El cinquè llac, les meves vacances de debò

Poc inclinat a les gestes de muntanya, a mi m'agrada caminar però, sobretot, caminar entre paisatges humanitzats. Vull dir que s'hi percebi l'acció dels seus homes i dones. I enguany hem passat cinc dies entre els Pallars i l'Alta Ribagorça que ens han permès recórrer cent quilòmetres llargs i gairebé sols. Sols i, alhora, sempre acompanyats pel testimoni de tanta i tanta gent com habitaren, fins fa poques dècades, aquelles valls. La proposta no té secret, s'anomena "El cinquè llac" i és el resultat de l'esforç d'uns promotors entusiastes que es van proposar dinamitzar el seu entorn. I em penso que ho estan aconseguint a poc a poc, i fantàsticament bé.

Nosaltres vam començar a Peramea, i només enfilar cap a Balestui els camins ja feien olor de Pep Coll: vam remullar-nos a la tolla de Sellui, vam resseguir les bordes i, superat el Pla de Serraspina, vam baixar fins a Casa Macianet, a Beranui. Acollida esplèndida i espectacular: vam sopar sota la lluna plena i en Joan, amb una amanida del propi hort, carabassons farcits i encara unes truites que semblaven cuejar, va refer-nos de tot l'esforç i ens deixà a punt per la següent etapa.

L'endemà, de Beraniu a les Iglésies, fou un trajecte més llarg però igualment inoblidable: la mina d'urani camí de Castell-Estaó és un dels primers símptomes de la transformació de la Vall Fosca. Per sort, la mina va fer figa i la resta és un trajecte que només reclama matinar -altrament el sol us estavella. Antist i Estavill. Pobles gairebé del tot buits -o buits, si no fos pels seus fills que hi han tornat a estiuejar. Vora uns prats immensos, collat a la paret, topem amb un poema de Joan Margarit que em sembla ben bé una oració, laica i devota: Murs de pedra en sec.

El camí, franc i pla creuant el bosc,
quan surt a cel obert es torna hostil,
envaït per arbustos i esbarzers,
i comença a baixar fins que, al més fons,
acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat
i sense cap herbota. Un camí
al qual voreja encara, protegint-lo,
un mur de pedra en sec amb els carreus,
a vegades enormes, ben posats,
sense morter, a os, en el seu lloc.

Només algú sentint una desemparança
tan profunda que arriba fins avui
podia alçar amb les seves mans un mur
que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap al no-res,
bastia un mur per protegir un camí
cap a un ordre final, potser magnific.

Després vindrà el descens fins el Pont del diable i -talment la nostra vida- hi correspondrà una pujada costeruda i llarga, que us deixa secs a Bastida d'abellera: érem davant un poble desert i mig enderrocat, més buit que les nostres cantimplores. O no tant: aleshores apareix algú -algú avançant cap al no-res!- que ens indica la font que cap mapa no contempla, que ens explica la seva llar i la seva viduïtat, mentre assenyala un cobert i un vell citroën tot ple de pols, que el torna cada estiu a Lleida al cap dels dies... Encabat, vam continuar per Erdo fins la Vilella, al pic del migdia, estarracats. Dinem i fem una llarga migdiada abans d'atacar el descens cap a Xerallo, la cimentera -el fantasma del Pirineu: quan l'empresa va plegar el 1973 eren vora quatre-centes persones en uns habitatges que avui encara fan goig com a segona residència però sota un silenci sepulcral. I l'ermita de l'Ascensió? Aviat reconeixeu el mateix arquitecte de l'ermita d'Aigüestortes o l'església de Pont de Suert, "quan les ermites eren modernes", a cop de ciment armat! No res, que vam arribar a Les Iglésies a mitja tarda i, abans de sopar -gràcies Pepita de Casa Batlle!- encara ens hi esperava una exposició de fotografies de Francesc Masclans. El que resultaria ser pare de l'etnobotànica dels Països Catalans, es va estrenar com a mestre d'escola amb 22 anys a les Esglésies, i s'hi va estar de 1927 a 1931. D'aquells temps ens en queden unes fotos espectaculars que recolliria Ramon Violant i Simorra, i que encara ens permeten millor percebre el paisatge humà d'aquelles terres, les feines del camp, els nens i nenes a escola, el paisatge d'una vall que aviat canviaria per sempre.

Ho escurço perquè el tercer dia encara va ser un punt més llarg -que no pas més dur. De les Esglésies cap a Sentís i, encara més amunt, Prat d’Hort, coll de Perves i serra de Comillini. Si la pujada és llarga, després d'arribar al dolmen de la "Casa encantada" vingué un descens directe, perpendicular, fins a la riera de Cadolla. Bany i dinar, i encara uns nuvolets que serien pluja fina i fresca per arribar a Naens i, finalment, Senterada. Allà el premi es diu Casa Leonardo però, sobretot, i des que us veu a la porta, la Mireia Font, que us acull i us explica i s'interessa amb entusiasme encomanadís. A Casa Leonardo sopem girella i un gelat de ratafia entre d'altres galindaines. Sota la fresca, i sense pressa, la Mireia ens allarga l'ampolla de ratafia i escurcem una mica més la nit amb la història de la casa, als peus del Flamicell, que va lligada a la hidroelèctrica i al creixement el poble. En fi, l'endemà vam tornar a Peramea passant per Mentui, el llac de Montcortès -el "cinquè llac", Bretui i poca cosa més: havíem escurçat l'itinerari però és que no hi havia més dies...

Només dos records de Peramea: l'un per en Jaume de Casa Parramon -gràcies per tot!- i l'altre per la senyora de l'església que hi vam trobar en el paper de sagristana: la seva defensa sobre la imatge romànica em resultà imbatible, com ho era amb vuitanta i molts anys la seva actitud vital -talment la vídua de Cabestany, la neorural de Mentui, la noia de Sentís, el jubilat de Bastida i tanta i tanta gent com ens va sorprendre a mig camí. O la Noemí Nus, emprenedora turística i regidora a La Pobla, fantàstica en el guiatge del monestir de Gerri de la sal sota l'òptica de les dones! Tots gent valenta, arrelada i desperta. I necessàriament tossuts. Però d'una afabilitat inoblidable si us convenen tot just cinc dies de vacances!