dimecres, 23 de gener de 2019

Simeó Selga i la Residència d'avis del barri

Me’n recordo perquè aquell dia ens va comentar que era el seu aniversari, i aquell 20 de febrer complia els 72 anys. Era l’any 1986, i el dr. Selga —el pediatra, l’activista, el diputat Simeó Selga i Ubach— ens acompanya amb ma mare, Pepita Subirana, a visitar el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, en un dels primers governs de la Generalitat restaurada. Una visita per tal que li expliquéssim aquell projecte tan nou que aleshores era, i que havia de ser la Residència d’avis al barri. Vam quedar que ens trobaríem allà al migdia —a la Maternitat?— i jo vaig fer de secretari i taxista a la Pepita per tal com ja treballava d’interí al nocturn de l’INS Verdaguer, a Barcelona, i formava part d’aquell nucli impulsor de la Residència d’avis al barri. I bé, recordo que l’interès que vam despertar semblava sincer, però encara ho va semblar més quan el director general, davant dels nostres maldecaps i reptes, va enllestir la trobada amb una proposta de subvenció per un milió de pessetes, pel cap baix. Un milió! Si ho veiem bé, només ens caldria demanar-ho formalment acompanyat del projecte. Això sí, la data de cobrament era incerta, però teníem la seva paraula. Un milió! Ras i curt: la meitat de tot el finançament inicial! En Selga estava content però no pas especialment: era la seva feina, aplanar camins i buscar solucions. Ens vam acomiadar d’en Selga i en Nualart, d’aquells dos convergents de la primera mena, més conciutadans noucentistes que no pas càrrecs de partit. Austers i educats, resolutius. I el cert és que aquella empenta va ser la definitiva davant l’Ajuntament Cornet i la Caixa de Manresa... Un any després el projecte ja havia crescut d’un a dos pisos —inauguració del servei el 1988—, i l’aportació de la Generalitat es resolgué exactament per dos milions. En fi, recordo tot això perquè és un orgull per la Residència d’avis Sagrada Família haver rebut al cap dels anys el premi “Simeó Selga” que convoca el Rotary Club Manresa-Bages. I ho és pel nom de la convocatòria que en el nostre cas ha estat sempre un referent. En Selga ens va obrir més portes, i sempre va ser a la nostra vora per acostar-nos contactes o fins per comprar números un Nadal i un altre d’aquelles lluminetes dels primers temps. En Selga hi volia ser –i de fet hi va ser molt anys i fins gairebé la centúria. Ma mare, la Pepita, el va tenir sempre per una bona persona des dels temps del voluntariat a Sant Joan de Déu. Tot un caràcter! Que el seu testimoni encara ens acompanyi avui només pot ser motiu de satisfacció. 

Passa el temps! La foto és de 1988, poc abans de la inauguració de la Residència. El dr. Selga, que és qui està parlant, ens va concertar una visita de Marta Ferrussola que va ser molt celebrada al barri. Ma mare, per allò de quedar bé, li va regalar una nina pepa, d'aquelles que ella cosia a mà. En fi, a casa, l'episodi Ferrussola va esdevenir un referent humorístic despietat, i durant molts i molts anys cada vegada que sortia en Jordi Pujol a la televisió, algú dels germans cridava: "Pepita, que surt l'home de la teva amiga Marta!"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada