Memòria de Pere Llehí (1884-1936)

M'hi va fer pensar la relació de víctimes de la guerra, inaugurada a Manresa el darrer 18 de juliol, al costat de la magnífica escultura Metralla. El missatge és inequívoc: la revolta de 1936 amb la victòria del feixisme i quaranta anys de Dictadura no es poden oblidar ni justificar. Conjurat amb aquests objectius, i resseguint aquell dissabte una llista de més de 800 noms per trobar parents com l'Amadeu Fontdevila —un altre biberó desaparegut a l'Ebre— em vaig aturar també al de mossèn Pere Llehí Ramoneda, i vaig veure que aquest 8 d'agost faria 90 anys de la seva mort.

De petit, a casa els avis materns, recordo una esquela emmarcada i penjada al rebedor de qui havia estat Pere Llehí, l’oncle del meu avi Josep Subirana Llehí. Si mai vaig demanar qui era, la resposta era breu, mínima. «El van matar, aleshores que els rojos mataven capellans». No vaig sentir mai, més enllà de manifestar el dolor per aquella absència, cap més comentari o aclariment, ni tan sols un retret que, potser davant d’una criatura, es jutjava innecessari. Era el doctor Llehí, era mort i no calia parlar-ne gaire més. Potser perquè els avis, que prou eren de rosari quotidià i missa dominical, mai se sentiren entre els victoriosos del 39. Gens proclius a respectar les autoritats del seu temps, sempre provaren d’allunyar-se'n perquè —l'avi aviat ho esbandia— «tots aquests només hi són per fotre’ns». 

No va ser fins de gran que vaig conèixer detalls d'aquell Pere Llehí. La seva història es pot resseguir bé gràcies a la tasca de memòria.cat. Nascut a Manresa el 1884, havia cantat missa l’any 2010 a l'església de Sant Bartomeu, a les Escodines. Llicenciat en Teologia, va ser capellà de les Germanetes dels Pobres i beneficiat de la Seu, i el seu activisme el portà a dirigir la Lliga de la Perseverança o actuar com a consiliari del grup fejocista Ramon Llull, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya a Manresa. I encara l’any 1924, amb mossèn Manuel Marsenyach, van fundar la revista Ave Maria que va publicar-se fins el mateix juliol de 1936. Aleshores Pere Llehí, «de primer estigué amagat a les Germanetes dels Pobres i, després, es traslladà a un pis del mateix carrer de Sant Bartomeu, on es trobà amb mossèn Autonell. Allí, el dia 5 d’agost del 1936, delatats per una veïna, foren detinguts tots dos, i duts al Comitè. En Pere Llehí quedà momentàniament en llibertat i anà a casa de la seva germana, on la nit del 8 d’agost fou novament detingut».

La germana era la Josepa Llehí Ramoneda, vídua, que s’estava al carrer de sant Benet. Segons el  testimoni que se'n conserva —va ser cridada a declarar el setembre de 1943 per a l’expedient de Rafael Corvinos— es van presentar a casa seva fins a vint milicians armats la mitjanit del 7 d’agost amb la intenció de tornar-se a endur Pere Llehí al Comitè. No se sap si hi va arribar a passar, perà segons el testimoni del seu nebot, Joan Subirana Llehí, també a memòria.cat, aquella nit «el mataren en un mur al costat de l’actual gasolinera situada just abans de la cruïlla de les carreteres de Vic i de Berga». L’apunt més sinistre és que després de mort li tallaren la llengua —es veu que l’home tenia facilitat de paraula— i que la passejaren lligada amb una canya pel bell mig del passeig, tot cantant-li el gori-gori. La imatge és d’una crueltat esfereïdora però no gaire més que la de moltes altres atrocitats que al món s'han comès en nom d'un déu, de l’ordre o de la revolució. La televisió ens en serveix cada dia, d’un cap a l’altre del món. Que els protagonistes no ens siguin parents no ens les hauria de fer menys salvatges, especialment si estem convençuts que totes les vides tenen el mateix valor.

Acabo aquestes notes sense cap voluntat apologètica, des de la distància genealògica, ideològica i temporal que ens separa amb el protagonista: si més no, queda clar que el meu republicanisme no venia de sèrie. Però alguna cosa m'atrau del personatge, més enllà d'acarar una mort violenta aquell 8 d'agost de 1936. I és que al reverend doctor Pere Llehí la propaganda oficial dels vencedors el va qualificar de presbíter, màrtir il·lustre i sacerdot exemplar abans de canviar-li el nom de Pere a Pedro i, tot seguit, silenciar-lo perquè el trobaven incòmodament catalanista. Ja es veu que aquell 1939 ningú estava de broma, i els fejocistes supervivents van haver de fer farina plana i dissoldre's dins les Congregacions Marianes dels jesuïtes o bé a Acció Catòlica, que depenia dels bisbats. Creu i ratlla.  

Per això no puc entendre que encara avui la jerarquia eclesiàstica s’escarrassi amb la beatificació de fins a 160 persones de la diòcesi de Vic —12 de manresanes, comptant Pere Llehí. Ho trobo fora de temps, molt poc autocrític i carregat de riscos innecessaris. Allò que ens cal —a les institucions, a les organitzacions com la mateixa església o fins als partits polítics— no són màrtirs ni beats, ni tampoc líders tocats d'infalibilitat, sinó persones amb sentit crític, generoses i diposades a construir un món més just, igualitari i sostenible. Un punt incòmodes i tot, si pot ser. I compromeses no pas a revisar un cop i un altre el passat sinó, i sobretot, a preparar un millor futur col·lectiu.

«El 19 de juliol de 1936». El dibuix, de Joan Vilanova, en un indret anònim però indubtablement del Bages.