Estellés, el desig i la terra

Comentava Sebastià Alzamora, ara fa una setmana a l’Ara —Qui té por de Vicenç Andrés Estellés?— que el govern de PP i Vox a la Generalitat Valenciana s'han negat a donar suport a la celebració de l'Any Estellés, que aquest 2024 commemorarà el centenari del naixement del poeta. Una actitud vergonyosa: «Aquests plantejaments infantils, obtusos i feixistoides no impediran, per descomptat, que se celebri l'Any Estellés a tot arreu del País Valencià, de Catalunya, de les Balears i de tot arreu on es parli català perquè, efectivament, aquesta és la llengua d'Estellés i d'una inesgotable llista de grans autores i autors valencians». Per això avui celebro de conèixer el programa oficial de l’Any Estellés que ahir, a la Institució de les Lletres Catalanes, presentava Izaskun Arretxe. «Enguany no podrem comptar amb la col·laboració institucional, però sí que treballarem amb la societat civil. On no arriben les institucions hi arriben les persones». I és un plaer escoltar a la seva vora la poeta Àngels Gregori, comissària de la commemoració, que ens convida a reforçar i difondre d’Estellés: «Les prohibicions fan despertar el desig i nosaltres tenim massa motius per desitjar un Any Estellés enorme, un poeta tan estimat pel poble que va més enllà d’una obra monumental». Àngels Gregori, amb Josep Piera, va ser a Manresa el passat mes de novembre a la nostra “Nit Estellés”, i tots comptem que enguany tornarà. Aquest any Estellés mereix, més que mai, que en fem festa grossa!

-La il·lustració, d'El gat invisible, és pispada d'El Temps.

-Més enllà d’Els amants, que vaig memoritzar de jove calcant el recitat d’Ovidi Montllor, o de l’impressionant Assumiràs la veu d’un poble, tots ells de Llibre de Meravelles (1971), la meva primera lectura d’Estellés és a Vic, en un llibret adquirit a la Tralla: L’hotel París. Jo, de natura impressionable, no passava dels quinze anys i, més barrut que no pas savi, aquell primer poema em va semblar formidable... i encara avui m’ho sembla:

 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill, 

i xiques, al cinema, amb les cames obertes 

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami 

i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 

per saber el tamany escaient del taüt 

i com hi ha els tramviaires que treballen la nit 

de cap d’any i els forats de les piques i hi ha 

l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant 

mentrestant la portera s’emborratxa de vi 

i pixa per l’escala i la filla té por 

i el marit està fent-ho amb la dona del metge 

i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros 

i el metge que es dedica a trencar les anous 

mentrestant la portera va pixant per l’escala 

i trucant a les portes amb un colp de mamella 

i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies 

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 

i l’ampolla de vi i contempla la Loren 

i llavors la suïssa crida pel passadís 

i el cosí la segueix brandant el canelobre 

i la xica que es gita més aviat que mai 

i un fred com una mà li puja per les cuixes 

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 

i els veïns que s’han mort els dos intoxicats 

l’altre dia i la mare i la filla no tenen 

ganes de menjar res i ploren com les rates 

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 

i el canelobre encès i el cobertor encès 

les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 

i el marit no pot més i la dona del metge 

se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 

i se’l fica entre cames i tot es pega foc 

i la nena que plora sola a la porteria 

i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

 

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent (1973): L’hotel París. Barcelona: Edicions 62.