La Diada, a Berga: l'any darrer

Vaig complir amb la marxa de torxes ahir vespre, a Manresa, i avui també he estat a l'ofrena floral per a tots els que van lluitar per les llibertats de Catalunya. Però, sobretot, allò que m'ha agradat més aquest any ha estat passar la tarda a Berga: a quarts de dues ja hi érem -i en aquell moment érem pocs, sense aglomeracions per trobar l'ombra o aconseguir una aigua o una cervesa. Poc a poc s'han omplert els carrers - carrer de la Ciutat, els gegants a la plaça de sant Pere, la fira d'entitats al passeig de la Indústria i altre cop al passeig de la Pau. Amb coneguts a tot arreu, de Navarcles i de Navàs. Del Pont de Vilomara i de Santpedor, de Sant Vicenç, de Sallent i de Castellbell i el Vilar. De Solsona. Quin goig! Hi ha la Maite del Guillem Catà i, des d'Arsèguel, el Tito Pelaez i la Martina Lambregts de l'escola folk del Pirineu -que grans que es fan els fills a la casa dels altres! També hem trobat la Marta Rovira o el Joan Morros a la fresca. La Ramona Santaulària, per dir una mestra. Els sardanistes d'Artés, els Tirallongues de Manresa... La Montse Pérez de Castellnou carregada de néts; la Marta Muñoz embarassadíssima. I tants com me'n deixo! Perquè també hi ha tota la tropa d'ERC, d'aquí i d'allà. I tothom content mentre poc a poc tot s'omplia fins a quedar atapeïts. Contents, sí. Perquè avui ja no anàvem a fer cap mena de rècord sinó a manifestar -per cinquena vegada!- que som poble i que volem decidir. I que decidim República Catalana. I en sentir en Màrius Serra -en sentir en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez- per primera cop a la vida he cregut que sí, que es veia el final del calendari. I que en el termini d'un any ho hem de tenir resolt. O a punt de resoldre si escoltem el president Puigdemont. Ho dono per bo -la calor, la tarda, la caminada fins el bus que ens tornarà a Manresa. I en la multitud, al tram 12, m'agrada trobar-hi el meu oftalmòleg, els meus veïns d'escala i la meva companya d'institut. La Teresa de Sant Pau o el Jordi Pesarrodona, que amb la veu ja paga. I felicito a l'Alba Balti o el Manel Tàpia -a tots els que s'hi han novament compromès: tots i cadascun dels organitzadors de l'ANC i l'Òmnium que ha fet possible el miracle: omplir Berga, i fer-ho amb la il·lusió i disciplina, endreçant rutes, connectant autocars i xófers, llistant companys que mai no es perden i companys que ni amb un guia ho trobarien... . I tot aquest tràfec resolt amb un somriure d'orella a orella! Paguem dos euros de gust per unes patates i dos més per una darrera cervesa, i enfilem el poligon de la Valldan amb els peus queixosos però l'esperit despert. Demà ho llegirem als diaris, potser a la televisió aquest vespre. I sabrem que ha valgut la pena, que ho tenim a tocar, que és incontestable. I que aquest cop sí -sense por, amb més complicitat que mai, amb més necessitat que mai- estem a punt. I saltarem la paret. I serem lliures: un darrer any de coll. I ho podem celebrar... per dona una idea: a Manresa. Impagable, imbatible, imprescindible: tenim a tocar la nova República Catalana. Moció de confiança, pressupostos i lleis de desconnexió. Un, dos i tres! Passem per les urnes i obtindrem un país nou i per a tothom. Fem-nos-en, doncs, mereixedors: per molt que ara bordin, som a l'any darrer!

La foto panoràmica, aquesta tarda enmig del tram 12, per als bagencs. Però a dalt de tot, un record especial per a la Marta Torra i l'Aina Font: tots plegats ens hem fet un tip de riure i -també és el meu pecat-  és difícil de dir qui xerra més!