dissabte, 22 d’octubre de 2016

Els arbres que m'estimo (10 anys de Tocats de lletra)

El festival literari Tocats de lletra ha arribat a l'edició número 10. I ho fa des de Manresa, sumant cada any més complicitats, fins esdevenir una convocatòria d'abast nacional. Reconeguda i celebrada. Amb un indiscutible encert a l'hora de crear lectors i afició literària. Impensable aquest resultat ara fa deu anys! El cas és que per celebrar-ho, els organitzadors s'han empescat un disc que es diu Els arbres que m'estimo amb onze poemes a qui Xavier Serrano ha posat música "electrovuitantera", i que es troba gratuïtament a youtube i spotify. I que -oh, meravella!- el mateix Serrano ens va dur un dia a l'institut Guillem Catà. Va passar per les aules de primer de batxillerat amb la Yolanda Esteve, que és la tècnica municipal que hi ha darrera l'invent, convidant-nos a la presentació que es faria al Sielu, ahir divendres, al vespre. Els nois i noies, que tot just venien del trànsit entre els trobadors i Llull, van rebre el disc amb cara d'estupefacció, provant d'esbrinar si aquell paio que els convidava a un concert -un concert gratuït, de vespre, al Sielu, voluntari i no avaluable- valdria la pena de creure's. Avui puc dir, content, que uns quants se'l van creure i que sí, que vam quedar a tres quarts de nou a la plaça Valladaura per entrar plegats al concert. I el concert no va decebre, tot el contrari: mai no havia vist tan entusiasme a repetir unes tornades que no eren sinó versos de Laia Noguera, Josep Piera, Manuel Forcano... o (èxit total) Biel Mesquida. Em va costar -tractes són tractes- vuit coca-coles i una fanta de taronja. Però veure aquella colla feliç em va redimir de tota la setmana a l'institut. I en acabat, amb en Xavier Serrano i amb la Yolanda, amb els guitarres de "la quota bastarda" (en Joan Segon i en Jordi Ribot) encara ens vam fer una foto. Que penjo aquí, per mirar-la de tant en tant, quan també a l'institut tens dies grisos i sovint no pas per aquest grapat d'adolescents, feliços de repetir a cor "vull fer la vida lenta". A l'alçada de Llull i de Bernat de Ventadorn. Per no oblidar-ho. Per "fer memòria", com Biel Mesquida. No me la puc treure del cap!

Fer memòria

Vull fer la vida lenta
perquè passin els dies sense témer-se'n
amb la serenitat de les estacions
que arriben justes en cada cicle
amb l'humus de la memòria
alimentant-les sense treva.
Vull fer la vida lenta
perquè l'amor s'eixampli per tots els sentits
i no deixi lloc a cap mort quotidiana.


                          Biel Mesquida. Com passes d’ocell a l’aire, 2004

Un agraïment a Sussi Garcia i Jordi Preñanosa per totes les fotos a Facebook!

I dijous, al migdia, els instituts de Manresa podrem recuperar en un passi particular l’espectacle inaugural Ens havíem barallat tant!, un diàleg entre les escriptores Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, en el 25è aniversari de la seva mort. El director del muntatge és l'Ivan Padilla, i les actrius, Mireia Cirera i Tàtels Pérez. Funcionarà, segur!

1 comentari:

  1. Enhorabona, Ramon, per la vetllada i totes les seves conseqüències per als teus alumnes (i per a tu també què carai). Buscaré aquest espectacle al Youtube o l'Spotify. Gràcies!
    August Garcia

    ResponElimina