dimecres, 6 de febrer de 2019

Ara que el judici és a punt de començar

M'hagués agradat, ara fa pocs mesos, haver escrit un post commemoratiu de l'1 d'octubre i no vaig poder. Ni tampoc el dia 3 ni el 10. L'èpica se'm tornava elegia, com si alguna cosa hagués quedat despenjada d'ençà la tardor de 2017, quan la victòria semblava possible i fins immediata. No vaig saber escriure res, ni tampoc després, per l'aniversari de l'empresonament d'en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, els d'Oriol Junqueras o Joaquim Forn. i encara els de Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Carme Forcadell...

Com que llevat de la Dolors i la Carme, tots ells eren a la presó de Lledoners, a un cop de roc de casa, he mantigut una regularitat quasi absoluta i un diumenge rere l'altre hi he fet cap. Hi he escoltat el més gran assortiment de paraules i cançons, hi hem presenciat enlairement de fanalets, banderes i pancartes. Tractors i esbarts, i per sobre de tots els perseverants músics per la llibertat. Puc ser franc? Lledoners ha estat un lenitiu en aquest trajecte tan costerut. Però.... no n'hi ha prou.

Perquè ja som a les portes d'aquest judici injust, i els nostres presos altre cop a Madrid. ¿Quin delicte hi havia a fer possible que es votés l'1 d'octubre? Perquè en tots aquests mesos de la presidència espanyola de Pedro Sánchez no es pot dir que les coses siguin diferents, i encara menys quan l'home se sap capità d'un govern fràgil i s'arronsa en sentir com borda la dreta més cavernícola de la península. L'atàvica catalanofòbia que es va fer clara amb aquell "a por ellos", ara ja és indissimulada. I és clar, nosaltres no que no ens arronsem. Seguim tossudament alçats en  la defensa dels nostres drets i les llibertats. Però —també amb la major franquesa— ens cal, també, una estratègia compartida, ara mateix absent.

Per això aquests dies, redactant amb en Jaume Puig un article per al Pou de la gallina, m'adonava de com és de greu no haver estat capaços d'arribar a una unitat d'acció -i el corol·lari ha estat la vaga d'aquest 7 de febrer posposada a correcuita al 21.... Un diumenge rere altre, a Lledoners s'ha denunciat l'empresonament, el desig republicà i el dret a l'autodeterminació o la independència. I la voluntat de votar com a instrument de resolució política a l’actual situació queda fora de dubte. Què més vindrà?

Diuen que el judici obre una nova etapa. Oriol Junqueras ens demana que sapiguem aprofitar-la, com si tots aquests mesos haguessin estat sobretot d'aprenentatge. "Som forts i estem convençuts que cada dia ho som més i en som més". Però, del mateix, necessitem una majoria social aclaparadora, perquè "una iniciativa que té el suport de més del 80% tard o d’hora s’acabarà imposant si es manté ferma en la defensa dels drets civils i democràtics". 

Aquest vespre presentem la revista al Casino de Manresa. La qüestió és si sabrem concretar, doncs, aquesta  nova “unitat estratègica”? Em penso que l'esperit de Lledoners prou l'alimenta. Sense retrets sinó molt generosament. Perquè vénen temps de major repressió encara, i de majors sacrificis. I només avançarem si sabem sumar —no cal barrejar-se: trobar els comuns denominadors i avançar! D'altra manera, ens encallem. I episodis com els de Lledoners, pacients i constants, no acostumen a ser fàcilment repetibles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada