diumenge, 3 d’abril de 2016

Tornar a tallar la C-55: Mònica Naranjo

Ahir a la tarda, convocats per la Federació d'associacions de veïns de Manresa i la Plataforma No+morts a la C-55, vam anar fins a Sant Vicenç de Castellet, a la Farinera, per participar d'un tall de trànsit que mostrés el suport a víctimes i familiars, i alhora reivindiqués una via gratuïta d'alta capacitat que ens connecti amb l'àrea metropolitana. Des d'ERC hi hem estat sempre, perquè defensem la necessitat d'un C-55 segura i digna, i també, de sempre, hem reclamat una C-16 gratuïta, qüestionant el servei d'una autopista infrautilitzada, talment un escarni dels milers de vehicles que cada dia pateixen les insuficiències circulatòries. Però no argumentaré res, ni és ara el moment d'escriure propostes possibilistes o, fins i tot, entonar l'autocrítica dels nostres anys de govern. Perquè ahir no vaig ser a la Farinera només per fer colla amb els d'Esquerra sinó, i sobretot,  pel record de Mònica Naranjo, la darrera víctima a la C55. La Mònica, exalumna del Guillem Catà, la vaig tenir a 3r d'ESO, a llengua catalana, tot just fa quatre anys. Per això, quan saps la notícia, t'adones que les tragèdies no són mai neutres: que algú ha mort, i que aquest algú no és anònim sinó que té família i amics, té una biografia en un punt compartida, i aleshores el seu record joveníssim i tendre és encara més dolorós. I el cas és que n'he conegut d'altres…. Potser per tot plegat és cada cop més punyent la crida: no podem limitar-nos a apedaçar una situació que clama al cel. I que no hauríem mai d'haver deixat deteriorar fins aquests extrems. De víctimes a la C-55 ja n'hi ha prou!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada