Lluís Llach presenta El llibre daurat a Manresa

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de juliol, a El Pou de la gallina: Lluís Llach. Va venir a presentar la seva darrera novel·la, El llibre daurat, i li va fer de presentador el mateix Antoni Daura que el va jutjar de thriller de l'edat mitjana. «Un llibre de bon llegir, A mi m'ha agradat!» deia el llibreter, i en Llach somreia fi. L'auditori era ben seu abans no digués res. I va dir, és clar. La presentació més o menys va anar així, i així ho vaig recollir —i retratar:

Lluís Llach presenta llibre

 

Lluís Llach (1948) va ser a la llibreria Parcir el 17 de juny davant d’un públic devot que li reconeix no només el talent de cantautor sinó també el seu ofici literari d’ençà aquella Memòria d’uns ulls pintats (2012), Les dones de la Principal (2014) o El noi del Maravillas (2017), entre d’altres. L’home no para —des de 2024 és president de l'Assemblea Nacional Catalana— però aquest cop va venir a Manresa per parlar del seu darrer títol, El llibre daurat. Les masses populars ara han desaparegut però Llach és tan magnètic com ho era fa mig segle omplint el Loiola, el Congost o el Kursaal i, també —sota un sol implacable— la plaça de la Reforma el 2014, amb un lema que resultà ser temerari: Votem! I bé, a la Parcir va parlar de dones remeieres, víctimes del masclisme des que les universitats al segle XIII desperten l’interès de reis i papes. «S’hi va prohibir l’accés a les dones que, des de la caiguda de l’imperi romà, s’havien dedicat a les cures, amb el coneixement per herència familiar de plantes i pocions. Dones independents que es guanyaven la vida…». Quatre generacions de dones, del segle XIII al XIV, condueixen l’argument que serveix per denunciar que «el primer racisme no és de pell sinó de gènere». Ras i curt: a les remeieres se les perseguia per ser dones i també per ser lliures, i Llach les vindica: «Jo com a homosexual he defensat sempre la dona, que també ha estat marginada. Nosaltres tenim ploma i som depravats, sí. Però a les dones, de què les culpen?» I remata: «Les dones independents sempre han emprenyat els masclistes!». Tot plegat, seixanta minuts d’intensitat creixent, amanits amb algunes reflexions sobre l’ofici d’escriure: «Fer un llibre és diferent de fer quatre quartetes i cantar-les amb voluntat de salvar Catalunya... o explicar les frustracions sexuals». El cas és que escrivint, diu, s’ho passa pipa fins al punt de deixar a l’aire si és sort o desgràcia això de dedicar-se també a la política —«val més que no en digui res...»— mentre recorda la sentència d’una quiromàntica a París el 1973: «el que vostè fa depèn de la seva solitud». La solitud viscuda entre multituds! I és aleshores que, com qui no vol, ens amolla que ja fa temps que li demanen un llibre de memòries... Si li’n queda, de feina!