Qui no coneix les germanes Costa?

El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril és dels que es consumeixen ràpid. I no ho dic pel gruix ni el tema, sinó perquè és de caducitat ràpida: el dia de Sant Jordi, que és dissabte 23, ja n'hi haurà un altre! I El Pou sumarà un any més d'existència, exactament 29. Al darrera de tot, en comandita amb la il·lustradora Maria Picassó, hi presentem una altra estampa dels "Qui no coneix… ?" Dues reines del pollastre a l'ast:  Teresa i Montse Costa: si n'han servit de teca! De bona teca, que us diran elles. I amb més pollastres rostits dels que mai us hauríeu imaginat!


Teresa i Montse Costa
El nostre pollastre dominical

I, doncs, pot ser que no les conegueu? Per poc que us agradi el pollastre a l’ast, segur que sí. Perquè a casa seva fa quaranta anys que en despatxen, i sense fallar cap diumenge ni festiu! Una història que comença a la Lemmerz, fa trenta-nou anys, quan un company traspassa al Josep, el pare, una xurreria de les de barri, al carrer Sant Maurici, cantonada Pont de Vilomara. Serà una feina de cap de setmana que tindrà la mare, per complementar l’economia familiar. Com que la dona es diu Roser Sort, li registren l’establiment com a “Churrería Rosario” i, ben aviat, al costat dels xurros de cap de setmana, incorpora l’oferta dels pollastres a l’ast. D’aleshores ençà, ha estat un no parar: la feina es va multiplicar i el pare es va afegir a servir els pollastres, en aquelles bosses de paper i alumini tan nostàlgiques com discutiblement pràctiques. I després va ser la Teresa, i en acabat la Montserrat. La feina es multiplicava, tant com l’oferta. Es va ampliar el local i, també, els pares, es van poder jubilar. Ara són els “Bona teca”, i triomfen de dimecres a diumenge amb canalons, conills per encàrrec, amanides, pa o pizzes per emportar. Els xurros són en caiguda lliure. I el pollastre senyoreja fins gairebé les 500 peces setmanals. Féu comptes! Si res no es torça, al “Bona teca” enguany rostiran el pollastre un milió! I la Teresa i la Montse, com en un sacerdoci laic, cada cap de setmana oficien, des de la cuina o la registradora, un ritual a benefici del nostre descans mentre, devots, i amb un punt de contrició, fem cua ordenadament. I això que l’equip suma fins a sis persones més, sovint d’horaris maratonians! A la fi, davant del foc, hi coneixeu en Ramon, que és el marit de la Teresa, qui talla amb encert els cordills que lliguen cada peça a l’ast i us l’emplata –amb film retràctil i sense gota de greix- mentre us pregunta per pura rutina, si no és que us coneix, “no hi vol una mica d’oli?”.