Flagel·lació a Ciudad Real

Després d'uns dies de vacances per càmpings de l'Alcàrria i la Manxa, som arribats a Ciudad Real el dilluns de Setmana Santa. L'hospitalitat de l'Imserso ens ofereix tres nits en un hotel cèntric, de llençols nets i menjar escàs. Som, és evident, uns jubilats passejant per les Espanyes i si ens estem a Ciudad Real és perquè no quedava res més en l'oferta de «turisme social». Tant se val, ho havíem de provar! El fet és que Ciudad Real no té res de particular: una capital de província, més petita que Manresa i tot. Una catedral i un parell d'esglésies més o menys antigues, a més a més d'uns museus que hi són ben bé per no dir que no en tenen. Ho arrodoneix una plaça Major sense cap gràcia, presidida per un ajuntament d'arquitectura amb voluntat contemporània però d'un resultat inquietant. Ras i curt: el conjunt és lleig sense remissió. Només hi faltava un vent desaforat, molt fred i una pluja persistent al costat de l'omnipresència del Quixot i —el calendari mana— una Setmana Santa declarada de interés turístico nacional. La cosa promet fins a l'espant, i amb M, desafiant el xàfec d'aquest capvespre de dimecres, ens arribem al Guardapasos del carrer Quevedo tot i saber que, amb la climatologia adversa, avui com ahir no hi haurà processó. Havien de sortir els passos de la flagel·lació i mentre anàvem travessant carrers plens d'aigua no em treia del cap el Rubianes, quan deia allò de «Jessú, ¡hemmo venío a prendette, y a escupitte y a maltratatte, y a matatte! —¿A quiennn, a mi, er Méssia?». Després, arribats a la formidable nau que acull quinze o vint passos, ens encarem a la Flagel·lació que ja ens imaginàvem només escultòrica, està clar. Entre els monuments, centenars de cofrades es lamenten tristos i resignats d'aquesta pluja quaresmal. Hi ha gent gran però també molta de jove, nois i noies agombolats per una mena de religiositat més folclòrica que espiritual i que es retraten vora les figures de la Santa Cena, de l'Ecce Homo o la Dolorosa. Jo soc més de caramelles, la veritat, i sempre m'han costat molt d'entendre aquestes coses de la pietat popular, també a Manresa, quan l'any 2000 es va recuperar aquesta manifestació d'evident composició parateatral. El cas és que en aquella nau industrial manxega anàvem tots ben molls, bo i perfumats per l'encens i una potent il·luminació que contrastava amb la foscor i el diluvi exterior. Aleshores, i mentre desfeia dificultosament el camí cap a la sortida, he ensopegat l'abraçada d'un senyor amb un cofrade. Tinc un sisè sentit, i allà m'he plantat, clavat a escoltar la conversa de caires protocol·laris: aquell «Gracias por venir, de verdad, muchas gracias» que era contestat amb una altra abraçada al to d'un «¡Que menos! En un día como este quería venir para dar ánimos y compartir...» etcètera. De què ha anat que jo no els abraço també: tots tres féiem tan bona estampa! L'alcalde, pepero des del pentinat a la punta de les sabates, es devia pensar que jo era d'alguna confraria, i el cap de les confraries em devia fer de la municipalitat. Somriure i callar, aquesta és l'actitud en el món de la impostura. Que no era més gran que la que executaven els meus acompanyants a l'ombra del Natzarè.