Han passat gairebé dos mesos. El currículum per al curs vinent ja està dat i beneït. Però reprenc el tema, amb un article poderós a l'abast: el discurs de Martha Nussbaum que la revista Eines, de la Fundació Irla, ha publicat aquest juliol. Martha Nussbaum (1947), filòsofa nord-americana experta en filosofia antiga i professora de la Harvard University i la Chicago University, planteja en aquest discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universidad d'Antioquia, a Colòmbia, els desafiaments de l’educació entorn a la teoria del desenvolupament humà per formar estudiants no només excel·lents en la seva carrera, sinó també crítics i exigents amb la democràcia.
El que m'ha atrapat és que Nussbaum qüestiona l’enfocament economicista i empresarial que està adquirint l’educació a tots nivells, i avisa que pot conduir a una pèrdua de valors que encara afebleixi més les democràcies occidentals. I sabeu quina és la pedra de toc? Doncs això: la pèrdua de les arts i les humanitats. El text, íntegre, us el podeu descarregar en pdf aquí. Però, com que és un text llarg, us en deixo una síntesi, que comença després dels agraïments a les autoritats acadèmiques d'Antioquia. El contigut és d'una actualitat absoluta. La Literatura no ho arregla tot, però una educació amb temps per a les arts i les humanitats, és fonamental per a crear ciutadans lliures. Amb temps per rumiar i aprendre. Heu vist la foto, de les colònies a Can Joval, l'any passat? Ja es veu que això no és només mitja horeta més a la setmana... Però, quin era l'encàrrec?
El que m'ha atrapat és que Nussbaum qüestiona l’enfocament economicista i empresarial que està adquirint l’educació a tots nivells, i avisa que pot conduir a una pèrdua de valors que encara afebleixi més les democràcies occidentals. I sabeu quina és la pedra de toc? Doncs això: la pèrdua de les arts i les humanitats. El text, íntegre, us el podeu descarregar en pdf aquí. Però, com que és un text llarg, us en deixo una síntesi, que comença després dels agraïments a les autoritats acadèmiques d'Antioquia. El contigut és d'una actualitat absoluta. La Literatura no ho arregla tot, però una educació amb temps per a les arts i les humanitats, és fonamental per a crear ciutadans lliures. Amb temps per rumiar i aprendre. Heu vist la foto, de les colònies a Can Joval, l'any passat? Ja es veu que això no és només mitja horeta més a la setmana... Però, quin era l'encàrrec?
Martha Nussbaum
Educació per al lucre, educació per a la llibertat
Discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universidad de Antioquia. Parque Explora, Medellín, 10 de desembre del 2015
S’estan produint canvis radicals en allò que les societats democràtiques ensenyen a la joventut i aquests canvis no han estat ben pensats. Deleroses de lucre nacional, les nacions i els seus sistemes d’educació estan descartant, amb poca cura, habilitats que són necessàries per mantenir vives les democràcies. Si aquesta tendència continua, les nacions de tot el món aviat estaran produint generacions de màquines útils, en lloc d’una ciutadania plena que puguin pensar per si mateixa, criticar la tradició i entendre el significat dels patiments i èxits d’una altra persona. Quins són aquests canvis radicals? Les humanitats i les arts estan sent eliminades, tant en l’educació primària i secundària com en la tècnica i a la universitària, a pràcticament totes les nacions del món vistes pels responsables polítics com ornaments inútils. En moments en què les nacions han de retallar totes les coses inútils per tal de mantenir la seva competitivitat en el mercat global, aquestes habilitats estan perdent ràpidament el seu lloc en els plans d’estudi i també en les ments i cors de pares i nens. De fet, el que podríem anomenar aspectes humanístics de la ciència i les ciències socials —l’aspecte creatiu imaginatiu i l’aspecte del pensament crític rigorós— també estan perdent terreny a causa que les nacions prefereixen perseguir beneficis a curt termini conreant habilitats útils i altament aplicables, adaptades a finalitats lucratives.
L’afany de lucre suggereix als polítics, més preocupats amb aquestes qüestions, que la ciència i la tecnologia són de crucial importància per a la salut futura de les seves nacions. No es pot plantejar cap objecció a una bona educació científica i tècnica, i no suggereixo que les nacions deixin d’esforçar-se per millorar en aquest sentit. La meva preocupació és que altres habilitats, igualment crucials, estan en risc de perdre en el deliri competitiu; habilitats crucials per a la salut interna de qualsevol democràcia i per a la creació d’una cultura mundial decent, capaç d’abordar de manera constructiva els problemes més urgents del món. Aquestes habilitats estan associades amb les humanitats i les arts: la capacitat de pensar de manera crítica, la capacitat de transcendir les lleialtats locals i acostar-se als problemes mundials com a «ciutadans del món» i la capacitat d’imaginar comprensivament la situació de l’altre.
(...)
Tres valors són particularment crucials per a una ciutadania democràtica decent. El primer és la capacitat socràtica d’autocrítica i pensament crític sobre les tradicions pròpies de cadascú. Com sosté Sòcrates, la democràcia necessita ciutadans que puguin pensar per si mateixos, en lloc d’inclinar-se davant l’autoritat, que puguin raonar junts sobre les seves opcions en comptes de negociar els seus arguments i contraarguments. (...) El pensament crític és particularment crucial per a la bona ciutadania en una societat que ha d’afrontar el fet que existeixin persones que difereixen segons ètnia, casta, religió i profundes divisions polítiques. Només tindrem l’oportunitat d'un diàleg adequat que travessi fronteres si els ciutadans joves saben com participar d’entrada en el diàleg i la deliberació. I només sabran com fer-ho si aprenen a examinar-se a si mateixos i a pensar en les raons per les quals són proclius a donar suport a una cosa en comptes de a una altra —en lloc de, com passa sovint, veure el debat polític simplement com una forma de envaniment o d’assoliment d’un avantatge particular.
(...)
La segona característica clau del ciutadà democràtic modern, diria jo, és la capacitat de veure’s a si mateix com a membre d’una nació i un món heterogenis, entendre alguna cosa de la història i el caràcter dels diversos grups que l’habiten. El coneixement no és garantia de bon comportament, però la ignorància és una garantia virtual de mal comportament. Al nostre món abunden els estereotips culturals i religiosos simples —per exemple, l’equació reduccionista de l’Islam amb el terrorisme—, i la primera forma de començar la lluita contra aquests estereotips és assegurar-se que des d’una edat molt primerenca els estudiants aprenguin a relacionar-se d’una altra forma amb el món. Han d’entendre, poc a poc, les diferències que entorpeixen l’entesa entre grups i nacions, i els interessos i necessitats humanes compartides que fan essencial la comprensió, si es busca resoldre problemes comuns.
(...)
La tercera habilitat del ciutadà, estretament relacionada amb les dues primeres, és el que jo anomenaria la imaginació narrativa. Aquesta és la capacitat de pensar en com seria posar-se a la pell d’una altra persona, llegir amb intel·ligència la seva història i comprendre les emocions i els desitjos i els anhels que aquest algú podria tenir. Com he observat, la imaginació moral, sempre sota el setge de la por i el narcisisme, tendeix a oxidar-se, si no es refina enèrgicament i es cultiva a través del conreu de la simpatia i la preocupació pels altres. Aprendre a veure a un altre ésser humà no com una cosa sinó com una persona plena, no és un assoliment automàtic: ha de ser promogut per una educació que refini la capacitat de pensar sobre el que pot ser la vida interna d’un altre —i també per la comprensió de per què no és possible captar plenament aquest món interior o per què una persona és sempre fins a cert punt un enigma per a l’altre. Aquesta capacitat brinda un suport crucial tant al pensament crític com a la ciutadania mundial. Es promociona, sobretot, a través de l’ensenyament de la literatura i les arts.
Igual que amb el pensament crític, aquí també el cultiu de la imaginació és essencial no només per a la ciutadania, el meu centre d’interès en aquesta conferència, sinó també per al creixement econòmic a llarg termini. Si la gent només aprèn a aplicar habilitats apreses de memòria, no serà capaç d’innovar. La innovació necessita imaginacions capacitades. Per aquesta raó, un cop més, la Xina i Singapur, interessades principalment en el creixement, han reformat recentment el seu sistema educatiu per a reforçar-hi la presència de l’art i la literatura. Però, si pensem en com poden florir les democràcies, podem veure que necessitem les arts i les humanitats de forma més urgent, ja que la comprensió amable entre els grups és essencial.
Discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universidad de Antioquia. Parque Explora, Medellín, 10 de desembre del 2015
Estem enmig d’una crisi de proporcions massives i greu importància mundial. No em refereixo a la crisi econòmica mundial que va començar el 2008. (...) Tampoc em refereixo a la crisi creada pel terrorisme internacional, que també és reconeguda per tothom. No, em refereixo a una crisi que passa desapercebuda, una crisi que probablement sigui, en el llarg termini, fins i tot, més perjudicial per al futur de la democràcia: una crisi mundial de l’educació.
Atès que les democràcies del món també estan sent desafiades ara per qüestions de migració, terrorisme i entesa mundial, aquesta crisi de l’educació és potencialment devastadora per al futur de la democràcia al món.
Atès que les democràcies del món també estan sent desafiades ara per qüestions de migració, terrorisme i entesa mundial, aquesta crisi de l’educació és potencialment devastadora per al futur de la democràcia al món.
S’estan produint canvis radicals en allò que les societats democràtiques ensenyen a la joventut i aquests canvis no han estat ben pensats. Deleroses de lucre nacional, les nacions i els seus sistemes d’educació estan descartant, amb poca cura, habilitats que són necessàries per mantenir vives les democràcies. Si aquesta tendència continua, les nacions de tot el món aviat estaran produint generacions de màquines útils, en lloc d’una ciutadania plena que puguin pensar per si mateixa, criticar la tradició i entendre el significat dels patiments i èxits d’una altra persona. Quins són aquests canvis radicals? Les humanitats i les arts estan sent eliminades, tant en l’educació primària i secundària com en la tècnica i a la universitària, a pràcticament totes les nacions del món vistes pels responsables polítics com ornaments inútils. En moments en què les nacions han de retallar totes les coses inútils per tal de mantenir la seva competitivitat en el mercat global, aquestes habilitats estan perdent ràpidament el seu lloc en els plans d’estudi i també en les ments i cors de pares i nens. De fet, el que podríem anomenar aspectes humanístics de la ciència i les ciències socials —l’aspecte creatiu imaginatiu i l’aspecte del pensament crític rigorós— també estan perdent terreny a causa que les nacions prefereixen perseguir beneficis a curt termini conreant habilitats útils i altament aplicables, adaptades a finalitats lucratives.
(...)
L’afany de lucre suggereix als polítics, més preocupats amb aquestes qüestions, que la ciència i la tecnologia són de crucial importància per a la salut futura de les seves nacions. No es pot plantejar cap objecció a una bona educació científica i tècnica, i no suggereixo que les nacions deixin d’esforçar-se per millorar en aquest sentit. La meva preocupació és que altres habilitats, igualment crucials, estan en risc de perdre en el deliri competitiu; habilitats crucials per a la salut interna de qualsevol democràcia i per a la creació d’una cultura mundial decent, capaç d’abordar de manera constructiva els problemes més urgents del món. Aquestes habilitats estan associades amb les humanitats i les arts: la capacitat de pensar de manera crítica, la capacitat de transcendir les lleialtats locals i acostar-se als problemes mundials com a «ciutadans del món» i la capacitat d’imaginar comprensivament la situació de l’altre.
(...)
Tres valors són particularment crucials per a una ciutadania democràtica decent. El primer és la capacitat socràtica d’autocrítica i pensament crític sobre les tradicions pròpies de cadascú. Com sosté Sòcrates, la democràcia necessita ciutadans que puguin pensar per si mateixos, en lloc d’inclinar-se davant l’autoritat, que puguin raonar junts sobre les seves opcions en comptes de negociar els seus arguments i contraarguments. (...) El pensament crític és particularment crucial per a la bona ciutadania en una societat que ha d’afrontar el fet que existeixin persones que difereixen segons ètnia, casta, religió i profundes divisions polítiques. Només tindrem l’oportunitat d'un diàleg adequat que travessi fronteres si els ciutadans joves saben com participar d’entrada en el diàleg i la deliberació. I només sabran com fer-ho si aprenen a examinar-se a si mateixos i a pensar en les raons per les quals són proclius a donar suport a una cosa en comptes de a una altra —en lloc de, com passa sovint, veure el debat polític simplement com una forma de envaniment o d’assoliment d’un avantatge particular.
(...)
La segona característica clau del ciutadà democràtic modern, diria jo, és la capacitat de veure’s a si mateix com a membre d’una nació i un món heterogenis, entendre alguna cosa de la història i el caràcter dels diversos grups que l’habiten. El coneixement no és garantia de bon comportament, però la ignorància és una garantia virtual de mal comportament. Al nostre món abunden els estereotips culturals i religiosos simples —per exemple, l’equació reduccionista de l’Islam amb el terrorisme—, i la primera forma de començar la lluita contra aquests estereotips és assegurar-se que des d’una edat molt primerenca els estudiants aprenguin a relacionar-se d’una altra forma amb el món. Han d’entendre, poc a poc, les diferències que entorpeixen l’entesa entre grups i nacions, i els interessos i necessitats humanes compartides que fan essencial la comprensió, si es busca resoldre problemes comuns.
(...)
La tercera habilitat del ciutadà, estretament relacionada amb les dues primeres, és el que jo anomenaria la imaginació narrativa. Aquesta és la capacitat de pensar en com seria posar-se a la pell d’una altra persona, llegir amb intel·ligència la seva història i comprendre les emocions i els desitjos i els anhels que aquest algú podria tenir. Com he observat, la imaginació moral, sempre sota el setge de la por i el narcisisme, tendeix a oxidar-se, si no es refina enèrgicament i es cultiva a través del conreu de la simpatia i la preocupació pels altres. Aprendre a veure a un altre ésser humà no com una cosa sinó com una persona plena, no és un assoliment automàtic: ha de ser promogut per una educació que refini la capacitat de pensar sobre el que pot ser la vida interna d’un altre —i també per la comprensió de per què no és possible captar plenament aquest món interior o per què una persona és sempre fins a cert punt un enigma per a l’altre. Aquesta capacitat brinda un suport crucial tant al pensament crític com a la ciutadania mundial. Es promociona, sobretot, a través de l’ensenyament de la literatura i les arts.
Igual que amb el pensament crític, aquí també el cultiu de la imaginació és essencial no només per a la ciutadania, el meu centre d’interès en aquesta conferència, sinó també per al creixement econòmic a llarg termini. Si la gent només aprèn a aplicar habilitats apreses de memòria, no serà capaç d’innovar. La innovació necessita imaginacions capacitades. Per aquesta raó, un cop més, la Xina i Singapur, interessades principalment en el creixement, han reformat recentment el seu sistema educatiu per a reforçar-hi la presència de l’art i la literatura. Però, si pensem en com poden florir les democràcies, podem veure que necessitem les arts i les humanitats de forma més urgent, ja que la comprensió amable entre els grups és essencial.
(...)
Fem un balanç. Quin és l’estat de les capacitats cíviques en el món actual? Molt dolent, em temo. (...)
Què obtindrem si aquestes tendències continuen? Nacions de persones amb formació tècnica que no saben com criticar l’autoritat, útils creadors de lucre amb imaginacions maldestres. Les democràcies tenen grans potències racionals i imaginatives. També són propenses a alguns defectes greus en el raonament, al parroquialisme, a la pressa, a la deixadesa, a l’egoisme, a la deferència a l’autoritat i a la pressió de grup. Una educació basada principalment en la rendibilitat en el mercat global magnifica aquestes deficiències, produint una matusseria cobdiciosa i una docilitat tècnicament capacitada que amenacen la vida mateixa de la democràcia i que sens dubte impedeixen la creació d’una cultura mundial decent.
Si el veritable xoc de civilitzacions és, com crec, un xoc dins la persona individual, totes les societats modernes estan perdent ràpidament la batalla, ja que alimenten les forces que condueixen a la violència i la deshumanització i deixen d’alimentar les forces que condueixen a conrear la igualtat i el respecte. Si no insistim en la importància crucial de les humanitats i les arts, s’enfonsaran, perquè no generen diners. Només fan una cosa molt més valuosa: un món en el qual val la pena viure, persones que són capaces de veure altres éssers humans com a persones plenes, amb pensaments i sentiments propis que mereixen respecte i simpatia, i nacions que són capaces de superar la por i la sospita en favor de debat comprensiu i motivat.
Fem un balanç. Quin és l’estat de les capacitats cíviques en el món actual? Molt dolent, em temo. (...)
Què obtindrem si aquestes tendències continuen? Nacions de persones amb formació tècnica que no saben com criticar l’autoritat, útils creadors de lucre amb imaginacions maldestres. Les democràcies tenen grans potències racionals i imaginatives. També són propenses a alguns defectes greus en el raonament, al parroquialisme, a la pressa, a la deixadesa, a l’egoisme, a la deferència a l’autoritat i a la pressió de grup. Una educació basada principalment en la rendibilitat en el mercat global magnifica aquestes deficiències, produint una matusseria cobdiciosa i una docilitat tècnicament capacitada que amenacen la vida mateixa de la democràcia i que sens dubte impedeixen la creació d’una cultura mundial decent.
Si el veritable xoc de civilitzacions és, com crec, un xoc dins la persona individual, totes les societats modernes estan perdent ràpidament la batalla, ja que alimenten les forces que condueixen a la violència i la deshumanització i deixen d’alimentar les forces que condueixen a conrear la igualtat i el respecte. Si no insistim en la importància crucial de les humanitats i les arts, s’enfonsaran, perquè no generen diners. Només fan una cosa molt més valuosa: un món en el qual val la pena viure, persones que són capaces de veure altres éssers humans com a persones plenes, amb pensaments i sentiments propis que mereixen respecte i simpatia, i nacions que són capaces de superar la por i la sospita en favor de debat comprensiu i motivat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada