divendres, 28 de desembre de 2012

Trobarem a faltar Carles Valero

Ahir vam enterrar en Carles Valero. Una mort sobtada, imprevista, el mateix dia de Nadal. No feia ni vuit dies que m'havia trucat: en Valero era dels que trucava sempre, perquè sempre en tenia una per dir. I a continuació t'interrogava: "què en penses?" i ja tenies la conversa oberta. Feia molts anys que ens havíem conegut, a Manresa, quan ell desembarcava amb totes les tropes del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) per fer la Fira Mediterrània. Era dels primers a arribar i pel cap baix passava un parell de setmanes a la ciutat en tasques de logística, per dir-ho d'alguna manera. Va resultar que esmorzàvem plegats a la Fonda de Sant Antoni -aleshores jo feia de regidor de Cultura a la ciutat. Aviat ens vam trobar. I ja hi vam ser: el Valero xerraire, el conspirador, el visionari o el somniatruites. O tot plegat alhora. Gracienc fins el moll de l'os i independentista de pedra picada -del PSAN a ERC en un itinerari particular farcit de sigles i famílies. En resum, que durant quinze anys almenys, vam coincidir i vam divergir, vam perdre temps i en vam guanyar. Perquè en Valero una cosa sí que la tenia: era dels que sempre saben els gats on jauen. Vull dir que moltes i moltes més vegades em va informar ell a mi que no pas jo a ell, i li quedo agraït. Ara tampoc no en farem uns elogis desmesurats perquè en Carles Valero era, en fons i forma, humanitat pura; però per aquesta profundíssima humanitat era que ens estimàvem i en les diferències ens respectàvem. Diguem doncs que també hi havia dies que l'hauries escanyat: vam passar quatre anys de costat inoblidables al CPCPTC, però amb l'única solució de posar-lo a la porta del despatx de direcció general. I considerar que la seva natural inclinació d'informació i recerca seria, ras i curt, la seva feina. Al capdavall, i a la seva manera doncs, va complir sempre i a tota hora: a la taula, un ull a l'ascensor i l'orella al telèfon. Tothora anant i venint. Pujant a fumar al terrat, baixant a fer un cafetó. Semblava el 29. I sempre trobava algun ganxo! Però sempre et portava la notícia...  Fins l'estiu passat que, amb seixanta anys fets, es va jubilar.

Per això, quan el dia de Nadal, a l'hora de dinar em va trucar el Jordi Fàbregas ja vaig tenir un mal pressentiment. No per res, però a l'hora dels galets i l'escudella... què passava? "El Carles..." No li tocava, és clar, ni ens ho esperàvem. El CAT ara perd un tros de la seva història, de la seva ànima. El perd Gràcia i el perden Arsèguel i els seus tallers, que el Carles adorava i per als quals va fer sempre gecs i mànigues davant qualsevol responsable de política cultural. El perd el país i la cultura popular. I ja veureu com al Tradicionàrius, a la propera Trobada d'acordionistes o a qualsevol concert dels de El Pont d'Arcalís... o a la propera Fira Mediterrània que mai es va saltar! Sigui on sigui, ja veureu, dic, com el trobarem, segur, a faltar. Perquè el Carles -Carles Valero i Heredia!- potser no sabíem mai ben bé què feia. Però el cas és que feia i, ara mateix, em penso que feia molt...

La foto és del mes passat, a Manresa, Fira Meditarrània. En Carles Valero amb en Pep Huguet, l'ex-conseller però també, trenta anys enrera, el company del PSAN. El tercer, al bell mig, és Jordi Torra, responsable de comunicació d'ERC Manresa. Són a la parada de les cerveses Guineu, al Passeig de Pere III, i si no hi hagués hagut pressa, aviat ens cantarien plegats allò de "Guarda la Luna, guarda la Luna...". 

Publicat a l'edició digital de Sons de la mediterrània

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada