El bestiar que guarda el pessebre

Quan fa un parell de setmanes vaig llegir als diaris que Roma qüestionava la presència de bous i mules al pessebre nadalenc vaig tenir un pensament immediat per l’Enric Benavent i -ai!- el col·lectiu El bou i la mula. Tants esforços per mantenir propera la tradició pessebrista i ara surt el Papa i ens esguerra el narro! M’aturo aquí perquè fer-hi broma em sembla massa fàcil. Però sí que aleshores em van semblar simptomàtiques almenys un parell de coses, més enllà de sorprendre’m que el Papa tingui l’esma d’aturar-se en aquestes minúcies. En qualsevol cas, el seu comentari fou d’aquells que immediatament aixequen polseguera. Que és el què passa quan es remenen elements populars: sempre hi ha qui en vol fer brega.

La primera idea, doncs, i atès el ressò mediàtic, és que el pessebre avui conserva encara la seva vigència al calendari festiu popular, al costat de les corals, pastorets i cavalcades de reis. I això que en aparença les condicions no li són gens propícies! Però el cert és que fer pessebres o anar-los a veure continua despertant una poderosa atracció sobre les persones, potser per aquesta capacitat de miniaturitzar el món, de representar-lo endreçat i al marge dels conflictes de cada dia. El pessebre permet construir un paisatge efímer a mida d’homes i dones, caganer inclòs. Amb dimoni. Amb els reis, i fins amb porcs, truges i marrans. Que en realitat no hi hagués ni bou ni mula... què hi fa? No és aquella realitat la que construïm, sinó la seva representació, i ho podem fer a la nostra mida.

I doncs, en segon lloc, recomano no discutir al Papa allò que tampoc ha dit. Vull dir que aplaqueu les ires, pessebristes ortodoxos! El pessebre es pot fer amb bous i mules, i ara també sense. Voleu més llibertat? Relativitzeu, doncs, el missatge vaticà, que en d’altres àmbits ja hi estem fets. I sobretot, eviteu els polemistes professionals. Que no hi havia el bou ni la mula? Entesos! Però això no vol dir que hagin de caure de cap pessebre...

Al capdavall, les posicions obstinades en la cultura popular acaben per fer més mal que bé. I a parer meu, el pessebre contemporani reclama més ingredients encara, si volem conservar-lo com a representació del vell debat entre el bé i el mal. Un paisatge moral bastit al menjador de casa! El món just i un punt feliç que no acabem de trobar durant l’any. Per ser francs, jo és que de bestiar n’hi posaria més encara. Cadascú se sap els noms, és clar. I posats a fer, passada la Candelera, podríem aviar-los tots a l'infern!

Publicat avui a NacióLaFlama.cat