual que el primer dia, para agradecer y recordar cuanto la liberación significó para Manresa en este caso concreto y para España en la nueva era que empezó con el 18 de julio y tuvo confirmación con la victoria total del primero de abril». Hi va haver cinema escolar al Kursaal i, a la tarda, sardanes al Passeig. La commemoració acabaria amb una missa el diumenge 26 a Casa Caritat, evidenciant que ningú la preveia multitudinària.

 

En el mateix estil, el 10 de març el diari obre amb José Antonio Girón que, a Saragossa, s’havia adreçat a la Confederación Nacional d’excombatientes com a president. El titular va a tres columnes, i volia fer por: «Queremos proclamar sin rodeos que no capitularemos ante nada o ante nadie». Girón, de l’ala búnker franquista, es vantava de no reconèixer cap altra legitimitat que la del 18 de juliol i Manresa, obedient, en reproduïa el despatx. I si aquell 18 de juliol de 1975 no hi va haver portada franquista al Manresa va ser només perquè el diari —ho feia cada estiu— s’havia agafat vacances des de feia una setmana i fins a l’1 d’agost. L’acte, però, es va fer: corones de llorer i crits de ritual sota el monòlit de la plaça de la Reforma, amb l’alcalde Ramon Soldevila i el cap local del Movimiento, Pere Carreras, al costat de la delegada de la Secció Femenina, Yolanda Caberol.

(Continuarà)