divendres, 28 de novembre del 2025

Qui no coneix Carles Perramon?

Aquest mes de novembre a El Pou de la gallina, il·lustrat per Maria Picassó, hi presentem en Carles Perramon. Un tros d'artista! D'aquells que no fan soroll, home de poca xerrera com és i de molta inquietud. Capaç d'adoptar les eines de la modernitat però tossut a presentar-nos un univers viu i dinàmic, acolorit. El conec des de fa mig segle, gràcies al Toni Rodríguez, quan el vam convidar a fer la portada del butlletí veïnal El Totxo: com aquell no compto que mai més se n'hagi vist cap al barri! Tornem al Carles. El seu itinerari, fins a substituir teles per tauletes gràfiques, és aquest:
 
Carles Perramon,
art digital de quilòmetre zero

A punt de complir setanta anys aquest novembre Carles Perramon Augé va ser el tercer de cinc germans, fill de l’Atanasi i la Montserrat, tots a l’ombra dels productes Kan’s, el negoci familiar. «Els caps de setmana o als estius, tots els germans ajudàvem, netejant ampolles o enganxant etiquetes a les ampolles de vidre». I en aquella infantesa feliç a cavall de la Badia Solé i l’agrupament escolta Cardenal Lluch, el Carles rep un projector d’opacs que serà la seva primera gran joguina. «Feia anuncis, notícies... com al cine!». La seva passió es manifesta definitivament a l’estudi de Miquel Esparbé, que li transmet l’entusiasme creatiu. «Ell feia còmics, cartells, murals... però també coses d’animació! Molt aviat em va demanar d’ajudar-lo i vaig participar en algunes pel·lícules de publicitat que passaven a l’Atlàntida». Mentrestant va a fer el sisè de batxillerat al Peguera i, a les tardes, baixa a Barcelona, a la Massana, i és aleshores que s’ho comença a passar bé. «Vaig tenir una professora molt bona que em va descobrir l’art abstracte, Kandinski... i també faig amics com en Max o en Pere Joan». Tot plegat fa que s’animi a fer Belles Arts i, superada la prova d’accés, durant cinc anys, anirà i vindrà cada dia amb el Josep Maria Massegú, Manel Soteras i Manel Tirado. És el temps d’un petit estudi vora les Saleses, És el temps d’un petit estudi vora les Saleses on, a part de pintar, comença a fer proves d’animació, en Súper 8, experimentant amb les diferents tècniques d’animació, manipulació directa sobre la cinta, amb tintes, lleixiu i salfumant fent reserves amb letraset sobre imatge real. «Amb el videoartista Antoni Serra realitzem un projecte que anomenem cinema d’intervenció plàstica». A Belles Arts obté beques per anar als Festivals d’animació de Zagreb, i després al d’Annecy, I enllestida la carrera fa la prova dels majors de 25 anys per convalidar els estudis, al punt de trobar plaça a l’escola d’arts i oficis, amb Juli Logan i Carme Manubens. S’hi estarà nou anys fent dibuix i pintura i, també, dibuix per ordinador. «Treballàvem amb un Amiga, simple, de poca resolució, però que et permetia fer pintura, disseny i animació de manera molt àgil». Al 1989 guanya el primer premi d’art per ordinador de la Caixa de Pensions. Per un moment s’anima a deixar l’ensenyament i comença a treballar per l’empresa privada, com a free-lance. «A Animàtica els agradava molt tot el que feia però al final mai encaixava del tot amb les seves necessitats». També va col·laborar amb La Vanguàrdia —hi té publicada una portada de la fira Informat-90. Fet i fet el Carles, casat amb la Carme i futur pare de família del Guillem i el Bernat, decideix incorporar-se a la bossa de substituts de secundària i, mentre passava per Badalona o l’Hospitalet, s’anava preparant les oposicions, que es va treure a la primera. Ocupa plaça provisonal al Lacetània —just per fer el cartell dels 25 anys— i tria plaça definitiva a l’IES Bages, que esdevindrà el Guillem Catà, i on ja es queda fins a jubilar-se. I en tot aquest temps continua explorant les possibilitats de les noves eines de creació plàstica, però ara ho fa tot amb una tauleta digital. «Conservo un magatzem de teles, però ara el que faig està emmagatzemat en un disc dur i una part a Instagram. Si faig una exposició és imprimint els treballs, l’original és a l’ordinador com a resultat de moltes versions...». I afegint més silencis que paraules, defensa treballar per ell mateix. «No busco el reconeixement: la meva feina —i costa molt— és aconseguir que allò que faig m’agradi».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada