dimarts, 26 de febrer de 2019

Ascensión Caballero, In memoriam

Avui hi ha hagut el comiat de l'Ascensión Caballero Pardiña. Tenia 90 anys i quan ho he sabut m'ha fet un truc el cor, perquè l'Ascen va ser tota la vida la veïna de l'escala, de quan vivíem al número 72 de la carretera del Pont de Vilomara i el món es reduïa a vint famílies distribuïdes entre casa seva, als baixos, i ca la Lola, al cinquè. Entremig els Burgos, Gallart, Hidalgo, els Carbonell, els Prat o cal Torrentó. Ca la Pepita Valenciana, ca la Mari i ca la Rafaela —ca la portera. Pisos amb nom de dona, i al darrera molta canalla. L'Ascen, però, vivia a la planta baixa, per davant de ca l'Encarnita, i ambdues famílies tenien pati al fons, allà on anaven a parar indefectiblement totes les agulles que s'escapaven dels estenedors. I allà, al pati, recordo com a l'estiu la sentia cantar, acompanyada de la ràdio, i me'n meravellava perquè cantava en veu alta, i en castellà, unes cançons inaudibles a casa, d'un arravatament per mi incomprensible però definitivament sensacional. L'Ascen cantava sense manies, com si cantant es refés dels retrets d'un veïnat fariseu que sovint li condemnava la joventut. L'Ascensión Caballero! I és així com la vaig veure fer-se gran, forta i elegant, indomable, fent costat a la seva canalla. I més encara: la recordo col·laborant en els orígens de la Residència d'avis del barri, a les lluminetes, al carrer amb els números, al costat de ma mare o, en acabat, treballant a la Residència mateix, sempre amb una lleialtat a prova de bomba. Al marge d'enraonies. Directa, clara i alegre. Per això la recordo envellir, i un any i un altre, la reveia als espectacles d'aniversari de la Residència o de la colla de la Vinyeta: era el seu moment! L'Ascen pujava a l'escenari feta una senyorassa i posava el gest i la passió d'aquella ràdio dels primers seixanta, talment una Maria de la O que jo em vaig poder gairebé aprendre de sentir-li tantes vegades, i que avui li recordo amb l'estima d'una altra absència acumulada. Moltes gràcies Ascen!

¡María de la O!
Que desgrasiaíta, gitana tú ere
teniéndolo tó.
Te quiere reí,
y hasta los ojitos los tienes morao
de tanto sufrí...

1 comentari:

  1. Estic conmoguda de la lectura d'aquest post... tot i que ho hagi llegit 2 anys més tard de la seva publicació.
    Una descripció encertada i sublim de l'esperit de l'Ascensió, la mare estimada que va tirar endavant la seva família, la meva, amb molt coratge i determinació, però sobre tot amb amor incondicional i no sempre merescut.
    I fantàstica aquesta breu descripcio de les veïnes de l'escala tot representant cadascuna de les seves 20 famílies, el veïnat,els patis del darrera, i la mare cantant la Maria de la O. Records d'una infantesa llunyana on la vida era simple i a l'hora complexa i feliç.
    Gracies Ramon, el fill gran del Josep i la Pepita del 2n pis del 72 de la carretera del Pont!!

    Ascen Navarro, la filla mitjana de l'Ascen dels baixos 2a

    ResponElimina